“El pragmatisme de Goldman és coherent amb el seu anarquisme”

Dolors Marín (Barcelona, 1957) és doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha impartit l’assignatura de tècniques de recerca audiovisual a la Universitat de Barcelona, ha treballat de documentalista i comissària d’exposicions i com a assessora en el camp audiovisual. És experta en moviments socials europeus contemporanis, especialment en l’anarquisme espanyol. En l’actualitat, combina la seva feina com a docent amb la recerca i la publicació dels seus estudis històrics sobre anarquisme espanyol. Ha publicat diversos llibres sobre el moviment llibertari, entre els quals destaquen Clandestinos (Plaza y Janés, 2002), Ministros anarquistas (De Bolsillo, 2005), La Semana trágica (Esfera de los Libros, 2009) i Anarquismo: una introducción (Ariel, 2014). El seu llibre més recent és Espiritistes i lliurepensadores (Angle, 2018). A continuació parlam de la figura d’Emma Goldman i de la seva vida vinculada al pensament anarcofeminista.

Emma Goldman és popularment coneguda per algunes frases cèlebres, concretament per haver dit: “si no puc ballar, no és la meva revolució” o “ni Déu, ni amo, ni marit, ni partit”. Però es podria dir que el seu pensament polític encara està per descobrir?

Els textos de Goldman ens han arribat molt fragmentats i descontextualitzats. Sovint s’ha parlat del seu pensament sense consultar les fonts originals. Afortunadament, aquesta tendència s’està revertint amb una sèrie de textos contextualitzats publicats per Enclave de libros i La Felguera. Però encara fa falta estudiar amb més profunditat les aportacions teòriques de Goldman. Als anys 60, les dones negres americanes varen fer una gran recuperació de Goldman. Ara hi ha una altra onada d’anarcofeministes i de dones nord-americanes feministes radicals treballant en la recuperació de Goldman. Hi ha un projecte molt interessant que es diu ‘The Emma Goldman Papers’, promogut per diverses universitats nord-americanes i que consisteix a compartir materials escrits per Goldman o que en parlen a través d’internet. L’institut d’Història Social d’Amsterdam ha posat a l’abast del públic interessat els escrits de Goldman sobre la Guerra Civil Espanyola. Per sort, aquestes iniciatives permeten que qualsevol persona pugui trobar avui abundant informació sobre Goldman a la xarxa.

Quines contribucions personals heu pogut fer com a historiadora en la recuperació del pensament polític d’Emma Goldman?

Humilment, he intentat fer una cronologia molt acurada del que va fer Goldman quan va venir a conèixer la Revolució espanyola al llarg de les tardors dels anys 36, 37 i 38. He procurat reconstruir en detall com arriba a Espanya, des d’on ve, per què ve, amb qui ve, qui la rep, amb qui es relaciona, què va fer, a través de la consulta de la premsa de l’època i la seva correspondència. Goldman sentia un gran interès per conèixer la Revolució anarquista i el desenvolupament de la Guerra Civil. Visita Espanya gràcies a les anarcofeministes espanyoles que editaven la revista Mujeres libres, amb les quals col·laborava. També he investigat des de quan tenim coneixement de Goldman a l’estat espanyol i he pogut comprovar que des del 1889 la premsa espanyola està molt pendent de la seva vida com a activista. Estic gaudint i aprenent molt llegint i escrivint sobre Goldman.

Heu pres en consideració a l’hora d’aproximar-vos a Goldman l’advertència que ella mateixa va fer sobre el caràcter canviant de les seves creences i el fet de deixar els pensaments definitius per als déus i governants?

Goldman era una dona eminentment pràctica, com ho som la majoria de dones, que defugia de les reunions sindicals. Goldman era partidària de treballar i anar fent dia a dia, evitant invertir temps a elaborar una gran teoria perquè era desmentida per la realitat més immediata. Goldman té una primera desil·lusió amb la Revolució russa, quan coneix de primera mà la persecució bolxevic als anarquistes i el seu rebuig al col·lectivisme. La seva visita a Rússia li provoca una crisi a causa de comprovar com s’estava destruint en la pràctica el que havia de ser teòricament una Revolució. A Espanya, s’adona que hi ha moltes maneres de construir una societat anarquista, que no hi ha una gran llei que determini com han de ser les col·lectivitzacions. El pragmatisme de Goldman és coherent amb el seu anarquisme. L’anarquisme, a diferència de moltes altres teories polítiques, preveu un univers en el qual pugui viure tothom, pensant de molt diverses maneres.

En què creia Goldman segons la mateixa Goldman?

Goldman creia en una nova societat no autoritària. Era una dona autodidacta que llegia Nietzsche i Blasco Ibáñez, estant a la presó. Aviat es va adonar que les dones no assistien a les reunions sindicals perquè havien de cuidar la canalla. Goldman creu en el dret de les dones a gaudir del seu propi cos, en el fet que l’empoderament de les dones havia d’anar en paral·lel a la construcció d’una nova societat. Goldman no accepta que es deixi l’emancipació femenina per a l’endemà de la Revolució.

Es pot considerar Goldman una idealista, en el sentit d’estar disposada a sacrificar la seva llibertat i fins i tot la pròpia vida per defensar la causa anarcofeminista?

Sí, Goldman estava disposada a perdre la llibertat i la vida per les seves idees de transformació social. Deia que no hi havia res que li agradàs més que morir a Espanya. Sap que a Madrid la podien matar en un bombardeig i estava disposada a deixar-se la vida per les seves idees, de la mateixa manera que ho estaven milers de companys anarquistes en la lluita antifeixista.

En una famosa entrevista, Goldman es va declarar anarquista perquè era egoista. Podríeu definir i caracteritzar l’anarquisme individualista de Goldman i els seus principals referents?

Goldman arriba a l’anarquisme individualista a través de la lectura d’Stirner i Nietzsche. El corrent individualista és molt potent entre els anys 20 i 30. L’anarquisme individualista posa l’accent en l’egoisme i la llibertat individual, i en l’amor plural, que avui es coneix com a poliamor, i en la idea que un veritable revolucionari no ha de tenir família. Goldman creia que era bo ser individualista perquè així només es comprometia a fer determinades accions amb el seu grup d’afinitat. Xavier Díez ha fet un bon treball d’investigació sobre l’anarcoindividualisme que recoman.

Quin hauria de ser el lloc de la dona a la societat segons Goldman?

Goldman defensa que les dones haurien d’ocupar un lloc igualitari a la societat, que cada dona ha de decidir si vol ser mestressa de casa o si vol treballar a una fàbrica. Considera que les dones han de tenir les eines per crear el seu coneixement. D’aquesta manera, coincideix amb la resta de feministes en la necessitat de lluitar per crear escoles laiques, racionalistes, lliurepensadores, coeducadores i seguidores de Darwin.