Margalida Solivellas: “Els polítics trobaran que he fet curt”

PalmaDesprés de més de 30 anys com a corresponsal de TV3 a les Balears, la periodista Margalida Solivellas (Selva, 1957) reconeix que escriure un primer llibre no li ha costat tant perquè, al cap i a la fi, ha fet molts anys de pràctiques. A Illes escapçades. Cròniques aïllades (La Campana) recull algunes de les informacions que ha resseguit durant tot aquest temps i hi explica com les ha viscut, amb dades, opinions i anècdotes amb nom i llinatges, des de Maria Antònia Munar fins a Julio Iglesias. Ho fa amb un estil fresc i amb tocs d’humor, sense oblidar la rigorositat que la seva professió li ha exigit i li ha ensenyat. De fet, en un dels capítols intenta fer un llistat dels casos de corrupció que ha cobert en aquests anys i els doblers que implicaven i, davant la impossibilitat de dur-ho a terme per la magnitud del repte, ho reconeix i el deixa inacabat: res més eloqüent, en aquest cas.

Ja us heu acostumat a ser qui rep les preguntes en lloc de qui les fa?

— Aquestes setmanes n’he fet un curset intensiu… Però m’hi he avesat perquè fins ara la gent m’ha tractat molt bé i no m’han fet preguntes compromeses.

Ara que heu repassat la vostra trajectòria i en teniu certa perspectiva, com valorau el punt en què es troben les Balears en comparació amb quan vàreu començar?

— He vist que estam allà mateix, més o manco. Anam afegint xifres, sempre sumam i mai restam quant a turisme i a tot. S’han fet moltes lleis de protecció, però també s’han sabut trobar els camins per botar-se-les. També m’ha servit per veure que gràcies a tot el que se n’ha escrit i les cròniques que hem fet, podem tenir una certa noció del que ha passat.

Deis que sovint es tendeix a simplificar la realitat de les Balears… Com a periodista, heu pogut arribar a explicar-la en tota la seva complexitat?

— A veure, cada mitjà marca la visió que vol tenir i tu hi estàs una mica sotmès. Per exemple, en el cas dels inicis del balconing, em va costar fer entendre que la notícia s’utilitzava malament perquè allò important no era el fet, sinó el que amagava, un turisme de gatera i excessos que encara no es mostrava. Has de fer les coses en funció del que interessa al mitjà, però la funció del periodista és també intentar canviar-ho, modificar-ho. De vegades funciona i de vegades, no, però és una lluita que has de fer. A la presentació va venir un company que ara està jubilat i em va dir que el llibre havia estat una manera de demostrar que, a més dels temes que interessaven als telenotícies, n’hi havia molts més a les Balears. Però, és clar, el llenguatge televisiu tampoc et permet fer el que vols.

Contau, per exemple, que la nit abans que començàs la vista oral pel cas Nóos vàreu esperar hores per entrar en directe perquè coincidia amb el discurs d’investidura de Carles Puigdemont.

— Vaig sortir de ca nostra devers les 18 h i hi vaig tornar que ja era passada mitjanit. Érem el càmera i jo, en un polígon, a les fosques… Tot per a un directe de 30 segons que es va anar ajornant, i quan va arribar ja ni sabia què havia de dir. Em servia com un exemple molt visual d’aquestes coses que passen amb els directes.

Vàreu tenir dubtes a l’hora d’acceptar fer el llibre?

— Jo tenia clar que en jubilar-me volia una vida d’aire lliure, d’anar a la mar, de llegir i també d’escriure, però coses meves. Ara, reconec que la proposta va ser un regal. Va coincidir que llegia Nora Ephron i vaig pensar que volia fer el mateix que feia ella, ficar-hi conya i fer capítols que començassin i acabassin com si fossin contes. Sé que és una pretensió molt gran, és clar, però la vaig tenir com a font d’inspiració perquè fos entenedor.

Era necessari posar-hi una mica d’humor, no?

— És que hi va haver un període entre Urdangarin, Matas i Munar que tot eren escenes com de pel·lícula. En Nadal donant doblers negres a na Munar dins un cotxe oficial? Hi ha coses que s’han dit en seu judicial i que, per tant, professionalment no podia posar en dubte, però ara personalment sí que ho faig.

Us demanau, també, si el rei pagava la benzina del Fortuna mentre era de vacances.

— És clar, parlàvem d’un vaixell que tenia els dos motors més potents del món perquè volia anar aviat. De fet, ha estat un dels problemes a l’hora de vendre’l perquè gastava molta benzina, un motor així no pot anar al ralentí. I quan ell l’emprava, allò que gastava de benzina, qui ho pagava? Hi ha la mica de conya en aquesta pregunta, però normalment si ets de vacances i vols fer una cosa, te la pagues tu.

Una sensació que acompanya la lectura del llibre és que, tot i que ho heu intentat, no sempre ho heu arribat a aclarir tot.

— Els polítics d’avui dia, estiguin en actiu o ja jubilats, trobaran que he fet curt, perquè ells saben molt millor que jo què passava darrere les cortines. Ells ho han manejat i als que som a l’altra banda ens pot sorprendre, però a ells no. Pretenia que la gent veiés, també, que no ens ho expliquen tot, que és impossible saber-ho tot perquè mai ens ho contaran tot. Al cap i a la fi als periodistes ens utilitzen per vendre el que els interessa, moltes vegades són maniobres de distracció. I hem de ser conscients que ho són.

Al final reconeixeu que formau part d’una manera d’entendre el periodisme que ha canviat. Com veis el sector avui dia?

— De vegades es dona més importància a algú que ha fet un tuit que no al que un periodista explica. I els periodistes han de piular. El canvi en la manera d’informar s’ha de fer, però els periodistes han de poder fer feina amb tranquil·litat i no estar amb quatre o cinc coses alhora. El periodista ha d’haver tingut temps per reflexionar abans de fer un tuit. I això depèn de les empreses periodístiques i dels polítics que decideixen els pressuposts dels mitjans públics. Al final, si has de fer la feina tan aviat és impossible que dediquis temps a investigar, per exemple, per no parlar del fet que un periodista, deu anys després d’haver acabat la carrera, no té una feina estable, com li succeeix a un arquitecte o un advocat: està tan cansat de les condicions que parteix a fer feina a una altra banda.