Arquitectura i vida a Montbau: "Només en sortirem amb els peus per davant"

BarcelonaLa construcció del barri de Montbau, situat a la falda de Collserola, va ser una operació arquitectònica insòlita a la Barcelona de finals dels anys 50. Per l'atenció que es va dedicar a l'habitatge obrer, la quantitat de sòl que es va ocupar de cop i els diners i professionals que es van mobilitzar. Ho explica una exposició sobre el barri a la seu barcelonina del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya titulada Montbau, 1958-1964. Entre Arquitectura i Harmonia. El matrimoni format per Eduard Zafra i Carme Heras hi viu des de fa més de 56 anys i han obert les portes de casa seva a l'ARA. Només d'entrar-hi, l'Eduard i la Carme diuen que el seu pis és "petit" però també que només sortiran de Montbau "amb els peus per davant".

Amb una passejada es pot observar que els espais públics i la natura hi són molt abundants, i hi ha moments en què es pot pensar que som en una ciutat alemanya o neerlandesa en lloc de Barcelona. Però Montbau és un oasi urbà pel qual els veïns han lluitat molt: l'Eduard i la Carme s'hi van traslladar quan el seu pis encara no tenia llum i al llarg dels anys han participat en les lluites per aconseguir equipaments com la biblioteca i l'escola i perquè hi arribés la prolongació del metro. També es van mobilitzar contra la instal·lació d'un abocador a Collserola i d'una narcosala a la Vall d'Hebron a la primeria dels anys 2000, després de l'impacte que el tràfic de drogues va tenir al barri els anys 80. La Carme recorda que Montbau encara té mancances com el comerç: "Botiga que tanca, botiga que no s'obre".

Inaugurat per Franco

El polígon de Montbau és fruit de l'encàrrec que l'alcalde Josep Maria de Porcioles va fer als arquitectes Xavier Subias, Guillermo Giráldez i Pedro López Iñigo, que acabaven de guanyar el primer premi FAD d'arquitectura per la Facultat de Dret de la UB. Havien d'urbanitzar els terrenys situats entre la serra de Collserola, les rieres de Montbau i Duran (avui els carrers Arquitectura i Harmonia, respectivament) i l’actual ronda de Dalt. L'extensió total és de 31,7 hectàrees i el projecte incloïa 1.809 habitatges per acollir 8.140 nous habitants. Els habitatges es van comercialitzar a través de cooperatives, cosa que va impedir l'especulació. "Es van voler fer les coses ben fetes", diu el director de l'Arxiu Històric del COAC, Fernando Marzá, perquè l'Ajuntament de Barcelona va pagar un viatge per Europa als arquitectes perquè veiessin què s'estava fent en matèria d'habitatge públic i n'importessin solucions. Un dels llocs que van visitar va ser l’Exposició Internacional Interbau de Berlín, on van poder veure com s'havien reconstruït els barris berlinesos destruïts durant la Segona Guerra Mundial. La primera pedra de Montbau es va posar a finals dels any 1957 i el barri es va inaugurar el 1962 aprofitant una visita de Franco. "Montbau fa de transició entre la ciutat i la muntanya, això fa que Collserola sigui part del barri", diu l'arquitecte i organitzador de la Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona, Jordi Bellmunt. "Durant el confinament ens van envair!", recorda la Carme.

Avui a Montbau hi viuen 5.185 persones, segons dades de l'Observatori de Barris del juliol del 2020, i es manté com el barri de Barcelona amb la població més envellida perquè un terç dels habitants tenen més de 65 anys. Per això algunes de les demandes actuals, com la instal·lació d'escales mecàniques i la creació d'un casal d'avis, tenen a veure amb la millora de les condicions de vida de la gent gran. Encara que semblava evident que hi entrarien, als veïns els va agafar per sorpresa quedar exclosos del Pla de Barris de l'Ajuntament de Barcelona. "La gent cada vegada és més gran", diu la nostra amfitriona i guia pel barri, la museòloga Neus Moyano. "S'hi manté molt la gent que hi va venir quan el barri es va crear i que ara té 80 o 90 anys –explica–. Jo hi vaig arribar quan en tenia tres i en vaig marxar als vint, perquè no aguantava més. Però les coses han canviat molt i la tendència és tornar-hi. Montbau té la sort i la desgràcia que encara no es coneix gaire".

Després de sortir de l'estació del metro de Montbau, el brogit del trànsit de la ronda de Dalt queda esmorteït aviat, a mesura que s'avança cap a la plaça dividida en dos nivells protagonista de la primera etapa de la construcció del barri, envoltada de grans blocs lineals d'habitatge. Aquests blocs són un pis més alts del que estava previst perquè una part dels terrenys va anar destinada a habitatges per a militars i els arquitectes Giráldez, López Íñigo i Subías van haver d'ampliar-los per encabir el volum de gent prevista.

