Prégardien, pura elegància i expressivitat a la Schubertíada

Christoph Prégardien

Schubertíada de Vilabertran. 18 d'agost

A vegades és un descans tornar a allò que saps que és una aposta segura. I Christoph Prégardien, vell conegut de la Schubertíada de Vilabertran, ho és. La qualitat, l'elegància i la intel·ligència musical del tenor alemany es van tornar a fer paleses dimecres al recital que va oferir a la Canònica. El públic de la Schubertíada, fidel i incondicional de la cita estiuenca, va omplir l’església a vessar, tot i haver-se reduït l'aforament gairebé en un 50 per cent a causa de les restriccions anticovid.

Acompanyat per Julius Drake, un dels pianistes més preuats en l’àmbit del lied, Prégardien va obrir la nit amb els Wesendonck-Lieder, un dels cicles més passionals de Wagner escrit per a soprano però que a poc a poc els homes van afrontant. Fa anys, el tenor alemany va ser un dels primers en cantar-lo i l'interpreta amb autèntic esperit wagnerià: gran expressivitat, veu potent, fosca a vegades, fet que en aquest repertori paga dividends, i uns aguts clars, nets i molt bonics. Escoltar-lo era una meravella i hi estàvem tan ficats que quan, en un moment de desconcert, a Im Treibhaus, es va perdre, vam buscar la lletra a la partitura amb tant afany com ell. Resolt l’ensurt amb professionalitat, va encarar Schmerzen amb un esclat de força per acabar amb un Traüme tan apassionat que vam quedar completament desbordats.

La segona part, sense descans, la va dedicar al compositor francès Henri Duparc, en un canvi d’estil cap a la melodia més lírica. Van ser cinc cançons en què el tenor va fer gala de control vocal, d'una dicció clara i d'una elegància innata. A Le manoir de Rosemonde va treure pit amb una interpretació abrandada que algú va destorbar al desembolicar lentament un caramel. La resta de cançons les va interpretar amb considerable cura sobre els matisos.

Prégardien va tancar el concert amb els Liederkreis de Robert Schumann, una obra que domina a la perfecció. El tenor va enfrontar els dotze poemes de Joseph von Eichendorff combinant una frescor interpretativa admirable i alhora un gran mestratge en el legato i l’emissió de veu. El binomi música-lletra que significa el lied va prendre aquí tot el seu sentit, des del dolor a Waldesgespräch i l’angoixa a Zwielicht a l’alegria desbordant a la Frühlingsnacht final. Els bravos del públic van fer tornar a sortir tenor i pianista. Prégardien va fer honor a la Schubertíada amb tres cançons de Schubert i un petit cop de mà de Drake fent d’apuntador de la lletra en un moment d’oblit que no va enterbolir en cap cas una nit de gran qualitat i elegància musical.