És possible despolititzar la cultura?
La voluntat d’aconseguir una suposada neutralitat en les directrius culturals públiques ha esdevingut un mantra utilitzat pels governants que els creadors posen en qüestió
PalmaEn els darrers temps hi ha una consigna que els màxims responsables de les diferents administracions repeteixen una vegada i una altra, també a les Balears: s’ha de despolititzar la cultura. Són diverses les fórmules que s’empren per vehicular aquest missatge que ha aparegut als discursos de mandataris de governs autonòmics, ajuntaments i, en el cas de les Balears, també dels consells insulars. La vicepresidenta primera i consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, Antònia Roca, va reiterar que la convocatòria del concurs per a la direcció del teatre Principal de Palma tenia com a principal objectiu despolititzar aquest centre, si bé el jurat que finalment escollirà la nova direcció és de majoria política. Per tant, és possible despolititzar qualsevol àmbit de la societat? I, en particular, d’on ve aquesta voluntat de fer-ho en el sector cultural?
La idea de deslligar política i cultura ve d’enrere, segons explica el politòleg Guillermo Bezzina, si bé en els darrers temps el concepte de ‘despolitització’ s’ha escampat a altres sectors i s’associa especialment als governs conservadors. “És una manera retòrica d’intentar canviar la política d’un govern anterior”, afirma, “i es fa servir per justificar un canvi en les polítiques desenvolupades a determinades institucions que no són les que els agradaria fomentar als llocs que ara ocupen. I això passa especialment quan hi ha altres interessos a la vista, potser relacionats amb el mercat o de caire econòmic”. Sigui com sigui, per a Bezzina, “sentir que un govern diu que s’ha de despolititzar qualsevol cosa és, com a mínim, estrany. Un govern pren decisions polítiques i, de fet, no prendre decisions o deixar de banda determinats sectors és una decisió política”.
Definir ‘política’ i ‘cultura’
En aquest sentit, Bezzina convida a fer una passa enrere i començar per les definicions dels conceptes de ‘política’ i ‘cultura’ abans de parlar dels possibles vincles entre ambdós. “La política és intrínseca a l’ésser humà, no és només el que fan els polítics al parlament. Qualsevol decisió que prenem té connotacions polítiques”, assegura. Pel que fa a la cultura, Bezzina intenta resumir-la com “un àmbit de la societat que cerca el desenvolupament crític de l’ésser humà a través d’explorar qüestions transcendentals, en un sentit ampli. En tot cas, no s’entén que hagi de respondre a dinàmiques econòmiques”, afegeix, “sinó que s’ha d’entendre com un bé col·lectiu de la societat”. Amb aquestes propostes de definicions, el politòleg reflexiona que “quan un artista fa una obra, des del moment en què escull un format o una temàtica, ja pren una decisió de caire polític”. En l’àmbit de les institucions, a més, afegeix que “decidir com fomentar la cultura és també una decisió política, i ubicar-ho en un organigrama on es vincula amb turisme i esports ho és, sense cap tipus de dubte. L’actual ministre de Cultura no fomentarà la tauromàquia, per exemple, cosa que altres equips sí que farien, i això evidentment que té a veure amb la política, tant en un cas com en l’altre”.
De fet, l’escriptor Sebastià Alzamora assenyala també la tauromàquia com un dels casos més clars de la inevitable unió de política i cultura per part de les institucions. “Al conseller torero que tenen al País Valencià li sembla que els toros són una expressió cultural, normal o popular, mentre que hi ha gent, entre els quals m’incloc, per a qui els toros són una expressió de violència contra els animals absolutament ofensiva. És un exemple extrem, però va molt bé per il·lustrar aquesta ‘cultura blanca’ que ell defensa, que per a ell vol dir que no ofèn o que no molesta, que agrada a tothom. I això és una declaració política en tota regla”. Alzamora recorda el model cultural del franquisme –“aquelles pel·lícules costumistes i folklòriques que reflectien una Espanya amb uns valors de resignació cristiana”– com un model iniciàtic d’aquella cultura que es deia despolititzada o neutra, que més enllà del seu valor artístic era “sumament tramposa” perquè “la cultura és un transmissor de les diferents visions del món, i no pot ser neutra”. A més, l’escriptor assenyala que “la dreta espanyolista sol considerar polític allò que es fa en català i allò que fan les dones; sigui el que sigui que facin ja es considera discurs polític i feminista”. Val a dir que el discurs de Júlia Colom en els darrers premis Enderrock de la Música Balear ja apuntava en aquesta direcció.
