El prestatge dels prodigiosos heterogenis

PalmaPollença.- Original, estimulant, iconoclasta, divertit, brillant, al·lucinant, rigorós, creatiu, desconcertant, diferent, exigent, entretingut, clàssic, contemporani, barroc, també curiós, estrepitós, sòlid, proporcionalment auri, alguna cosa semblant a la quadratura del cercle, una manera de rompre motlles i barreres que tants cops semblen de ferro forjat amb un aliatge que no permet la més mínima alteració i en què qualsevol variació de la més estricta línia recta, dibuixada segles enrere, es considera anatema. Tot això i molt més, sense por d’exagerar, és el que oferiren els components d’Il Giardino Armonico en el penúltim concert d’aquesta edició del festival per excel·lència.

Els que tinguem el prestatge dels concerts inoblidables una mica atapeït i fins i tot una mica acaramullats, el millor que podem fer és col·locar el que ens ocupa i s’ho mereix en un de nou, el dels heterogenis. Tornant al principi, s’hi podria afegir algun adjectiu més, com per exemple el d’espectacular, perquè d’autèntic espectacle cal qualificar l’actuació de Patricia Kopatchinskaja, fent i desfent el que volia amb un violí d’on sorgien tot un seguit de sensacions gairebé impossibles. Era com un exercici de nigromància musical en mans de qui en un moment podia oferir una mirada desafiant, humorística o dòcil, com de Gelsomina, sempre a to amb l’agressivitat, la gràcia o la tendresa de cada moment. Tot, davant la inexorable mirada i vibrant batuta de Giovanni Antonini, quan no brindava un tast de la seva màgia amb una flauta als llavis, ja fos interpretant Dilanio Avvinto, de Marco Stroppa; Estroso per a violí, flauta dolça i orquestra barroca, de Cattaneo, o el bis de Béla Bartók, un Duo per a dos violins, dels quaranta-quatre que va escriure. El segon violí era la flauta d’Antonini. Naturalment, l’altre era el de la gran protagonista de la vetllada. Ella començà la seva intervenció en un racó, darrere de tot dels primers violins, quan el grup interpretava la peça que donava el tret de sortida, el Concert per a cordes RV 157, d’Anton Vivaldi. No havia acabat de sonar la darrera nota de la primera baula de tan inabastable cadena quan una estrident dissonància de la Kopatchinskaja es va convertir en el detonant i auguri del que vindria tot seguit. El que va arribar a continuació va ser una perfecta alternança de peces de Vivaldi amb altres de compositors contemporanis, com sorgida d’un encanteri amb el qual es difuminaven totes les fronteres possibles entre l’espai i el temps. D’Il prete Rosso interpretaren cinc concerts i amb Il grosso Mogul, inclosa una coda fascinant i indescriptible, Il Giardino Armonico tancà un vespre prodigiós en el qual Vivaldi va conviure en gran harmonia amb Luca Francesconi, Simone Movio, Salvatore Sciarrino, Marco Stroppa, Aureliano Cattaneo, Giovanni Sollima i Béla Bartók.

P.S.: Encara bocabadat.

Pollença.- Arabella Steinbacher va ser l’encarregada de substituir l’anunciada Janine Jansen com a solista, acompanyada per la Camerata Salzburg, per interpretar el Concert per a violí núm. 4 K. 218, de Wolfgang A. Mozart, de qui cada composició va acompanyada de l’anècdota corresponent. Per a l’ocasió, es tracta d’un dels cinc concerts per a violí que amb tan sols un any, el 1775, va compondre a Salzburg, dins aquesta eferverscència musical que no l’abandonà mai. El canvi de solista no va minvar l’expectació en absolut, perquè, entre d’altres, el grup que tenia al darrere, per si sol, té el prestigi per omplir qualsevol indret. Ple fins a la bandera, la Camerata Salzburg, amb Gregori Ahss al capdavant amb el seu violí, va obrir la vetlada amb l’Adagio del quintet de corda, d’Anton Bruckner. Com tots els seus adagis, Bruckner hi va bolcar solemnitat, bellesa i puresa, i la formació oferí una pròleg que posava el concert al més amunt de les més exigents expectatives i que, per una altra banda, feien oblidar per complet el canvi de solista. Però amb un cop d’ull al currículum d’Arabella Steinbacher, queda clar que la qualitat tenia poques possibilitats d’afeblir-se ni poc ni gens. Una dada que resol qualsevol dubte resulta del fet que la violinista utilitza habitualment un Booth Stradivari del 1716. Poca broma. A partir d’aquí Mozart i el quart concert per a violí amb la certesa d’una interpretació excelsa, deliciosa i elegant. Així va ser, sobretot quan al segon moviment la violinista encarà la cadència. Hi va posar la tècnica precisa aparellada amb l’esperit del geni inesgotable, capaç de convertir en sòlida la diversió i la lleugeresa de les seves composicions. Tornà a mostrar les seves excel·lències amb la coda del tercer moviment, que sonava com si més violins ho fessin alhora. Mentrestant, la Camerata Salzburg servia de complement perfecte a tanta delicadesa.

Després de l’intermedi el grup canvià completament la seva estructura amb la desaparició dels violins per donar protagonisme a les violes. Gregori Ahss va deixar el seu lloc a Firmian Lermer per interpretar la Serenata núm. 2 op. 16, de Johannes Brahms, el compositor del Rèquiem alemany, qui, com els francesos, trobava Bruckner massa alemany. La Camerata va fer acte de presència amb una formació de sis violes, quatre violoncels, tres contrabaixos, nou fustes i dues trompes. Un so poc convencional, més suau, molt temperat per concloure un altre concert de primeríssim nivell, com l’exquisidesa i magneficiència de les tres peces a rotllo, dins el tarannà i nivell interpretatiu que fa tants anys que caracteritzen la formació.