Teatre

Qui pot viure del teatre a les Illes Balears?

Les més de cent companyies teatrals que hi ha a les Illes compaginen una eclosió de talent amb una baixa assistència a sales

Durant el 2022, cada espectacle teatral fet a les Balears va tenir 88 espectadors de mitjana.
Teatre
24/08/2024
6 min

PalmaNo hi ha dubte que el teatre illenc viu un dels millors moments de la seva història i la llista d’arguments és bastant extensa: des del recent Premi de la Crítica a millor autoria revelació per l’espectacle Pols de diamant de Pau Coya a la col·lecció d’èxits recollits per Marta Barceló, entre els quals, el sisè Torneig de Dramatúrgia Catalana del festival Temporada Alta –guardó que també va recollir a Buenos Aires–, passant per la traducció a idiomes com el grec, l’italià, l’anglès o l’alemany d’algunes de les seves peces. Això, sense deixar de banda l’estrena a Madrid de Reis del món, una de les grans produccions del teatre Principal de Palma en els darrers temps, ni la nominació d’espectacles amb segell balear als premis Max, com La infamia –dirigida per José Martret–, Instruccions per no tenir por si ve la pastora –amb Joan Manuel Albinyana de director–, ni tampoc diferents obres de La Calòrica, companyia que compta amb els mallorquins Joan Yago, Esther López i Júlia Truyol. Yago, de fet, havia recollit el premi Max a millor autoria revelació per Fairfly l’any 2018. L’aparició de noves companyies i de nous espais de creació, a més de l’increment de produccions, podrien fer pensar que tot això ha servit per enfortir econòmicament un sector històricament precaritzat. Però res més lluny de la realitat.

Si bé a les Balears no existeixen anàlisis recents sobre l’ocupació relacionada amb el sector escènic, el darrer estudi sociolaboral fet per AISGE, entitat que gestiona els drets de propietat intel·lectual d’actors, dobladors, ballarins i directors d’escena de l’estat espanyol, deixava algunes xifres que confirmen diferents membres del sector escènic de les Illes: entre elles, que el 77% dels que es dediquen a les arts escèniques a l’estat espanyol ingressen menys de 12.000 euros cada any per la seva ocupació artística.

Fonts d’Illescena, l’associació d’empreses balears d’arts escèniques, confirmen que l’efervescència creativa que viu el sector teatral a les Balears no sempre ve acompanyada de la consegüent repercussió econòmica i que el sector continua precaritzat. En tot cas, la majoria de companyies que es dediquen al cent per cent a la producció teatral a les Illes, 106 segons l’Anuari d’Estadístiques culturals que publica el Ministeri de Cultura, han hagut d’explorar altres mercats fora de l’Arxipèlag per aconseguir una certa estabilitat, com ho han fet també nombrosos professionals.

És el cas de la manacorina Francesca Vadell, actriu i docent a l’Institut del Teatre de Barcelona que continua molt vinculada al circuit escènic illenc i que el 2012 va fundar la companyia Cia Na Maia, responsable, entre d’altres, de Codi a Nai, obra feta a partir de la poesia del també manacorí Miquel Àngel Riera. “Quan jo havia de començar els meus estudis encara no existia l’ESADIB (Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, fundada el 2006) i no em va quedar més remei que sortir a fora”, relata, “i això va facilitar que em creàs un entorn on potser m’ha estat més fàcil trobar un lloc. Ara bé, ni em planteig viure del teatre a Mallorca perquè sé que no podria. La tranquil·litat, econòmica i professional, que tenc de ser docent aquí, de tenir una feina estable i vinculada a allò que he estudiat… No tenc clar que sigui possible ni accessible a les Balears”.

De fet, Vadell reconeix que hi ha molt poca gent al seu voltant que pugui viure exclusivament de la creació o la interpretació, “llevat que no hagis de pagar un lloguer o una hipoteca i tota una sèrie de despeses a final de mes”, cosa que fa que de cada vegada siguin més els que cerquen un sou en altres llocs, estiguin o no relacionats amb l’àmbit escènic. “Això té una part positiva”, explica, “que és que et permet gaudir de certa llibertat a l’hora de crear: si les teves finances no en depenen, si no t’has de vendre a ningú, t’ho planteges de manera diferent i potser deixes que et balli més el cap. Ara bé, jo mateixa he vist molta angoixa provocada per aquesta inestabilitat”. Així i tot, valora molt positivament el canvi viscut amb l’aparició d’una nova generació que té també una altra manera d’entendre les ocupacions vinculades al sector escènic. “Abans tot era molt piramidal, amb el director a dalt de tot i després els ajudants, els actors, els tècnics… Ara, en canvi, s’entén que les companyies també han de ser espais col·lectius on els pocs recursos que tenim s’han de repartir millor. És tan petit el pastís que per avançar també és necessari revisar com l’administram”, assegura.

