El pont del rei En Jaume

PalmaAmbdós territoris consideram Jaume I com el gran referent fundacional –més ells, ja que a Menorca la conquesta fou més tardana–, compartim llengua i cultura, i bona part de la nostra trajectòria i els vincles sembla que s’han reforçat amb la bona entesa entre els respectius presidents, Francina Armengol i Ximo Puig, en el que ha estat batejat com el ‘Pont del rei En Jaume’. Repassam les relacions entre les Balears i el País Valencià, que celebrarà el pròxim dia 9 la seva Diada.

El nexe el podem remuntar fins i tot abans de la conquesta cristiana dels dos territoris, ja que, com recull el cronista Álvaro Campaner, la taifa –petit regne sortit de la desintegració del califat– de Dénia s’annexionà a les Balears, el 1015, “fàcilment”, designant els seus sobirans governadors a l’Arxipèlag, entre els quals hi havia el murcià Abul Abbàs; fins que un d’ells, Al-Mortadha, es va proclamar independent, el 1087. Així que al llarg d’aquell període foren –per així dir-ho– ‘valencians’.

El 1229, com és sabut, el jove Jaume I d’Aragó, comte de Barcelona, conquerí Mallorca –el 1235 s’hi afegiren les Pitiüses– i el 1238 s’apoderà de València: justament, el 9 d’octubre commemora la seva entrada a la ciutat. La ratapinyada o ‘Rat Penat’ –aquest és el nom d’una històrica societat cultural valenciana– és als escuts de les dues urbs, i en ambdós casos està vinculada a llegendes del Conqueridor. En incorporar-se Menorca el 1287, ja amb el seu net Alfons el Franc, entre els nous pobladors n’hi havia de valencians, segons l’historiador Miquel Àngel Casasnovas. 

Joan Francesc Mira subratlla el “cas únic” del País Valencià, en ser creat com a regne “nou” i amb una nova població que substituí l’autòctona i que portà amb ella l’idioma, tot i que, com el gonellisme a les Balears, a l’àmbit valencià existeix un blaverisme –de la franja blava de la bandera afegida a les quatre barres–, encara amb més pes social, que no admet aquesta explicació evident. El cas balear resulta molt similar: també Jaume I atorgà a Mallorca categoria de regne i, fins i tot, la separà de la resta de la Corona d’Aragó, per al seu fill Jaume –fins a la seva reintegració, el 1343. Si el Conqueridor és considerat “com a rei fundador, com a “pare” del poble valencià, com a únic heroi realment compartit per tots, realment recordat, realment viu i popular”, la seva consideració a les Illes o almenys a Mallorca es la mateixa.

A diferència de les Balears, que tingueren cadascuna el seu consell i que mai no elegiren corts, el País Valencià sí que en disposà, fins a la Nova Planta Borbònica del segle XVIII, d’institucions comunes i pròpies; per això, el seu govern autonòmic recuperat es diu Generalitat, com el català. La seva divisió en tres províncies, que s’han mantingut fins ara, en canvi, és fruit de la nova ordenació liberal del XIX, inspirada en el model francès.  

Els topònims de les Pitiüses 

El sant valencià per excel·lència, Vicent Ferrer, gaudeix de semblant popularitat i veneració a Mallorca, que, segons el geògraf Vicenç Rosselló a la monografia recentment publicada per Lleonard Muntaner, va recórrer de cap a cap del setembre del 1413 al gener del 1414. Com el mateix Jaume I, és protagonista d’algunes de les rondalles tradicionals, que reflecteixen el seu tarannà justicier i els seus poders sobrehumans. 

Alfons de Borja, el primer de la cèlebre família valenciana a seure a la cadira de sant Pere, el 1455 –Calixt III–, fou administrador de la diòcesi mallorquina, les rendes de la qual posà al servei de la monarquia, a mitjan segle XV, i el seu nebot Roderic, molt més famós –Alexandre VI–, en fou bisbe –essencialment, per beneficiar-se dels ingressos del càrrec. El seu descendent Baltasar de Borja, el XVII, fou al mateix temps bisbe i virrei de Mallorca. La tradició dels prelats valencians a les Illes s’ha mantingut fins als nostres dies. Dels quatre darrers bisbes de Mallorca, tres han estat valencians. També ho han estat els darrers tres bisbes de Menorca. I els cinc darrers bisbes d’Eivissa.  

 Ben és cert que –com Menorca amb Catalunya–, les Pitiüses –començant per la proximitat geogràfica– presenten uns vincles més intensos amb l’àmbit valencià. Així, com recull la historiadora Rosa Vallès, la plaça dels Desemparats de Dalt Vila, ja que “aquesta advocació de la Mare de Déu i les rajoles valencianes que la representen són testimoni de la històrica relació entre les Pitiüses i el País Valencià”. O, com assenyala el filòleg Vicent Ferrer Mayans, es Valencians, a la platja de Migjorn de Formentera –o s’Aigua des Valencians– i, a l’altre extrem, la Punta dels Valencians. “Existeix també el camí dels Valencians”.

