Prada de Conflent: dels reis de Mallorca a Jean Castex
La comarca de Guifré el Pilós, on s’exiliaren Pompeu Fabra i Pau Casals, torna a albergar la Universitat Catalana d’Estiu, per primera vegada de manera virtual
PalmaÉs als peus del Canigó -2.784 metres-, la muntanya que inspirà el clàssic de Verdaguer, i a poca distància de Sant Miquel de Cuixà, una joia preromànica. Diu la llegenda que per aquí a prop va néixer Guifré el Pilós i també formà part de l’efímer Regne de Mallorca. Pau Casals i Pompeu Fabra hi visqueren els seus anys d’exili. El seu batle ha estat fins fa uns dies Jean Castex, primer ministre de França, que hi continua com a regidor, i per primera vegada en mig segle, albergarà la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de manera telemàtica i no presencial a causa de la pandèmia -entre el 16 i el 23 d’agost-. És Prada de Conflent, d’uns 6.000 habitants. “Dolça terra del Conflent, / daurada vila de Prada”, escrigué Rosa Leveroni.
El Conflent, juntament amb el Rosselló, el Capcir, el Vallespir i l’Alta Cerdanya, forma part d’això que ara es coneix com la Catalunya Nord o Catalunya francesa. Segons la Gesta comitum Barcinonensium, redactada pels monjos del monestir de Ripoll al segle XI, “els antics expliquen que hi havia en un altre temps un cavaller, de nom Guifré, originari del poble d’Arrià, situat al territori del Conflent, a vores del Tet, a prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà”. Aquest fou Guifré el Pilós, primer comte autònom de Barcelona i avantpassat de tots els monarques de la corona d’Aragó -fins a arribar, és clar, a Felip VI-.
A Sant Miquel de Cuixà fou abat el famós Oliba, que establí la “pau i treva” -prohibició als cristians de combatre de dissabte horabaixa a dilluns dematí-, la qual es va estendre a la resta d’Europa. El 1789, amb la Revolució francesa, Sant Miquel fou saquejat i els seus capitells i altres peces es dispersaren. Cap al 1900, un col·leccionista adquirí la meitat del claustre, que ara és al museu The Cloisters de Nova York.
El Conflent formà part del lot que Jaume el Conqueridor assignà al seu fill segon, Jaume II de Mallorca, juntament amb el Rosselló, Montpeller, el Carladès i les Illes, i va quedar al regne privatiu fins a la seva reincorporació a la Corona d’Aragó. El 7 de novembre del 1659, el Tractat dels Pirineus cedí a Lluís XIV els territoris catalans d’aquella banda de la serralada. L’annexió a França, amb el seu centralisme tan característic -primer amb els Borbons, després encara més accentuat amb la Revolució i la República-, va fer taula rasa de les institucions tradicionals i de la cultura: el 1700, el francès s’imposà com a única llengua administrativa.
Lloc de refugi de republicans
Tot i això, la Catalunya ultrapirinenca es convertí en lloc de refugi dels republicans quan, entre el gener i el febrer del 1939, creuaren la frontera prop de mig milió de derrotats: entre ells, el poeta Antonio Machado, que moriria a Cotlliure uns dies després, i el president de la Generalitat, Lluís Companys, que l’any següent seria lliurat a Franco i afusellat. El filòleg i pare del català contemporani, Pompeu Fabra, i el violoncel·lista i director d’orquestra Pau Casals també hagueren d’exiliar-se. Les autoritats franceses, que observaven amb certa desconfiança aquells “rojos”, tampoc no sabien què fer amb tanta de gent: improvisaren camps de refugiats, com la platja d’Argelers, amb desenes de milers de persones patint els rigors de l’hivern. Amb l’ocupació nazi i la creació del règim titella de Vichy encara s’hi afegirien més dificultats.
