Pollença, Mozart i les altres històries

PollençaLa història del forte-piano, l’estri musical que presidia l’escenari del claustre de Sant Domingo en el cinquè concert d'aquesta edició, és, com a mínim, molt interessant. “Instrument majestuós com el clavicèmbal i expressiu com el clavicordi”, instruments amb els quals, indistintament i juntament amb el primerenc i esquemàtic piano, Mozart encisava el públic que omplia de gom a gom els seus concerts en una lluita constant amb, aleshores, el seu intèrpret rival del nou instrument, Ignaz von Beecke. Però aquesta és una altra història, de les moltes que omplen la curta vida del geni de Salzburg. La que ens ocupa comença amb el ple absolut que registrava el claustre pollencí per escoltar la Freiburger Barockorchester, liderada pel concertmaster Gottfried Von der Goltz, acompanyant Kristian Bezuidenhout com a solista a l’instrument de referència. Com no podia ser d’altra manera, per les circumstàncies ressenyades, Mozart havia de ser el kàiser de la vetlada, amb una petita concessió a Johann Christian Bach, onzè fill dels vint de J.C., compositor i clavicembalista, de qui Mozart va beure alguna de les seves essències en el famós viatge del nin prodigi a Londres, amb tota la seva família, quan tan sols tenia nou anys i ja convertit en un autèntic espectacle. Però aquesta, també, és una altra història.

La que ens ocupa és la de la Freiburger Barockorchester, amb vint músics damunt l’escenari, una formació molt consolidada que no donava opció a la sorpresa, per tant, un luxe, sense més adjectius, resolt amb una addicció de seients davall les arcades. Obriren la intervenció amb la Simfonia núm. 29 en la major K. 201, de cinc moviments, d’una elegància i textures, marca de la casa, amb engalanades amb alguns sobtats contrastos d’una riquesa harmònica indiscutible. Kristian Bezuidenhout va fer la seva primera intervenció, assegut davant la rèplica de Paul McNulty d’un Anton Walter, com algun dels que tocava Mozart, amb el pedal de ressonància manegat pel genoll, un sistema que al seu dia va seduir el jove Wolfgang, i així ho feia saber al seu pare en una carta del 17 d’octubre de 1777. Era el Concert per a piano núm. 17 en sol major K. 453, amb el qual el solista australià mostrà un domini absolut de l’instrument i una peculiar lectura dels silencis. Però sobretot enlairava la seva interpretació a cadascuna de les cadències que donaven molt color i frescor a cada moviment.

La segona part s’inicià amb la Simfonia en sol menor op. 6 núm. 6 W.C. 12, de l’esmentat fill de J.C. per part de la Barockorquester, ja amb la parròquia entregada al so de tants instruments d’època, com la trompa, el contrabaix de cinc cordes, el fagot…, que juntament amb el que protagonitzava l’audició ens podien acostar a una molt aproximada vetlada dels temps de la seva composició. Arribà, tot just després, un luxe afegit, com va ser la interpretació per part del solista del Concert per a piano núm. 9 en mi bemoll major k. 271 'Jenamy', probablement el més emblemàtic de tots els que va escriure. Va ser abans d’abandonar Salzburg cap a Viena, on la seva producció es va incrementar en tots els aspectes. Aquest va ser el més llarg, el més innovador i el que obrí les portes de pinte en ample al més pur estil clàssic. Per afegitó, un dels pocs que no va compondre per interpretar-lo ell mateix, sinó que perquè ho fes Victoire Jenamy. El resum: un altre concert de prestigi, arrodonit amb la Suite Allemande, de Mozart, clar.