Carles Bover: "Com pot haver-hi esclavitud infantil i que ningú digui prou?"

PalmaEl definim de cineasta i activista, tot i que ell fila més prim i al seu perfil hi afegeix un matís: “cineasta per activisme”. Carles Bover (Palma, 1991), graduat en Comunicació Audiovisual, té una encara breu però intensa experiència que reuneix documentalisme i compromís social. És codirector, amb JulioPérez, de Gaza, treball premiat amb el Goya 2019 al millor curtmetratge documental; també del llargmetratge Gas the Arabs (2018) i, en solitari, de Destrucció creativa d’una ciutat, estrenat a la passada edició de l’Atlàntida Film Fest. El seu proper documental cerca fer d’altaveu de la infància a Benín i denunciar l’esclavitud i tota mena de vulneracions dels drets humans que pateixen nins i nines del que és un dels països més pobres del món. Tenen campanya de micromecenatge oberta a Goteo.

A Benín, més de 300.000 menors treballen en condicions d’esclavitud, més de 40.000 són venuts o cedits cada any com a esclaus. El 2017, l’ONU ja informava d’infanticidis de nins nascuts amb discapacitat, d’augment de mutilació genital femenina, de matrimoni forçat precoç i de tràfic de nins al país africà. Són aquestes les raons per documentar-ho?

— A la costa de Benín, al golf de Guinea, se la coneix històricament com “la costa dels esclaus”, perquè traficar amb esclaus és el que ja s’hi feia fa 300 anys, en un comerç triangular entre Àfrica, Amèrica i Europa, incrementat després pel desenvolupament capitalista. No és cosa del passat, l’esclavitud existeix encara ara amb unes xifres que fan feredat sobre el patiment de milers de nins i nines. S’ha de dir ben clar: hi ha responsables i hi ha beneficiaris de l’esclavitud infantil.

Voleu parlar d’històries que, segons remarcau, necessiten ser contades. També donau a conèixer històries que no interessa que es coneguin?

— La informació que el món té de països com Benín és ínfima. L’esclavitud infantil continua ben present, com altres abusos, i aquí tancam els ulls. Com pot haver-hi esclavitud infantil i que ningú digui prou? Una pic més, Europa mira cap a un altre costat, n’és corresponsable. Abans n’he esmentat els beneficiaris; serien bons de trobar, són sempre els mateixos. Malauradament, també les víctimes són sempre les mateixes.

Quines són les principals situacions d’aquestes víctimes, les que voldríeu difondre des del documental?

— Hi ha unes pràctiques que ara ja estan penades per llei, com l’assassinat o maltractament dels ‘nins bruixot’, considerats així perquè neixen amb una discapacitat o simplement d’esquena. També està penat el matrimoni concertat, però ambdues pràctiques existeixen, de manera més oculta, i serà més difícil d’accedir-hi. Ara bé, hi ha pràctiques com la venda o la cessió d’infants que són una realitat socialment acceptada, malgrat que és brutal: nins que treballen de sol a sol, que dormen al carrer, nins picapedrers a les mines, nins que pateixen abusos sexuals, maltractaments, explotació... Anam a Benín per tal de contar tot això, tant com puguem.

Com es parla d’Àfrica des de l’eurocentrisme?

— En parlar d’Àfrica passen una sèrie de coses que em criden molt l’atenció. D’una banda, sempre se sol parlar de gent que mor i de gent que mata, i nosaltres volem parlar del dia a dia. Volem parlar de la gent d’allà, no de les entitats humanitàries, per molt bona feina que hi facin. Una altra cosa que passa és que sovint es parla de les persones que migren a Europa. Nosaltres volem parar atenció a les que hi queden. No volem ser els conductors de res, ni posar la veu per ningú, sinó que volem que les històries les contin els que les viuen.

Molt a prop d’allà on anireu, a Burkina Faso, recentment han assassinat dos periodistes que investigaven la caça furtiva. Sovint es parla d’herois en referència als qui feis investigació delicada en territoris d’alt risc. Com ho viviu això?

— Ja ens va passar quan treballàvem per als documentals de Palestina o a les presentacions dels documentals. Se’ns presentava com a valents. No som herois. Nosaltres tenim un passaport, hi estam un parell de setmanes i després tornam a casa. Els que viuen aquesta realitat són els que pateixen. Cal anar alerta i no girar qui és el protagonista d’aquestes històries. És molt greu que hi hagi un assassinat o un segrest de companys periodistes, però no hem d’oblidar que als infants i joves de Benín i de molts altres països això els passa cada dia. Ells són les víctimes.

L’actualitat ens obliga a tornar a Gaza, el curt que us va donar un Goya. Què sentiu quan veis els darrers atacs? Us demanau si serveix de res la feina que feis?

— Sempre hi ha un sentiment d’impotència. Et demanes com es consent que Israel continuï agredint la població civil de la Franja. Respecte de la nostra feina, crec que qui va veure Gaza ara mira el conflicte d’una manera més informada, ja no li poden vendre la moto que això és una guerra de tu a tu. Pel que fa a Benín, potser molta gent ara no el situa ni al mapa, després no podrà tancar els ulls a la realitat que hi ha.