'Posesión infernal: el despertar': la gentrificació arriba a una franquícia essencial del terror

Des de la seva estrena el 1982, Possessió infernal ha conegut seqüeles, un remake, una sèrie de televisió i fins i tot un videojoc. Costa una mica definir amb exactitud on se situa Posesión infernal: el despertar en aquesta cronologia, però no importa gaire. La missió del director Lee Cronin és recuperar els motius (llibres maleïts, víctimes posseïdes, fluids corporals a dojo, motoserres) de l’obra seminal amb què Sam Raimi va definir l’embranzida de l’horror contemporani i retornar-los als codis de terror virulent dels quals el mateix autor es va anar allunyant a la segona i tercera entrega de la franquícia. Una operació semblant a la plantejada en la reelaboració del 2013, de la qual Cronin també manté la centralitat dels personatges femenins.

Més enllà de la mescla d’elements, la principal aportació de Posesión infernal: el despertar és traslladar el relat de l’habitual cabana al bosc a un edifici condemnat per la gentrificació urbana, i posar el focus en una unitat familiar en crisi, on la figura materna esdevé la principal amenaça. Però, lluny de realçar el conflicte dramàtic, la pel·lícula prefereix donar-ho tot com a espectacle de sèrie B expeditiu (la majoria dels secundaris són fulminats en una sola escena) que sorprèn, sobretot, pels seus pocs miraments a l’hora de mutilar i esquarterar els infants protagonistes, delectant-se en la idea de trencar una de les lleis no escrites que encara queden a Hollywood sobre què es pot mostrar en una pantalla.