Ara que es compleixen, el 2021, 500 anys de l’esclat de la Germania de Mallorca, revolta d’artesans i forans contra els privilegiats i la injustícia fiscal, resulta curiós que aquest moviment es produís també només al País Valencià, i no a Menorca, Eivissa ni Catalunya. De fet, la mallorquina imità la valenciana i Joanot Colom, més tard el seu principal dirigent, fou enviat allà per prendre nota de la seva experiència. La Tretzena, el nou orgue de representació dels Agermanats, prengué el seu nom i estructura del model valencià.

Els estudiosos d’aquell període Magdalena Bernat i Jaume Serra documenten, a més, la presència d’illencs a la política valenciana. El 1541, en un nou intent de revolta, “hi participà activament el forner mallorquí Joan Huguet i, indirectament, el fuster Antoni Soldevila d’Eivissa” –aquest fou executat. En canvi, Huguet “en va sortir relativament ben lliurat”.

Un episodi encara potser no gaire conegut a l’Arxipèlag consisteix en l’emigració de començament del XVII cap a les Marines, el Comtat i la Safor, al País Valencià, per substituir els moriscs –descendents de musulmans– que havien estat expulsats per ordre de Felip III. El periodista Antoni Janer, a l’ARA Balears, ha calculat prop d’un centenar de menorquins i d’eivissencs i uns 5.000 mallorquins, a dir del medievalista Antoni Mas, uns 400 dels quals eren de Santa Margalida, la vila que hi aportà el contingent més nombrós.

Els ‘mallorquins de València’ conservaren els seus llinatges i els articles salats, com posà de manifest Antoni Maria Alcover en les seves excursions filològiques per les terres de parla catalana. El seu continuador, Francesc de Borja Moll, visità la Vall de Gallinera el 1935: “Aquells habitants s’anomenen i són anomenats mallorquins (...) aquest és el nom que tots els donen”, i afegí que consumeixen “una preciosa llonganissa mallorquina que allà anomenen tàrbena”, nom d’una vila on, justament, s’alça un monument en memòria dels seus avantpassats.

Com ens veia Joan Fuster

Visitant il·lustre de Mallorca fou, el 1902, el novel·lista valencià Vicent Blasco Ibáñez, qui va aprofitar l’estrany cas dels xuetes –descendents de jueus conversos, però només de quinze llinatges, excloent-ne tota la resta– per a la seva novel·la Los muertos mandan (1908), part de l’acció de la qual també s’ambienta a Eivissa. A la Pitiüsa major es va rodar la lliure adaptació cinematogràfica, La ley del mar, de Miguel Iglesias, que es va donar per perduda, fins que es va recuperar i reestrenar el 2005. 

Una personalitat imprescindible de la recuperació de la cultura i la llengua al País Valencià fou Manel Sanchis Guarner, de qui enguany es compleixen quaranta anys de la seva mort, el 16 de desembre del 1981. Francesc de Borja Moll, raonablement respectat pels vencedors de la Guerra Civil, va creure que “li podia convenir una recomanació procedent de la zona nacional” i va testificar a favor seu davant d’un jutge militar, si bé fou condemnat a presó per haver estat capità de l’exèrcit republicà.

En ser amollat el 1943, Moll li oferí que s’incorporàs, a Mallorca, a la monumental tasca del Diccionari Català-Valencià-Balear, i així ho va fer, revisant les llegendàries cèdules de les calaixeres d’Alcover per a la seva incorporació. Sanchis hi va estar setze anys, fins a obtenir una plaça de professor d’institut a València. Va publicar, a la mateixa editorial Moll, sengles estudis sobre literatura illenca: Els poetes romàntics de Mallorca i Els poetes insulars de postguerra. Per desgràcia, l’anticatalanisme furibund no va respectar la seva mort i va aparèixer la pintada “Per fi has caigut” a la paret del cementeri.

Joan Fuster, de qui el 2022 es commemorarà el centenari, també va treure a Can Moll La poesia catalana, Indagacions possibles, Judicis finals i Babels i Babilònies. El 1959, participà en les Converses Poètiques de Formentor: “Una virtut inconeguda de la poesia era allò: passar una setmana a Formentor, badant i alimentant-se gratuïtament”, recull de la seva correspondència el professor de la Universitat de València Josep-Vicent Garcia. “Els mallorquins són uns animals molt curiosos”, va deixar escrit, també.

El 1962, fa gairebé seixanta anys, Fuster va treure un assaig capital, Nosaltres, els valencians, una reinterpretació de la seva història a la llum del present i del futur. L’escriptor Joan Roig i Montserrat va suggerir a Moll, conta el filòleg, que ell mateix o un altre escrigués el seu equivalent illenc. Aquell assaig seria Els mallorquins (1967), d’un Josep Melià de vint-i-cinc anys, que Fuster va prologar. S’apuntava la represa política i cultural a ambdós àmbits.u