L’assistència a sales

En tot cas, a l’hora d’analitzar la situació econòmica de les arts escèniques a les Balears també s’ha de valorar la recaptació a sales que generen, si bé les xifres són només un valor orientatiu a l’hora de definir les programacions, molt especialment en el cas de les programacions dels teatres públics, com bé recorden fonts d’Illescena. “El nombre de públic no és vàlid com a criteri únic per valorar la qualitat d’una oferta cultural, tot i que és tan fàcil d’explicar i d’entendre que resulta temptador centrar-s’hi exclusivament”, exposa l’entitat. “Els teatres públics tenen la responsabilitat de fer una programació cultural d’avantguarda, que fomenti l’esperit de reflexió i de coneixement, cosa que no té per què estar renyit amb el fet que puguin ser propostes entretingudes, divertides i emocionants. La qüestió és que hi hauria d’haver línies coherents de programació, que els espectadors puguin identificar, i a la llarga l’audiència es consolidarà i la ciutadania ho agrairà”.

Segons l’Anuari d’Estadístiques Culturals, les Balears disposen de 58 espais escènics amb programació estable, 40 dels quals són de gestió pública. En total, a l’Arxipèlag hi ha una mitjana de quatre sales i mitja per cada 100.000 habitants, una xifra considerablement superior a la mitjana estatal, que se situa en 3,7 sales. Entre totes aconseguiren a les Illes més d’un milió d’euros de recaptació per obres teatrals durant l’any 2022 i, tanmateix, l’assistència a les representacions és la més baixa de tot l’Estat: durant aquell mateix any van ser 88 els espectadors que de mitjana va tenir cada espectacle teatral realitzat a les Balears, mentre que a tot l’Estat la mitjana gairebé duplica la xifra: 163. “No em sorprèn gaire”, reconeix el director del teatre Principal d’Inca, Miquel Àngel Raió, “perquè la quantitat d’espectadors que té una comunitat és inversament proporcional a la quantitat de turisme. L’oci, l’entreteniment, les platges, els parcs d’atraccions… Tot això són fagocitadors de l’activitat cultural que té lloc dins un teatre, i amb la societat que tenim, sense un hàbit cultural fort ni protegit, és complicat que la gent entri en una sala i gaudeixi d’un espectacle”.

En aquest sentit, per Raió és important subratllar que si bé algunes propostes escèniques aconsegueixen exhaurir les entrades, a l’Arxipèlag no existeix “una massa d’espectadors teatrals purs”. “La gent hi va si hi ha una cara coneguda, o si es tracta d’un acte que té certa repercussió social, però l’espectador que va a veure un espectacle senzill de dos actors parlant i sense parafernàlies… Aquests en són molt pocs”, argumenta, “i hi ha una part del teatre que consisteix a anar a escoltar uns senyors i ja està, pot no semblar espectacular, però és bestial si et proposes viure-ho”.

Pel també autor, director i gestor cultural resulta essencial impulsar “polítiques culturals molt intenses, que no es resolen amb un parell de subvencions” que han de protegir també les creacions. “La precarietat no ajuda a la qualitat, és evident”, assenyala, “perquè com més precari és el procés de creació més difícil és arribar a fer un bon espectacle, i això està demostrat. Amb processos regulats i protegits és molt més fàcil que les coses se’n surtin:quan tens pocs recursos, acceleres les coses, i les mostres, fins i tot, abans que estiguin acabades perquè no tens més remei, i això va en contra d’aconseguir més espectadors”.

Artistes polifacètics

Raió, que es defineix com una persona “molt afortunada” perquè d’ençà que tenia 22 anys ha pogut viure de la creació, en diferents formats, assegura que allò que abans era considerat un dels seus grans mals, ser molt polifacètic, ha esdevingut la seva salvació. Així ho confirmen també Francesca Vadell i Héctor Seoane, qui deu anys després d’haver passat per l’ESADIB per formar-se com a intèrpret ha emprès un nou rumb professional com a dramaturg. “Tots hem de fer de tot, és l’única manera de fer-se un camí i poder viure del teatre”, explica, “cosa que tampoc té raó de ser negativa, perquè està bé que tothom tingui nocions de tot, però també és cert que ha estat l’única manera de sortir-se’n: provant de fer coses per a les quals no tens formació o que potser no són les que t’interessaven o engrescaven a priori”.

En el seu cas, però, reconeix que la seva nova faceta li ha permès fer una passa impensable quan només feia d’actor: deixar de banda l’altra ocupació amb què compaginava el teatre, la de dissenyador. “Em vaig llançar a la piscina i, de moment, hi ha aigua, però continua sent un risc: cobrava millor i estava molt més tranquil amb l’altra professió”. De fet, segons el darrer estudi sociocultural de l’AISGE, les Balears són el territori on més diferència hi ha entre els actors i actrius que es troben a l’atur i els que compaginen la interpretació amb altres feines, cosa que demostra que la majoria treballa també en altres sectors. El nombre d’actors i actrius que es dediquen exclusivament a la interpretació no arriba a l’1% del total de la població espanyola.

stats