'El 47' i 'La infiltrada' comparteixen un triomf inèdit i sorprenent als Goya

BarcelonaSorpresa als Goya. Per primera vegada en la història, dues pel·lícules han compartit el premi a millor pel·lícula de l'Acadèmia del Cinema Espanyol: El 47, de Marcel Barrena, i La infiltrada, d'Arantxa Echevarria, les dues grans favorites, van empatar en vots i, per tant, van proclamar-se vencedores dels Goya en un desenllaç inèdit i inesperat. L'escena va tenir un punt surrealista: Belén Rueda va obrir el sobre i va llegir "El 47" i, mentre l'equip ho celebrava i començava a pujar a l'escenari, l'actriu va afegir que La infiltrada també havia guanyat el premi. Des de l'embolic del sobres als Oscars, quan el premi de La la land va anar a parar a Moonlight, no es vivia un moment de desconcert semblant en una cerimònia de premis. Tanmateix, els dos equips s'ho van prendre amb bon humor: al capdavall, aquí no hi havia perdedors, sinó dos films guanyadors.

També va ser una gran nit per a Segundo premio, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta (absent a la gala) i Pol Rodríguez sobre la llegenda de Los Planetas i la gravació del disc Una semana en el motor de un autobús, que es va endur tres premis: millor direcció, millor so i millor muntatge. Un reconeixement fins i tot escàs per a aquesta gran pel·lícula, una carta d'amor a la ciutat que acollia aquesta edició dels Goya: Granada. I l'altre fenomen del cinema en català, Casa en flames, no va marxar de buit: Eduard Sola va guanyar el premi a millor guió original i va fer, igual que als Gaudí, un discurs emocionant i molt aplaudit, un elogi a les "supermares que van haver de treballar fora de casa sense poder desprendre's del treball de casa" i que es van guanyar "el dret d'aixecar el dit" i, com Emma Vilarasau a Casa en flames, "enviar-nos a la merda".

Val a dir que els Goya van somriure a El 47 des del principi de la nit, quan Salva Reina va recollir el primer premi, el de millor actor secundari, molt emocionat i amb un record per “als dos milions d’andalusos que van haver de marxar de la seva terra”, com el Felipín que interpreta. També va fer un discurs potent Clara Segura, Goya a la millor actriu secundària, que es va treure l’espina de no haver pogut recollir el Gaudí –tenia funció aquell dia– amb un discurs que va reivindicar “els veïns i les veïnes de Torre Baró” i la “revolució silenciosa” del personatge que interpreta, Carme Vila, “ensenyant català a nens i nenes, i també a dones que no havien tingut accés a l’educació, un dret fonamental que ens fa més lliures”.

En total, El 47 va sumar cinc premis, i lidera el palmarès dels Goya. En canvi, La infiltrada, només se'n va endur dos: millor pel·lícula i millor actriu, una Carolina Yuste sempre esclatant. L'ex-aequo ha sigut un reconeixement salomònic a les dues pel·lícules dels rècords: el film en versió original catalana més taquiller de les últimes dècades (El 47) i la pel·lícula dirigida per una dona més taquillera de la història del cinema espanyol. Els acadèmics han premiat l'èxit d'un cinema amb vocació popular en un moment particularment delicat per a l'exhibició cinematogràfica. Missatge rebut.

Gran nit per al cinema català

Va ser una nit plena de bones notícies per al cinema català. Per exemple, el Goya a la millor actriu revelació per a Laura Weissmahr per Salve Maria, que repetia el seu triomf als Gaudí. I també el de millor direcció de fotografia per a Edu Grau per La habitación de al lado. Grau, format a l’Escac, va aprofitar el moment per reivindicar el gran planter del cinema català: “Gris, encara recordo quan anàvem junts a l’Escac”, li va dir a Gris Jordana, nominada per Soy Nevenka, confessant la seva “profunda admiració” pels altres nominats catalans de la categoria: Isaac Vila (El 47), Takuro Takeuchi (Segundo Premio) i la mateixa Jordana. “Quan fèiem curts a l’Escac, mai hauríem somiat fer les pel·lícules que hem fet”, va dir.

I no per esperada deixa de ser una bona notícia el premi com a millor actor a Eduard Fernández per Marco, que va rebre de mans de la seva filla, Greta Fernández. L'actor va reconèixer que Enric Marco havia sigut "un personatge complicat", el "més complex" que havia interpretat. "Contradictori, odiós, xarlatà, manipulador, d'una humanitat desbordant que és difícil de comprendre... Va fer moltes coses malament, i algunes bé". I va concloure el discurs subratllant la necessitat de no oblidar els camps de concentració ("els de Mauthausen, els de Guantánamo i els de Gaza") i dedicant el premi a les filles d'Enric Marco: "Aquest premi és per a vosaltres".

Al barceloní Àlex Lora, el Goya a millor curt de La gran obra el va rescabalar de la decepció de caure en la cursa dels Oscars, en què havia arribat a figurar en la shortlist de finalistes. I ho va celebrar amb un discurs serè i contundent, recordant els seus orígens humils i reclamant dignitat per a les persones amb diversitat funcional com ell (només té un braç) en un moment en què els programes d’inclusió i diversitat són qüestionats: “A qui pensa que per a nosaltres les coses són més fàcils i ens ho regalen tot, potser més endavant us adonareu que no som tan diferents de vosaltres”.

