La pel·lícula que ha obtingut la nota del públic més alta de la història del Festival de Sant Sebastià

En Thibaut (Benjamin Lavernhe) és un exitós director d'orquestra a qui li diagnostiquen una leucèmia. A causa del tractament, descobreix que és adoptat i que té un germà, en Jimmy (Pierre Lottin, un actor que clava aquests personatges gens sofisticats) també acollit en una família, però molt diferent de la seva. Separats en néixer, els dos homes il·lustren fins a quin punt la classe marca la vida d'una persona. Perquè en Thibaut també adora la música, però ell no ha passat de tocar a la banda del poble.

Amb aquest material, els responsables de Por todo lo alto (premi del públic al Festival de Sant Sebastià, amb la nota més alta de la història del certamen) haurien pogut recórrer a les estratègies de la pel·lícula de bons sentiments que aposta per les solucions fàcils i imposa una reconciliació social a través de les emocions, i no de la política. Sense deixar de moure's en l'esfera emotiva, el film perfila personatges complexos i creïbles, i evita el cofoisme pel que fa a les respectives lluites dels seus protagonistes. Por todo lo alto (En fanfare en la versió original francesa) ofereix un retrat realista del rol de les bandes musicals en l'estructura social i melòmana de tantes viles, una realitat aquí vigent al País Valencià; alhora, recull les lluites obreres al nord de França, territori en continu procés de desmantellament del teixit industrial. A tot plegat s'hi afegeix l'ús clau de la música, del jazz a la clàssica, tot i que és l'Emmenez-moi de Charlez Aznavour, himne a la llum entonat des de la grisor del nord, el tema que eleva la pel·lícula al seu moment més commovedor.