“D’ençà de l’entrada de la dreta al Govern m’he convertit en una artista reivindicativa i voldria deixar de ser-ho”, va dir la cantant quan recollia un dels tres premis que va rebre a la gala, que es va fer el passat mes d’octubre. “M’agradaria ser Júlia Colom de Valldemossa, que canta en català, i ja està”. Demanada sobre aquesta qüestió, Colom assegura que les paraules van ser improvisades, però que provenen de la sensació que “quan es parla de despolititzar sol ser quan es fan les coses en català”. Per a ella, “en un context en què la gent utilitza amb normalitat una llengua com és el català ja se’ns considera megapolititzats i que feim les coses ideològicament”. Assegura que precisament per això és habitual que a les entrevistes li demanin pel seu punt de vista polític –“i jo no som experta en res de tot això, jo som cantant”–, i defensa que la seva música és la seva identitat: “És tan fàcil com això. Així que si m’ho demanen tant deu ser perquè encara no hem aconseguit la normalitat amb el català i tothom se n’adona, o no?”, planteja.
Sigui com sigui, els vincles de determinats creadors i artistes amb el món de la política no són nous ni tampoc són exclusius de les Balears. D’escriptors, pintors, músics o actors que han entrat en política n’hi ha exemples arreu del món i al llarg de la història, amb Ronald Reagan com un dels exponents més significatius. En l’àmbit de la gestió cultural, el compositor mallorquí Mateu Malondra té experiència tant en l’àmbit públic com en el privat. Qui va ser director de l’Institut d’Estudis Baleàrics entre els anys 2019 i 2022 té molt clar que “es parla de la idea política vinculada a la cultura des d’una perspectiva partidista, però no té per què ser-ho. És més bé una qüestió de concepte. Si despolititzes qualsevol obra, també la buides de contingut”.
Per a Malondra, tota manifestació artística és “una manera de comunicar-se amb els altres molt concreta, que genera unes irradiacions concretes, i això és un fet polític”. Per tant, proposa que més que parlar de despolitizació es parli d’una descolonització. “Hi ha un pensament colonitzador de diferents entorns”, assegura, “i el que s’ha de fer en cultura és ser independent d’això, proposar projectes en llibertat i en les millors condicions possibles. Avui dia hi ha moltes idees que pretenen colonitzar el pensament cultural i la societat”, afegeix, “i els règims totalitaris són els primers que volen colonitzar la cultura perquè és un mitjà molt potent. Però la cultura no pot ser propagandística, ha de generar preguntes i ha d’incomodar. I això no és res més que una decisió política de cada autor”.
Respecte de la seva experiència al capdavant d’un organisme públic, Malondra sintetitza que “les polítiques culturals s’han de fer des de la perspectiva de llibertat de possibilitats, que no vol dir que tothom pugui fer el mateix, perquè les competències i experiències són diferents, però sí que hi hauria d’haver les mateixes opcions pel que fa a l’accés. Les polítiques culturals han d’afavorir la diversitat de propostes”, continua, “i cercar eines que afavoreixin l’entorn on es pugui produir aquesta igualtat. Les adjudicacions directes, per exemple, van en contra de l’interès general”. Ara bé, és possible assolir uns criteris objectius i funcionals en una matèria tan imprecisa com és la cultura? I, en cas que fos possible, poden fer-se, en tot cas, al marge de consideracions polítiques?
“Quan es parla de despolititzar”, afirma el politòleg Guillermo Bezzina, “normalment això amaga el fet de no prendre decisions, o, fins i tot, de deixar que un altre sector, el privat, sigui qui pren les decisions. Quan un responsable polític diu que cerca la neutralitat el que hem de fer és demanar-nos si existeix. Des del meu punt de vista no n’hi pot haver, perquè si un responsable polític decideix posar en marxa un concurs o unes subvencions amb uns criteris i característiques ja està decidint com vol que sigui la seva política cultural”.
Termes burocràtics
Per la seva banda, l’escriptor Carlos Garrido, que acaba de presentar el seu darrer llibre, Palmesan@s, té molt clar que el debat, més que no polític, és estructural. “La cultura es polititza quan es prenen decisions molt exagerades que jo, particularment, crec que no s’han produït ni d’una banda ni de l’altra. Hi ha hagut certs favoritismes i per a determinada gent ha estat més fàcil accedir al circuit en funció de si coneixia els responsables polítics, és cert”, reflexiona. “Però la qüestió va més enllà. Durant un temps la cultura estava abandonada i la gent sobrevivia com podia, però va arribar un determinat moment en què les institucions van començar a donar suport i crear subvencions i línies d’ajut. I això és molt difícil de controlar, perquè com decideixes si a aquest sí o a aquest no? S’ha acabat creant un sistema burocràtic que premia qui sap omplir els formularis, no aquells que fan coses que valen la pena. Les institucions tampoc no poden guiar-se només per termes burocràtics i administratius”, conclou.
Darrere de tot això, però, el que s’amaga és una crisi de legitimitat de les institucions, com apunta Guillermo Mezzina. “El concepte de polític està molt mal vist, se’ls veu com un dels principals problemes de la ciutadania, i es fa molt difícil explicar que la política és pertot. Vivim en un sistema democràtic on hi ha institucions, des de conselleries fins a un ministeri, on es prenen decisions també sobre la cultura. I és clar que són decisions polítiques, no poden no ser-ho!”, sentencia.