En qualsevol cas, el palmarès dels Goya va ser prou repartit. Sis pel·lícules van obtenir dos premis (La infiltrada, La estrella azul, La guitarra flamenca de Yerai Cortés, Marco, La virgen roja) i dues pel·lícules en van guanyar tres: Segundo premio i La habitación de al lado, que a més del Goya d'Edu Grau es va endur el de millor música original (Alberto Iglesias) i guió adaptat, que va recollir el productor Agustín Almodóvar en nom del seu germà Pedro, absent per un accident domèstic.

Una gala llarga i musical

La gala va arrencar amb un número musical tocat pel sentit de l’oportunitat: el Bienvenidos del granadí Miguel Ríos cantat per un assortiment d’intèrprets nominats (Luis Tosar, Zoe Bonafonte, Cristalino, Daniel Ibáñez, Pepe Lorente), als quals es van afegir primer Amaral i després el mateix Miguel Ríos. Va ser el primer moment musical d’una gala plena d’homenatges: a Triana (amb un potent Abre la puerta) de la mà d’Alejandro Sanz, a Massiel –en clau electropop– per part de Rigoberta Bandini (El amor) i a Federico García Lorca a càrrec dels germans Morente: Estrella, Soleá i Kiki.

Maribel Verdú i Leonor Watling, les presentadores, van fer patir en les seves intervencions conjuntes, sense ganxo ni gràcia i amb acudits que fregaven la desesperació (“Qué nivel, Maribel”?), però van millorar un xic en solitari: Verdú en una introducció emocionada del Goya honorífic a Aitana Sánchez-Gijón i Watling en una d’aquelles rutines habituals de les gales de premis: passejar per la platea i fer broma amb els nominats. Tampoc Richard Gere va ser el salvador de la nit amb la seva quota de glamur hollywoodenc passat pel sedàs de la consciència política i els dards a Trump, a qui sense anomenar va descriure com “un abusador i un pinxo”.

Però en general va ser una gala llarga (més de tres hores i mitja), conservadora i sense risc, que va dependre massa de la capacitat dels guanyadors per crear moments emocionants inesperats com el d’Eva Valiño, una de les responsables de l’equip de so de Segundo premio, que quan la música de fons ja l’empenyia fora de l’escenari va reclamar el seu dret a reivindicar l’habitatge digne per a tothom i va celebrar la resolució que impedia el desnonament de la Casa Orsola. També va ser atrevit l’aragonès Javier Macipe, Goya a la millor direcció novella per La estrella azul, que va fer un bonic discurs en forma de milonga argentina, evocant el viatge a les arrels musicals llatinoamericanes del cantant Mauricio Aznar.

L'ombra de Karla Sofía Gascón va planar sobre la gala, sobretot en una catifa vermella en què la premsa va cosir els convidats a preguntes sobre la polèmica que ha envoltat l'actriu nominada a l'Oscar. Però damunt de l'escenari només s'hi van fer dues al·lusions: una de directa, la dels distribuïdors de la pel·lícula, reivindicant "més cultura i més cinema davant l'escarni i l'odi" al recollir el premi d'Emilia Pérez a la millor pel·lícula europea, i una de més subtil, la de C. Tangana, que al recollir el Goya pel seu documental La guitarra flamenca de Yerai Cortés va recordar que "la comprensió i el perdó" és el cor de la seva pel·lícula: "Deixem que la gent s'equivoqui, perquè com més gran és l'error, més necessitem el perdó dels altres".

Millor pel·lícula

• La infiltrada, d'Arantxa Echevarria
• El 47, de Marcel Barrena

Millor direcció

• Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez per Segundo premio

Millor actriu

• Carolina Yuste per La infiltrada

Millor actor

• Eduard Fernández per Marco

Millor actriu de repartiment

• Clara Segura per El 47

Millor actor de repartiment

• Salva Reina per El 47

Actor revelació

• Pepe Lorente per La estrella azul

Actriu revelació

• Laura Weissmahr per Salve Maria

Millor direcció novella

• Javier Macipe per La estrella azul

Millor guió original

• Eduard Sola per Casa en flames

Millor guió adaptat

• Pedro Almodóvar per La habitación de al lado

Millor direcció de fotografia

• Eduard Grau per La habitación de al lado

Millor muntatge

• Javi Frutos per Segundo premio

Millor música original

• Alberto Iglesias per La habitación de al lado

Millor cançó original

• Los almendros, d'Antón Álvarez, Yerai Cortés i La Tania (La guitarra flamenca de Yerai Cortés)

Millor so

• Diana Sagrista, Eva Valiño, Alejandro Castillo i Antonin Dalmasso per Segundo premio

Millor direcció d'art

• Javier Alvariño per La virgen roja

Millor vestuari

• Arantxa Ezquerro per La virgen roja

Millor maquillatge i perruqueria

• Karmele Soler, Sergio Pérez Berbel i Nacho Díaz per Marco

Millors efectes especials

• Laura Canals i Iván López Hernández per El 47

Millor direcció de producció

• Carlos Apolinario per El 47

Millor pel·lícula documental

• La guitarra flamenca de Yerai Cortés, d'Antón Álvarez (C. Tangana)

Millor pel·lícula d'animació

• Papallones negres, de David Baute

Millor pel·lícula iberoamericana

• Ainda estou aquí, de Walter Salles (Brasil)

Millor pel·lícula europea

• Emilia Pérez, de Jacques Audiard (França)

Millor curtmetratge de ficció

• La gran obra, d'Àlex Lora

Millor curtmetratge documental

• Semillas de Kivu, de Carlos Valle i Néstor López

Millor curtmetratge d'animació

• Cafuné, de Carlos Fernández de Vigo i Lorena Ares