Una nit a la barricada descreguda de La Polla Records

BarcelonaEl sarcasme va ser el gran aliat de La Polla Records per enfrontar-se al que a Ellos dicen mierda van identificar com una absurda derrota sense final. Es van blindar amb un humor descregut nascut de l'absència d'il·lusions i l'avorriment: no gaudien a l'atur ni gaudien treballant. Però sí que podien gaudir fent punk i aixecant una barricada simbòlica des d'on llançar consignes, algunes de les quals mantenen prou vigència trenta-cinc anys després perquè hi ha canvis sociopolítics que es fan a velocitat geològica. El Palau Sant Jordi es va convertir divendres en aquesta barricada sarcàstica durant l'actuació de La Polla Records, la primera de les dues a Barcelona amb què es tanca la gira de reunió del grup basc abans de fer el salt a Amèrica.

“Volem anar a missa, volem anar a missa!”, cridaven uns espectadors a les primeres files fent broma com si fossin la franquista que fa uns dies se sentia atacada perquè no la deixaven entrar al Valle de los Caídos. Just en aquell moment les pantalles projectaven una creu en flames. Era el preludi visual de Salve, el tema amb què començava una hora i cinquanta minuts de concert en què el quintet encapçalat per Evaristo Páramos va tocar 44 cançons. És a dir, pràcticament sense pausa, i, per tant, sense donar temps a pensar en res que no fos identificar cada cançó i, per als que eren a la zona més calenta de la pista mantenir-se dins un pogo que ja va quedar configurat quan va sonar Lucky man for you, que tot just era el quart tema de la nit.

Evidentment, un so molt millorable no va ser cap obstacle perquè el concert es visqués com una experiència immersiva: per a alguns, la immersió era en una nostàlgia que t'estaven plantant als morros i en què la cosa més important era poder tornar a cantar plegats les cançons que havíem cantat segurament borratxos (o escoltar les cançons que ja no podem cantar plegats perquè la mort ha anat fent feina). Per als més joves, la immersió probablement era més física, al ritme marcat per una banda al servei d'Evaristo, un frontman que continua camuflant la ràbia amb gestualitat bufonesca, unes vegades caminant amb les mans a l'esquena, com un jubilat que ja les ha vist de tots els colors (ho va fer a ¡Ni descanso, ni paz!, la cançó nova), i unes altres simulant una masturbació, com un adolescent enfadat amb no se sap què, tot i que quan ho va fer a La justicia potser sí que hi havia alguna raó més profunda. Precisament abans de cantar aquesta peça, Evaristo va dir que “no volia tirar-se el moc” i que preferia no pronunciar-se sobre les protestes a Catalunya arran de la sentència del Procés. Una estona abans, ja havia fet una referència tant a les protestes catalanes com a les xilenes: “Vosotros veréis qué hacéis, nosotros ¡ya veremos!”, va dir citant un vers de la cançó No somos nada.

Pel que fa al repertori, la tria incideix especialment en els tres primers discos del grup, però inclou cançons de gairebé tots els àlbums, fins i tot d'El último (el) de La Polla (2003). Això fa que el concert transiti per almenys dues sonoritats: el punk més canònic dels clàssics dels 80 de la banda i el punk més fosc i de riffs més poderosos de temes dels 90 com Europa i Mundo cabrón. En els dos casos el públic va acompanyar La Polla Records amb entusiasme, malgrat la decisió del grup de dissenyar un final de concert que podia haver sigut més explosiu. El clímax ja havia arribat amb Ellos dicen mierda i No somos nada, punt màxim d'ebullició, i a partir d'aleshores, i tret de moments puntuals com Cara al culo i la final Odio a los partidos, La Polla Records va deixar que l'actuació anés consumint-se. Potser era una manera d'administrar les forces, tant les de la banda com les d'un públic bona part del qual feia quatre hores que era al Palau Sant Jordi perquè no havia volgut perdre's el concert del teloner, El Drogas. Bé, dir-ne teloner és fer poca justícia a una llegenda del rock com ell.

El rock de Barricada

Enrique Villarreal, El Drogas per al rock, havia obert la nit amb una actuació farcida de temes de Barricada (d'En la silla eléctrica a Sofokao), el grup de Pamplona que va compartir escena i conflictes amb La Polla Records als 80, però també de Txarrena i de la seva etapa tot sol, a més d'una impressionant versió d'Aprieta el gatillo, de Cicatriz, punk a peu de carrer i navalla. Liderant un quartet molt sòlid, va interpretar una vintena de cançons en 75 minuts, amb poca pausa però trobant el moment després de cantar Come elefantes per recordar que a Franco l'han tret del Valle de los Caídos en un estoig i que, efectivament, “sí que té el cul blanc perquè l'han blanquejat la premsa, els partits polítics i les institucions”.

En comptes del sarcasme d'Evaristo, El Drogas s'estima més reflexionar sobre la ràbia social i les contradiccions de la violència, però tenint clar qui abusa del poder, i cantar sobre amors clandestins. Al Sant Jordi, quan sonaven cançons com Okupación ("monta jaleo en la calle"), Barrio conflictivo, No hay tregua, Bahía de Pasaia i Azulejo frío (“que arde, que arde”), era fàcil fer connexions amb el present. I el públic, connectat amb El Drogas des del primer acord d'Okupación, no va trigar a muntar el pogo amb Tentando la suerte i a cantar Animal caliente i No hay tregua amb l'ímpetu de les nits al bars dels barris oblidats.