Vampire Weekend i Pulp s’enlairen al Primavera Sound

BarcelonaLa primera jornada del Primavera Sound al Parc del Fòrum deixa almenys tres constatacions. La primera, que el festival ha sabut homenatjar Steve Albini, el productor i guitarrista del grup Shellac que va morir el 7 de maig a causa d’un atac de cor. Lògicament, es va cancel·lar l’actuació del trio, que hi havia tocat en cada edició des del 2007. El Primavera Sound ha reaccionat rebatejant un escenari amb el nom de Steve Albini i organitzant una escolta del disc pòstum de Shellac a mitja tarda: uns centenars de persones han participat en aquesta cerimònia tan insòlita en un festival com emocionant. Com a testimoni, un ram de flors en un lateral de l’escenari.

La segona constatació és que, si es considera el preu de la cervesa com a mesura de la inflació, la vida és un 11% més cara que l’any passat: el got que valia 4,50 euros el 2023 ara en costa 5. Per cert, l’enginy gastrolingüístic continua en plena forma: en una furgoteca serveixen patates Brava Del Rey, un triquini de porc Pork McCartney i un de Nutella i coco Taylor Sweet.

La tercera constatació és que les guitarres elèctriques encara poden lligar bona part de la programació del Primavera Sound, i fins i tot donar un cap de cartell tan consistent com Vampire Weekend, que a més a més no apel·la descaradament a la nostàlgia de l'indie rock i que acaba de publicar un disc notable, Only God was above us (2024). El grup de Nova York, que havia actuat al festival el 2008 quan tot just havien publicat l'àlbum de debut, ha enlairat el seu indie rock amb coses (saxo, violí, piano, solucions rítmiques d'arrel africana) en un dels escenaris principals, l’Estrella Damm, i davant d’una gentada que, com l'any passat, ha pogut moure's amb una fluïdesa raonable pel recinte. Projeccions de pintures de les avantguardes (després en van aparèixer d’altres èpoques), White sky i el toc caribeny de Holiday han obert el consistent concert d’aquests fills indies que no van tenir els Talking Heads. El cantant i guitarrista Ezra Koenig és un frontman poc donat a l’histrionisme, però en té prou amb la veu (precisa i afinada) i quatre gestos per fer justícia en directe a temes com Connect i Classical (dos dels nous), Cape Cod Kwassa Kwassa, Harmony hall i sobretot Unbelievers, un dels més destacats de l'actuació.

El magisteri de Jarvis Cocker

Una part del públic dels Vampire Weekend es va quedar al mateix lloc per esperar el retorn de Pulp, la banda britànica liderada per Jarvis Cocker. Una introducció sorollosa i crispada a l’estil de Scott Walker va precedir la irrupció de Cocker com a crooner d’un món masegat per cantar I spy. Acompanyat sobretot pels violins, la va dur a un cim interpretatiu inabastable per a molt artistes. Quina barbaritat començar així un concert! I de sobte, canvi de registre, confeti, i una cridòria va rebre Disco 2000, una de les meravelles de l’àlbum Different class (1995) i alhora una peça immortal del pop anglès. Potser sí que hi havia nostàlgia de la tercera via del britpop, la del realisme social més inspirat, però també s’estava respectant un llegat de la millor manera. Només calia veure Cocker totalment lliurat a les trencadisses dels crescendos de Mis-shapes, amb tot el grup remant amb la mateixa intensitat.

Something changed, amb violins i guitarra acústica en sincronia, va abaixar un grau la temperatura emocional, tot just per agafar embranzida i continuar oferint una lliçó sobre com defensar amb convicció un cançoner d’aquesta entitat. Pink glove, Weeds (amb l’arrancada dylaniana que esclata en superpop), Sorted for E's & Wizz (allà on Pulp es troben amb David Bowie i The Kinks)… El repertori era impecable i va caminar cap a les paraules majors: This is hardcore, amb la bateria i els violins portant Cocker a cantar des del cor de la tempesta; el contrast entre l'agror lírica i l'eufòria musical de Do you remember the first time (va demanar si algú havia estat al concert de Pulp a la sala Zeleste de Barcelona el 1995); Babies, Sunrise i, esclar, un tram final en què no van faltar Underwear i una Common people, plena de dignitat i d'indignació de classe i pensada per ser ballada fins i tot en les nits més sòrdides. Un concert grandiós, i segurament la demostració que les cançons de Pulp ja van néixer per sobreviure a la joventut i a la seva època. Sobretot quan són interpretades amb la convicció i el respecte amb què ho han fet al Primavera Sound.

De Mujeres a Maria Hein versionant Maria del Mar Bonet

Abans de Vampire Weekend, a l’altre escenari principal, el Santander, hi han descarregat punk-rock estripat de bar de carretera els australians Amyl and the Sniffers. El grup de la cantant Amy Taylor, poder i carisma, ha tornat a l’escenari del crim, al mateix lloc on el 2022 van oferir una actuació salvatge. I com aleshores, el públic de les primeres files ha muntat un bon pogo. Podrien esdevenir uns habituals del festival, com ho van ser Shellac.

Més guitarres van inaugurar el festival. Mujeres, honorant l’estirp dels power trios, van premiar el públic que a quarts de sis va voler (i va poder, que per a molts era horari laboral) estar-se en la immensitat de l’esplanada dels escenaris principals. Una sala de concerts és l’hàbitat natural del trio barceloní, però no els espanta l’abisme dels festivals diplodocus. Estan en un moment de forma insuperable des que van publicar el disc Desde flores y entrañas. Bateria, baix, guitarra i un inesgotable catàleg de tornades vertiginoses fan la feina, i el públic, poc per al Primavera Sound però prou nombrós per omplir un Razzmatazz, hi va respondre com si el primer concert de la tarda ja fos el millor de la jornada. Fa goig veure grups que saben cuidar la fidelitat del públic.

Una estona abans, a les 17.10 h, Maria Hein havia obert l’escenari Pull&Bear remenant conflictes sentimentals amb la cullera d’un pop electrònic molt ben projectat amb la veu de la mallorquina. A més a més, va regalar el primer gran moment del festival: una magnífica versió d’Alenar, de Maria del Mar Bonet. En un to semblant, i molt ben adaptada a la xafogor de la tarda, Renaldo i Clara, el grup de la lleidatana Clara Viñals, va actuar a l’escenari del costat, l’Amazon Music, el més proper als veïns del Besòs. Pletòrica, Viñals va dedicar un tema al duo Hidrogenesse “per ser els millors”, i va oferir una molt adient L’amor fa calor, exquisida indulgència ballable que musicalment dialoga molt bé amb les cançons de l’últim disc, La boca aigua. Renaldo i Clara, una dècada sent una de les grans propostes del pop català.