Jacobo Biarnés Ferragut: “Preferesc fer cinc obres ben fetes en tota la vida que 200 de merda”

PalmaJacobo Biarnés Ferragut va néixer a Palma el 1981. El seu pare era advocat. La mare treballava a Sa Nostra. Vivia al centre de Palma, al centre històric, a la frontera amb el barri xinès. Com que estudiava a Monti-sion, el camí diari a l’escola suposava travessar dos mons del tot diferents, un a l’extrem de l’altre, que ressaltaven la bipolaritat del món i de Palma. Va ser el seu pare qui li va posar una càmera a les mans, en un viatge d’estudis. En va tornar amb unes fotografies sorprenentment bones. Després vindrien Madrid i l’associació amb el músic Víctor Herrero, amb qui va recórrer la nit de la capital fotografiant models, actors, ballarins i altres personatges de la faràndula. Aquella vida va estar a punt de derrotar-lo, però també li va permetre desenvolupar una mirada, una habilitat especial per detectar la capa de tristor que s’oculta darrere tot allò aparentment bell i lluent. Des de fa uns anys té el seu propi laboratori, on revela i imprimeix tant per a primeres marques mundials com per a estudiants sense un duro. La conversa amb Jacobo Biarnés té lloc precisament allà.

Com vàreu acabar a Madrid? Què us hi va dur?

Hi vaig anar a estudiar la carrera d’Osteopatia, però la fotografia es va creuar per enmig i se la va acabar menjant. No va ser fins que vaig arribar a Madrid que vaig començar a dedicar-m’hi més a fons i a explotar-ho. Abans feia fotos, però més com per dur un diari, retratar el dia a dia… A Madrid, Víctor Herrero em va proposar fer unes fotos a una amiga seva, que era model. Va ser quan vàrem formar una mena de societat i anàvem per la ciutat cercant gent a qui retratar. A partir d’aquell moment la fotografia es va convertir en una dedicació més professional i una forma de vida.

Fotografiàveu models, actors, gent de la faràndula…

És que llavors hi havia pocs fotògrafs. No era com ara ,que n’hi ha a potades. Així que quan anaves pel món i li oferies fer fotos a una ballarina o una model o actriu, li anava superbé no haver de pagar per allò, li feien una sessió de franc. Això ens facilitava molt les possibilitats d’accedir a la gent. Ens agradava anar a les cases de les models després d’haver sortit de festa i fer-los fotos quan es despertaven. Ho anomenàvem ‘ionqui chic’. Era el costat obscur de tot allò que vivíem. Tot semblava molt bonic sobre la passarel·la, però després hi havia tot aquell món per darrere.

Quasi vàreu sucumbir a tots els perills de la nit…

Quasi, no. Hi vaig sucumbir de ple, m’hi vaig entregar de tal manera que quasi no en torn. Sortíem cada nit amb un book sota el braç i cercàvem gent que ens cridàs l’atenció. Entràvem en els clubs gratis. La gent ens cercava. I és una roda: coneixes gent i et conviden a coses. La gent del cinema i de la moda ens convidava als seus esdeveniments. El que passa és que quan un actor et convidava a una festa, ell l’endemà descansava. En canvi, nosaltres teníem una altra festa. Vaig acabar explotant, no podia més. Un dia vaig telefonar a la meva família i els vaig dir que o tornava a Palma o em moria allà. Vaig decidir tornar.

I com va ser el retorn?

Vaig continuar fent el mateix. Al final vaig haver d’anar a una clínica de desintoxicació perquè jo no em veia amb cor de deixar-ho sol. Quan vaig anar a la clínica, un dels motius que m’hi van dur va ser que em sentia bloquejat, no sabia molt bé a què dedicar-me: hi havia la fotografia, l’osteopatia i la vela, perquè també havia estat entrenador de vela. No sabia per on tirar. I vaig decidir-me per la fotografia. Vaig comprendre que quan m’aixecava al matí no pensava en esquenes ni en barques, sinó en càmeres.

Ha canviat la vostra manera de treballar amb els anys?

Absolutament. Hi ha hagut diverses pauses, i cada vegada que fas una pausa aquesta també forma part del procés creatiu. Aquella primera època a Madrid em va ensenyar a no treballar de manera efímera, i el que estic fent ara és encara elaborar més aquest procés, indagar més en l’obra, ser més escrupolós. Ara prepar les coses amb molt de temps. També estic revisant el meu arxiu i esborrant molt de material. Agaf un viatge, per exemple, en què vaig tirar 1.000 fotografies, i en deix 20. La foto al final és la suma de molts de factors: coincideix que funcionaven la llum, l’enquadrament, l’acció, el que conta... Són una sèrie de casualitats. Quan coincideixen, tens una foto. I preferesc treure cinc obres ben fetes en tota la meva vida que no 200 de merda. Estam tan intoxicats d’obra que no tenim perspectiva d’allò que passa, és cada vegada més complicat poder fer una imatge que perduri en la memòria.

En què estau treballant ara?

Estic acabant un llibre de poesia que va acompanyat de foto i, com dic, per primer cop estic reestructurant l’arxiu per unificar-lo. Estic ajuntant fases de la meva vida, treballant l’arxiu i descobrint coincidències, pautes que es repeteixen. Per exemple, cada estiu, quan necessit descansar, me’n vaig a sa Ràpita i faig fotografies de la mar. Remenant en els arxius he vist que hi ha una sèrie, tota una poesia, un relat de la relació que tenc amb la mar. També estic retratant gent. No models, sinó gent que em sembla interessant, que em crida l’atenció, sobretot gent que ha passat per situacions complicades i que les ha superades. Em conten les seves històries i és brutal. A mi em fascina Pierre Gonnord, és un dels meus retratistes preferits. Tenia una tècnica molt peculiar. S’obsessionava amb algú i l’assetjava fins que aconseguia fotografiar-lo. Les seves imatges semblen quadres barrocs, és espectacular. És un poc això: retratar és comunicar-se amb algú des de dins, la càmera només és un vehicle. I fent retrats encara és més complicat fer imatges que perdurin. Però jo pens que les fotos tenen capes i que, com més capes té una imatge, més queda en el subconscient.

Parlant de capes, en el vostre treball sempre hi ha cert element pertorbador i obscur, com una amenaça latent.

No sé per què i m’ho he plantejat moltes vegades. No em sent una persona infeliç. És més, em costa molt ser-ho, però al final cadascú vibra en una freqüència concreta. Potser sigui així perquè he integrat aquesta altra part més obscura, perquè no ho consider res negatiu. Fins i tot pens que això és important: poder extreure bellesa d’allò fosc. De fet, un altre dels projectes en què estic treballant es diu unheimlich, una paraula alemanya que defineix la sensació que ens produeix alguna cosa sinistra. No la cosa en si, sinó la sensació. Quan vaig de viatge, vaig recollint certs objectes. Al final són objectes als quals hem donat un poder, com en el cas de la creu cristiana. Per a mi és una manera d’unir-me a aquesta vibració i a l’atracció per allò ocult i que no veim.