Neus Canyelles i Jordi Puntí: “Com pots declarar l’amor en una llengua que no és la teva?”

PalmaLa conversa serveix per descobrir punts que tenen en comú. Neus Canyelles (Palma, 1966) i Jordi Puntí (Manlleu, 1967) es varen iniciar professionalment en l’escriptura al voltant de la trentena i troben un gran plaer en el fet d’inventar històries. Tant, que n’inventen dins i fora dels llibres. Venen d’un temps en què les formalitats es feien en castellà, però la seva literatura va néixer i creix en català, la llengua de la seva vida.

Ser escriptors era una professió que somiàveu des de petits?

— N.C. De petita, sempre deia que volia ser escriptora. El fet curiós és que no era molt lectora. No sé per què tenia aquesta atracció cap al fet d’escriure. M’agradava posar dins carpetes papers i capítols, que en aquells moments eren en castellà. A 17 o 18 anys sí que vaig començar a escriure més seriosament, sobretot contes.

— J.P. No vaig escriure amb consciència de fer-ho fins a 20 o 21 anys. Després m’he adonat que hi havia senyals d’una llavor. Fa anys vaig trobar la típica capsa amb papers de l’escola. Hi havia una redacció que havia fet amb 10 anys, en castellà, que era la vida d’un borratxo des del punt de vista de l’ampolla de whisky. Ben curiós! Vaig créixer sense germans i tenia necessitat d’omplir el temps amb històries.

En quin moment arriba el desig d’escriure en català?

— N.C. Vaig començar a estudiar català a 12 o 13 anys a escola. Estava molt contenta, però era l’única de la classe. Anava a una escola de monges on es parlava el castellà, però a ca nostra parlàvem el mallorquí. Tenia família a Barcelona, perquè el meu avi era català. Les cartes s’escrivien en castellà, però per telèfon o de visita, parlàvem en català. Trob molt estrany que tinguéssim una llengua per parlar i una altra per escriure. Em feia il·lusió aprendre a escriure la meva llengua materna.Quan vaig començar més seriosament, sempre ho vaig fer en català.

— J.P. També vaig anar a una escola que era en castellà, fins que a 12 anys vaig tenir un professor de català que era molt militant. Jugàvem en castellà, molt sovint per influència de la televisió. Els meus pares s’enviaven cartes quan festejaven, i eren en castellà –no havien après català. Com pots declarar l’amor en una llengua que no és la teva? Quan em vaig posar a escriure, no em vaig plantejar fer-ho en castellà.

Què us dona més plaer d’escriure?

— N.C. Tot el procés. Si fos un patiment, no ho faria. Del que més gaudesc és de veure com, d’una idea, d’una cosa petita i insignificant, va sortint el text i l’obra va fent camí.

— J.P. El procés és plaent i creatiu, en el sentit que t’expresses i et deixes anar. El plaer més gran són els moments que són com a epifanies: alguna cosa que vaig posar a la pàgina 38, no sé per què, a la pàgina 140 té tot el sentit. És fabulós. Escric per aquestes coses.

Com a lectors, on us trobau més a gust?

— N.C. M’agrada molt el conte. Un llibre que em va fascinar molt va ser Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson. Són contes que es poden llegir per separat, però que formen una unitat.

— J.P. Josep Pla és un escriptor que, per a mi, és com anar a urgències quan em quedo encallat. També em passa amb Nabokov, però és perillós perquè et porta a imitar-lo molt.

Quins referents teniu cadascú del territori de l’altre?

— N.C. Com Jordi, Josep Pla. I, és clar, Mercè Rodoreda. Crec que en els meus primers contes la imitava totalment.

— J.P. Amb els autors de les Illes tinc la sensació de trobar-me una llengua viva i rica. Blai Bonet és un referent. Record La minyona d’un infant orat de mossèn Llorenç Riber. A Menorca hi ha Joan Pons qui és un bon amic. I també Sebastià Perelló i Sebastià Alzamora. I a tu, Neus, t’he anat llegint des de sempre.

Els dos heu guanyat premis. Quin pes tenen a la trajectòria d’un escriptor?

— N.C. Em varen servir per poder publicar i arribar a Catalunya. Hi ha molts escriptors d’aquí que valoram i que no són coneguts a Catalunya. També ajuden econòmicament. Amb el Ciutat de Palma, vaig pensar que ja podia autoanomenar-me ‘escriptora’.

— J.P. Només m’hi he presentat dues vegades. La primera va ser amb un conte, Pell d’armadillo. Si no l’hagués guanyat, no sé si hauria acabat escrivint. L’altre ha estat elSant Jordi, que el vaig guanyar el desembre [per Confeti]. Un premi així et dona una empenta gran per ampliar lectors. I els diners et fan tenir la sensació que d’alguna manera vius d’escriure.

Us podeu permetre el luxe de tenir una rutina d’escriptura?

— N.C. Som un poc caòtica. Quan m’agafen ganes i tenc un moment, escric. Fins i tot he escrit un paràgraf, l’he deixat a la meitat per anar a cercar la nina a escola, he tornat i l’he continuat. Sí que som disciplinada amb els articles.

— J.P. Busco la rutina com l’aire que respir. Penso en Pere Calders, que deia “jo escric, i busco temps per treballar en altres coses”. Mana tenir un sou a final de mes que et doni tranquil·litat. Hem de vigilar que no siguem articulistes que fem ficció, sinó narradors que fem articles.

Recomanen

Llibres que els han impactat