L’encunyador de la nostra ortografia es refugià a París, Montpeller i, des del 1943 fins a la seva mort -el Nadal del 1948-, a Prada. “Hagué de preocupar-se, com tothom, de les targes d’identitat i d’alimentació, del pa i de l’oli, del carbó i de la llenya, de fer cua al carrer i de fer viatges als caserius i masos dels encontorns; carregava o descarregava, sempre que calia, carretons de llenya, i si hagués calgut hauria anat al bosc a tallar-la amb la destral”, relata el també exiliat Rovira i Virgili. A Prada, Fabra “vivia de l’aire del cel”, segons el professor de català Jordi Mir. Al seu domicili del número 15 del carrer dels Marxants continuà amb la seva tasca, preparant una nova gramàtica que va aparèixer pòstumament, el 1956, i nous lliuraments de les Converses filològiques.
En morir, Fabra rebé els honors de la municipalitat de Prada -la guerra ja havia acabat, amb victòria dels aliats-, que establí la capella ardent a la casa de la vila. Les seves despulles foren inhumades inicialment a un nínxol per ser traslladades, als anys setanta, a la seva sepultura actual, exempta. Dues plaques a espais públics el recorden. La Mediateca de Prada, que du el nom de Pompeu Fabra, alberga l’Espai Pau Casals, un museu dedicat al músic que va interpretar el seu mític Cant dels ocells al funeral del filòleg.
Un Centre Casals d’estil mallorquí
Casals visqué a Prada del 1939 al 1957 -Vila Colette fou la seva residència-, quan es traslladà a Puerto Rico, on moriria el 1973. Aportà la seva ajuda als refugiats i, sobretot, la seva fama mundial i el seu prestigi els posà al servei de la causa republicana i catalana. A Prada -que ell anomenava Prades, a la francesa- interpretà, per primer cop, el Cant dels ocells, el 1941. La seva situació econòmica no era gaire bona. “Passo molts apuros ”, escriu el 1948 a Andreu Claret, resistent, torturat pels nazis a Perpinyà i alliberat gràcies al violoncel·lista. “He venut el poc que em quedava a França i al pas que van les coses altra vegada em quedaré penjat”.
“L’any nou ens portarà allò que nosaltres estimem i enyorem”, havia vaticinat Casals a Claret, “el 1946 serà l’any de Catalunya”. Com el menorquí d’origen Albert Camus, amb qui l’uní una admiració mútua, pensava que els aliats llevarien Franco del mig, com havien fet amb Hitler i Mussolini. Quan va entendre que això no passaria, decebut, va anunciar que no actuaria mai més en públic fins que caigués la dictadura, si bé el 1950 tornà a escena amb la creació del Festival de Prada. El 1971, en rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides -“ I’m a catalan ”, “som català”-, reivindicà aquella “pau i treva” de l’abat Oliba de Sant Miquel de Cuixà.
Actualment du el seu nom el Centre Pau Casals de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), un edifici d’estil mallorquí erigit el 1924 per Ricard Segalà i rehabilitat amb la participació dels consells de Mallorca i d’Eivissa. La UCE, creada pels rossellonesos el 1969, suposà un nou espai de llibertat, encara al franquisme. L’Obra Cultural Balear (OCB), l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) i l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE), a més de personalitats de les Illes a títol personal, formen part del seu patronat. Maria Paredes, de l’IME, i Caterina Valriu, Bernat Joan, Gabriel Bibiloni, Antoni Llabrés, Joan González i Nicolau Dols, de la Universitat de les Illes Balears (UIB), són al programa de la 52a edició, la qual arrenca el 16 d’agost.
Serà la primera vegada que la Universitat Catalana d’Estiu es dugui a terme de manera virtual, i no presencial -només hi seran les persones que hi hagin d’intervenir-, després que el passat dia 4 el nou batle, Yves Delcor, s’adreçàs a la seva direcció i els prohibís la utilització de les instal·lacions municipals i els espais públics per raons de seguretat davant la pandèmia. El regidor i fins fa poc batle de Prada, Jean Castex, que evidentment parla català, és ara primer ministre de França, i fa només uns dies reivindicava: “La França anomenada perifèrica”: com aquest racó de la Mallorca medieval.
Gumersind Gomila i Guasteví, de qui enguany es compleix mig segle de la seva mort (1970), va néixer a Maó el 1905, però la seva família es traslladà a Perpinyà en casar-se una de les seves germanes amb un cosí menorquí que s’hi havia instal·lat, segons l’escriptor Jordi Pere Cerdà. Poeta, narrador, articulista, dibuixant, pintor, ceramista, Gomila va fer de pont entre la cultura catalana de les dues bandes del Pirineu –en unes condicions hostils, amb la Guerra Civil, l’exili, la Guerra Mundial i el franquisme–, i entre aquesta i l’àmbit de llengua d’oc, amb els felibres –moviment de renaixença fundat per Frederic Mistral– i amb la creació de l’Institut d’Estudis Occitans, del qual fou fundador.