Els habitatges de Montbau són senzills i es podria dir que els tallers habitatge de la segona fase, més baixos per permetre l'assolellament dels altres, estan una mica deteriorats, però cal tenir en compte que la qualitat dels materials estava per sota de l'afany experimental dels arquitectes. Malgrat tot, la fesomia dels habitatges sembla haver-se mantingut al llarg del anys i les torres d'ascensors, que s'hi van afegir posteriorment, van encaixar prou bé als edificis. Un cartell d'un pis en venda enganxat al carrer Harmonia diu: 198.000 euros. "La gent està molt orgullosa de la qualitat del barri i procuren conservar-lo", diu Moyano. I el mantenen cohesionat a través d'iniciatives com l'Associació Musical Big Band de Montbau, on hi ha el llibreter del barri, Xavi Sobregués. "Fa molt de temps que es persegueixen el casal d'avis i el centre cívic", explica.

La segona etapa és dels arquitectes Josep Soteras, Francesc Bassó, Joaquim Gili i Antoni Bonet Castellana, i es va iniciar el 1961. A més dels habitatges hi ha la parròquia del barri, amb unes voltes ceràmiques que recorden Le Corbusier. "La construcció del barri de Montbau es va engegar en un moment de canvi en el panorama de l'arquitectura internacional: s'estava acabant l'etapa dels Congressos Internacionals d'Arquitectura Moderna (CIAM), dominats pels corrents funcionalistes. Això vol dir que després d'haver resolt qüestions bàsiques com l'habitatge mínim, l'assolellament i l'espai públic, s'hi van afegir principis com els "d'associació i identitat", com explica Marzá, que tenien a veure més directament amb la vida dels habitants. I més endavant, amb arquitectes com els anomenats metabolistes, l'espai públic es va integrar en els edificis i es va parlar "d'edificis ciutat", com és el cas de les "casetes blanques" de la tercera fase del polígon, de Joan Bosch. "Un encert de Montbau és la diversitat: hi ha torres, espais públics, habitatge de baixa densitat, i hem de pensar que estem en uns anys de reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, en el marc d'una crisi bestial", diu Bellmunt. Els arquitectes Giráldez, López Íñigo i Subías també van fer el polígon del sud-oest del Besòs, tot i que no va tenir tant d'èxit pels problemes que l'envolten, com la proximitat amb el barri de la Mina i els clans de la droga que hi ha instal·lats.

El repte de "rejovenir" Montbau

L'exposició del COAC inclou plànols històrics, fotografies de l'època i una vintena d'imatges actuals, de Manolo Laguillo, entre els quals n'hi ha de l'edifici amb cases blanques de la tercera etapa, més pròximes a Collserola. Aquests habitatges són més grans que els anteriors, tenen uns 120 metres quadrats. "Hi va haver una diferència social amb els habitants de les dues primeres fases, perquè hi van viure professionals liberals, però ja no existeix", diu Moyano.

"Els polígons no s'han valorat prou, n'hi ha experiències a tot Europa. És molt interessant el debat de com han de créixer les ciutats", diu l'arquitecte Pere Joan Ravetllat. "A Barcelona, sobretot Montbau i també Bellvitge tenen una gran qualitat", subratlla. També explica que el repte de "rejovenir" Montbau i atraure-hi nous habitants es podria resoldre fent habitatges més grans ajuntant els que han quedat molt petits, i creant "pols d'atracció" i més activitat a les plantes baixes. "Potser faria falta algun museu o alguna activitat perquè els de Barcelona hi anessin d'una manera més casual", conclou.

Projectes singulars dins la ciutat

A Barcelona l'experiència de l'habitatge obrer ha tingut diferents moments, com la Casa Bloc, construïda pels arquitectes del GATPAC durant la República, tot i que no es pot considerar un precedent dels polígons: així com la Casa Bloc va ser molt avançada per a l'època i d'una escala reduïda a una illa de cases, els polígons s'han entendre en el clima de reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial i per acollir les onades immigratòries a les ciutats. Abans de Montbau a Barcelona es van construir els habitatges del Congrés Eucarístic de Barcelona entre els anys 1952 i 1962. "Els habitatges del Congrés Eucarístic són molt interessants, encara que són menys moderns: hi ha una confiança en la ciutat, en l'alineació dels carrers i l'illa, mentre que a Montbau no es pot parlar d'illes ni que hi hagi un creixement més canònic", diu Ravellat. Mentre que una altra operació d'èxit és el barri de Sant Ildefons a Cornellà, els polígons a la Verneda, a la Via Trajana i el Polvorí, a la falda de Montjuïc, han desaparegut. "Eren lloc problemàtics, però no tant per l'arquitectura. S'arriba un moment en què, quan l'administració no pot arreglar una situació, decideix que desaparegui, però al final vol dir traslladar el problema de lloc –conclou Ravellat–. No és fàcil, però la solució que es pot donar avui és abordar el problema des de molts punts de vista: amb sociòlegs, urbanistes, arquitectes, agents socials... Hi ha d'haver una mirada pluridiscliplinària".