Joan Casadevall: "La pregunta clau: de quin color és Barcelona?"
Arquitecte, expert en colors
BarcelonaSón una infinitat de xinxetes vermelles clavades en un mapa. En són tantes, de fet, que és impossible distingir els carrers. Joan Casadevall m’explica que assenyalen les tretze mil façanes que han estudiat a Barcelona. El té penjat a l’entrada del seu estudi, on són especialistes en color.
De quin color han de ser les persianes de Barcelona?
— És la pregunta que em va fer Maragall a finals dels 80.
Una pregunta estranya.
— A ell l'hi havia fet una dona a la ràdio. Barcelona es preparava per posar-se bonica per als Jocs Olímpics.
Què li va dir?
— Que s’havia de fer un estudi complet de tot, no només de persianes, per poder respondre la pregunta clau: de quin color és Barcelona?
I de quin color és?
— Ah, primer s’ha d’entendre el mètode. Perquè una cosa és la percepció a cop d’ull i l’altra, la realitat.
Quin va ser el mètode?
— Treure mostres dels materials de les façanes, analitzar-les i establir una seqüència cromàtica de la ciutat. Era una mica… com pelar la ceba.
Trobàveu capes?
— Clar, façanes esgrafiades del segle XVII, en què Barcelona era una ciutat entapissada. Més tard les figures amb relleu, el Modernisme de finals del segle XIX.
Tot això són colors diferents.
— Però amb un comú denominador: la pedra de Montjuïc.
Barcelona és de color pedra?
— Dels colors de la pedra de Montjuïc: va dels ocres fins als morats.
Els meus pares diuen que abans dels Jocs, la recorden grisa.
— Perquè era una ciutat de port, bruta, on no existia el concepte de contaminació que tenim avui. Per això es va fer la campanya per rehabilitar-la.
"Barcelona, posa’t guapa".
— Pensava que estaríem uns mesos amb els tècnics de l’Ajuntament. Però van acabar sent anys d’anar comunitat per comunitat, mirant les façanes, treure petites mostres, analitzar-ho amb el microscopi i tenir clars els colors per a la rehabilitació.
A vostè, les façanes li venen de família.
— Soc fill, net i besnet d'estucadors. Recordo com el meu avi em feia posar la mà a la façana i m'explicava coses: "Mira això, mira allò". I saps una cosa que sona de pel·lícula?
Quina?
— El meu avi em deia: "Vull que algú de la família restauri la Casa dels Velers, a Via Laietana". Potser sona arrogant, però ho deia. I quan va morir en vaig parlar amb els propietaris i vaig acabar fent la rehabilitació. I gràcies a allò em van donar el Premi Ciutat de Barcelona, on vaig conèixer Maragall. I per això un temps després em va preguntar per les persianes.
Li podries haver dit: "Pinta-les de verd".
— De fet, és el que s'havia fet sempre, un rentat de cara. Ve el Mundial, el jubileu, que la ciutat estigui bonica, pintem-la. Com fan les dictadures amb el turisme.
Com?
— Els pobles blancs d’Andalusia, o el blau i blanc de Santorini, a Grècia, són invents de dictadures. Franco i Frederica de Grècia van voler portar turistes en el període d'entreguerres i van dir: "Pintem-ho tot de blanc". Però restaurar bé obliga a una reflexió diferent, a analitzar la història i a entendre passat, present i futur d'una ciutat.
Digui'm el color d'una altra ciutat.
— Olot és negra. Però no perquè hagi de pintar les façanes de negre, sinó perquè la matèria local és la lava volcànica.
El teu edifici preferit?
— Un tòpic, però la Casa Batlló. És una ceba preciosa.
Un estil que detestis?
— Només detesto la improvisació. Però no m'agrada l'autarquia. Aquella arquitectura grisa, pesant, posada com a ànsia de singularitat. La Via Laietana no té cap edifici maco.
Què ha après de 35 anys de feina?
— Que es necessita mètode i protocol, i tenir clar que sense analitzar la història i els materials, no es pot restaurar.