Gumersind Gomila i Guasteví, de qui enguany es compleix mig segle de la seva mort (1970), va néixer a Maó el 1905, però la seva família es traslladà a Perpinyà en casar-se una de les seves germanes amb un cosí menorquí que s’hi havia instal·lat, segons l’escriptor Jordi Pere Cerdà. Poeta, narrador, articulista, dibuixant, pintor, ceramista, Gomila va fer de pont entre la cultura catalana de les dues bandes del Pirineu –en unes condicions hostils, amb la Guerra Civil, l’exili, la Guerra Mundial i el franquisme–, i entre aquesta i l’àmbit de llengua d’oc, amb els felibres –moviment de renaixença fundat per Frederic Mistral– i amb la creació de l’Institut d’Estudis Occitans, del qual fou fundador. Els nazis i els seus titelles, com el govern col·laboracionista francès, tractaren de fer servir les reivindicacions regionals, com a manera d’atreure les minories. Alguns hi caigueren: l’investigador Pierre Grau revela que Alfons Mias, creador amb Gomila de la revista catalanista Nostra Terra el 1936, elogia Pétain, qui “farà una França nova, orgullosa i respectuosa alhora de la llengua, de les llibertats et de les riqueses de cada una de les seves províncies”. També explica que Vichy autoritzà “els cursos de dialectes regionals, fora d’hores de classe”. Nostra Terra no pogué continuar, oficialment per manca de paper, i Terra d’Oc els cedí una pàgina, ‘Terra catalana’
.El regionalisme petainista fou paper banyat –d’aigua de Vichy, és clar–. El 1941, narra Gomila mateix, “la policia de Perpinyà, a les ordres del general Coudrai, alcalde foraster nombrat pel govern, va fer retirar, sense explicació, dels balcons i les finestres particulars la bandera catalana (...). Ningú no va protestar d’això, i la bandera catalana, que a Perpinyà és al mateix temps l’emblema de la ciutat, va restar prohibida tres anys, i no tornà a onejar en cap manifestació pública fins a l’endemà de l’alliberació, el 20 d’agost de 1944, que els ‘jacobins’ catalans i francesos la varen tornar a exposar en una explosió de joia”.
L’amic de Francesc de Borja Moll
Gomila donà suport a l’exili català i a la fràgil cultura de l’interior, col·laborant, assenyala el filòleg Ismael Pelegrí, amb Edicions Proa –establertes a Perpinyà– i amb Francesc de Borja Moll, que hi va “contreure una amistat molt ferma i valuosa”, relata Moll mateix. La seva participació a l’Institut d’Estudis Occitans, seguint el model de l’Institut d’Estudis Catalans, li suposà les ires dels felibres, els seus “enemics mortals”, diu el lingüista Enric Guiter; unes bregues internes com les viscudes els anys vint a l’àmbit català.
Aquest rossellonès nascut a Menorca publicà quatre llibres de poesia: La sorra calenta, Llucifer, El vent fútil i Els ocells morts, i col·laborà amb Jean Lurçat en murals de ceràmica, com el realitzat per a la Ràdio Televisió Francesa a Estrasburg. Al seu espai de feina, conta l’escriptor Joan Triadú, “hi havia un piano de cua, en el qual, em deien, havia tocat Pau Casals”. Gomila també va tractar Pompeu Fabra, amb qui apareix a una fotografia a Perpinyà, el 1948.Gomila criticava als seus articles tant aquells que pretenien emfatitzar les particularitats de cada territori –“No veig per què en tal o qual regió de parla catalana, tot i parlant el dialecte propi, no s’ha de escriure, si se vol, en bon català”– com aquells que s’aprofitaven del seu catalanisme per treure’n beneficis personals: “Qui autoritza aquesta gent a parlar per boca de Catalunya?”, es demana. Mig segle més tard, són reflexions encara valuoses.u
