Louise Glück: la intimitat severa

CampanetMenysprear el present no és el vici dels pessimistes lúcids, sinó l’esport dels nostàlgics obtusos. A pesar de les opinions catastrofistes dels que consideren que la literatura actual és molt inferior a la del passat, el que és cert és que el món és ple d’escriptors magnífics. Segurament, en termes absoluts, avui n’hi ha més que mai. És per això que cada any la concessió del premi Nobel és, invariablement, més injusta que no pas justa. Això és així fins i tot quan l’Acadèmia Sueca l’encerta, o quan pren una decisió que no és (gaire) discutida. Al capdavall, sempre són molts més els escriptors que mereixerien guanyar el premi que els escriptors que el guanyen...

Un aspecte destacat de la poesia de Louise Glück –una Nobel que no ha estat (gaire) discutida– és la seva capacitat per ser íntima i elegant d’una manera estranya, insidiosa, imprevisible. Encara n’hi ha que associen la poesia que explora la intimitat humana amb la delicadesa i la calidesa. La poesia de Glück, però, és evocadora i suggerent d’una manera despresa i incisiva. Severa, fins i tot. És la severitat de la lucidesa.