Marina de Cabo: "Presentar-me en català als premis Ciutat de Palma d'enguany era una decisió política"

PalmaDesprés de tota una vida envoltada de llibres, tant a l’àmbit personal com al professional, Marina de Cabo ha publicat el primer que signa com a autora. Es tracta del poemari Deixar de fer peu (Editorial Sloper), amb què va rebre el premi Joan Alcover de poesia en català a la darrera edició dels premis Ciutat de Palma, que ara surt alhora en versió catalana i castellana. “No és una traducció literal”, assegura l'autora, “perquè cada llengua té els seus matisos i les seves percepcions. Ara, igual que conec molts catalanoparlants que escriuen en castellà, el que jo vaig voler fer va ser el camí a la inversa: la meva llengua materna és el castellà, però he decidit escriure en català”. El presentarà aquest dissabte, 13 d'abril, a la llibreria Rata Corner de Palma i dia 27 d'abril, al casal Pere Capellà d'Algaida.

L’heu escrit en català i l’heu traduït al castellà o a l’inrevés? 

— Els he anat escrivint… però va ser primer en català, que és el que ha guanyat el premi. M’hi vaig presentar en català i tot i que el poemari no sigui polític, presentar-me en català enguany era una decisió política i tots sabem per què. 

Per la inclusió de les modalitats en castellà tant de poesia com de narrativa. Hi va haver autors en català que el que van decidir va ser no presentar-s’hi. Us ho vàreu plantejar?

— No m’hauria presentat en castellà, de cap manera, però no em vaig plantejar no fer-ho en català, no. I crec que la gala hauria estat molt més incòmoda si la gent que va decidir absentar-s’hi hi hagués anat. Tots els guanyadors, o almenys la majoria, vàrem dir el que pensàvem respecte de la llengua. Des de Miquel Serra fins a Lara Fluxà, vàrem ser molts els que vàrem dir el que pensàvem. 

En el vostre cas, vàreu dir que enyoràveu molta gent que no hi era per acompanyar-vos en un dia que era important a la vostra trajectòria. 

— Jo entenc la decisió, però si puc ser egoista, si puc mirar per mi, de la mateixa manera que jo hi he estat quan tocava anar a votar, o quan venia gent com Antoni Noguera, Neus Truyol i tants altres a Literanta abans d’anar a l’Ajuntament, trob que haurien d’haver vingut a donar suport als que vàrem guanyar, que també ens el mereixíem. Són l’oposició i hi han de ser, per fer-nos costat a nosaltres i per deixar clar que estan en contra de determinades decisions. 

Com ha estat, doncs, que finalment heu optat per publicar-ho també en castellà?

— M’ho he pres com un joc. Són llengües diferents que pertanyen a cultures diferents i no es pot entendre com una traducció literal. Per altra banda, m’agrada pensar que Deixar de fer peu té ara també un reflex en castellà. Jo no som traductora i l’original és meu, així que més que traduir-lo, m’he dedicat a cercar les paraules adients en castellà, perquè el ritme i els matisos canviaven. Ara, sí que pens que el català té més musicalitat. 

Parlau d’aquest reflex, un concepte que es vincula directament al contingut del poemari, perquè les grans protagonistes són les piscines, un entorn que us serveix per parlar tant de referències estètiques, com de crisis generacionals i qüestions d’identitat. 

— Tot ve d’una intuïció, més que d’una paraula o un vers, que està relacionada amb la sensació d’alleujament que tenc quan, un dia d’estiu que fa molta calor, em fic a una piscina i not que em canvia radicalment l’humor. I de sobte veig com es desdibuixa la meva silueta dins l’aigua, com si el cos se’m desfés, i allà comença tot. A mesura que vaig anar escrivint, em vaig adonar de la presència de les piscines a la meva vida, i que de fet tenen a veure amb els meus primers records. 

Hi ha piscines famoses al cinema i a la pintura, com les de Somewhere de Sofia Coppola o les de David Hockney, per posar-ne dos exemples, però n’hi ha poques a la literatura. I, així i tot, en qüestió d’un parell de mesos, han aparegut dos llibres d’autores mallorquines que hi fan referència: el teu i el de Laura Gost, Les cendres a la piscina. Hi ha algun tipus de vincle generacional amb aquest entorn?

— Tens raó, tot i que jo som una mica més gran que na Laura… (riu). Però sí, potser sí. També pens que els infants d’ara les veuran com una cosa molt diferent de nosaltres, esper que encara en tinguin de públiques, però no sé què passarà amb les privades… Ara, hi ha tota una sèrie de referències generacionals que s’hi vinculen, sí, com la portada del disc Nevermind de Nirvana. 

I moltes d’aquestes referències, de Coppola, Hockney o Nirvana, hi apareixen reflectides. És un poemari també molt visual, molt gràfic, tot i que també hi ha poemes molt narratius.

— No sempre s’escriu amb l’estil que a una li agrada… Estic segura que tenc un estil, sí, però que m’agradi o no és un altre tema…

Què voleu dir?

— Que la paraula em surt com em surt, no és una cosa que puguis canviar. T’hi pots acostar i la pots treballar, però la veu poètica no depèn de tu. Jo sé quins poetes m’agraden, com per exemple Chantal Maillard, que és fonamental per a mi, com també ho són T. S. Elliot, Antònia Vicens o Laia Malo, però no vol dir que els reconegui a tots ells en els meus poemes… Precisament, a mi la poesia més narrativa no m’agrada especialment.

En tot cas, el poemari compagina aquestes imatges i records potser més feliços o sensorials al voltant de la piscina amb altres de més torbadors, perquè, al cap i a la fi, també hi ha perill, al voltant d’una piscina, no?

— De fet, va quedar fora del poemari un que estava un poc inspirat en la meva filla. La tenia jo a dos metres, quan ella tenia quatre anys i encara no sabia nedar, i un moment que es va despistar va caure a l’aigua i… no feia peu, era la piscina dels adults, i va sortir com va poder d’allà. És clar que tenen una part lúdica, les piscines, però també en tenen una altra més… més angoixant, sí. Per a mi ha estat un repte, també, donar-los aquest protagonisme, la veritat. 

És el primer poemari que publicau, però ja fa molt de temps que escriviu, o no?

— Sí, he publicat coses, però sobretot, articles o crítiques… poemes n’havia publicat pocs i crec que hi té a veure el fet que són molt íntims. Durant tot el temps que vaig estar de cara al públic, fent de llibretera a Literanta, crec que vaig evitar endinsar-me en aquesta part més íntima i escrivia ressenyes, feia col·laboracions a 40 putes i coses així. Tot sempre relacionat amb el món exterior. I potser és només una coincidència, però ara que ja no estic de cara al públic, que he deixat la ciutat i he anat a viure a foravila, he començat aquest procés…

Tants d’anys de fer de llibretera i de conèixer escriptors que passaven per la llibreria, a cercar llibres o a presentar-los, què heu après de tots ells?

— Primer de tot, la perseverança. Després, que no li has de donar més importància de la que té, a escriure un llibre. I això ho he après dels que ho fan així i també dels que són de la manera contrària i m’han fet veure que jo no volia ser així. I, finalment, et diria que m’han ensenyat a escriure amb valentia i respecte. Pot ser si hi pens una estona em venen altres coses, però crec que bàsicament és això, valentia, respecte i perseverança, sí.