La primera guerra que estremí les Illes

PalmaUn dels llocs de les Illes Balears on se celebrà amb més entusiasme el final de la Primera Guerra Mundial va ser Sóller. El 14 de novembre de 1918, l’Ajuntament repartí uns pamflets que convidaven els veïns a participar en una gran manifestació: “La comisión organizadora invita al culto vecindario de esta ciudad a tomar parte activa en dicha manifestación, a adornar las fachadas de sus casas o a cualesquiera otras manifestaciones públicas de júbilo que con seguridad han de rebosar del corazón de cuantos albergan en él hermosos y nobles sentimientos de fraternidad”. Després d’una cercavila pel poble, es va oficiar una missa d’acció de gràcies.

Tot i la distància, Sóller tenia motius per a tanta alegria. Durant la Primera Guerra Mundial, les Balears foren de les set províncies espanyoles que més emigrants aportaren a l’estat francès (1,8%), amb 2.249 persones. La majoria eren mallorquins procedents de Fornalutx, però sobretot de Sóller. A finals del segle XIX, la connexió marítima amb el sud de França havia animat alguns comerciants locals a provar sort per aquelles latituds.

L’esclat de la guerra enxampà els illencs en el pitjor lloc. Així descrivia la situació Margalida Castanyer, una sollerica francesa d’adopció: “No hi havia metges, tots eren al front. El poble va sofrir molt, tots els joves eren a la guerra. La gent no trobava menjar, tot era podrit, fins i tot cercaven per dins el fems”. Hi hagué sollerics que estigueren a temps de tornar. Es trobaren amb una població àmpliament favorable a les potències aliades, concretament a França, perquè era el país amb el qual tenien més relacions comercials i migratòries.

Crisi de subsistència

A pesar de la proclamada neutralitat d’Espanya en la guerra, Sóller no dubtà a obrir subscripcions d’ajuda a les víctimes. El Centro Republicano Sollerense promogué la recollida de taronges i llimones per enviar a la Creu Roja francesa. Del país gal no aturaren d’arribar mostres d’agraïment per les donacions. Tanmateix, l’economia illenca d’aleshores no estava per tirar coets.

El professor d’Història Contemporània de la UIB, Antoni Marimon, recorda que la Primera Guerra Mundial va provocar la primera crisi seriosa de subsistència a les Balears: “Per proveir els aliats, s’exportava molt de blat i carn de porc. El mercat d’aquí quedava desproveït. Els preus varen pujar i aparegueren comerciants contrabandistes com Joan March i Antoni Maria Ques. L’Estat arribà a prohibir les exportacions i això va provocar molts de problemes, manifestacions i qualque mort. També hi va haver assalts a cases de comerciants i a magatzems de carbó. La burgesia, sens dubte, es va enriquir molt”.

Malgrat les exportacions amb les potències aliades, l’historiador solleric Antoni Quetglas recorda que durant els quatre anys de guerra hi hagué molta d’inseguretat en el trànsit marítim: “El juny de 1916 un submarí alemany va enfonsar, davant la costa de Sóller, el veler francès France et Russie. I el maig de 1918 el vapor Villa de Sóller, en mans ja d’una companyia catalana, també va ser enfonsat per un submarí alemany a prop de la costa de Toulon, quan tornava de Gènova”.

Enmig d’aquesta situació de tensió, també hi hagué diaris de França que dugueren a terme una campanya d’intoxicació. Acusaren alguns sollerics, amb interessos comercials a Alemanya, de proporcionar combustible als submarins germànics en aigües de les Balears. A l’altre bàndol, l’intel·lectual Antoni Maria Alcover, germanòfil declarat, tampoc se salvà de ser etiquetat d’espia dels alemanys.

Tanmateix, la notícia -recorda Quetglas- que més commocionà Sóller fou el crim de Lieja (Bèlgica), ocorregut a la plaça de la Universitat el 20 d’agost de 1914. Avui la façana de l’edifici té una placa que rememora el tràgic succés, en què moriren cinc mallorquins a mans de les tropes alemanyes. Hi havia tres sollerics: els germans Jaume i Antoni Oliver Rullan (de 46 i 44 anys, respectivament), que tenien un negoci de fruites i vins espanyols, i el seu dependent, Joan Mora Ferrer (de 20 anys, fill del tinent de carrabiners de Sóller). Fent de dependents, també hi havia un veí d’Establiments, Jaume Llabrés Bestard (de 24 anys), i un de Sineu, Josep Niell (de 18 anys). Qui presencià els assassinats fou l’inquer Sebastià Mateu Simonet, empleat d’una llibreria. Després de tornar a Mallorca, relatà els fets al diari La Almudaina.

El mateix dia 20 a la nit, les tropes alemanyes varen entrar en una casa senyorial annexa al negoci dels germans Oliver. Assaltaren el celler del local i s’emborratxaren. Aleshores, totalment ebris, dispararen els seus fusells a l’aire. Els militars alemanys que eren a prop del lloc es pensaren que estaven sent atacats i no dubtaren a obrir foc contra la casa ocupada. De seguida, espantats, molts veïns sortiren al carrer. Alguns moriren cosits a trets i d’altres foren detinguts, entre els quals hi havia els germans Oliver, la seva família i els seus dependents.

Dos dies després, l’esposa i la cunyada d’Antoni Oliver foren alliberats amb els fills. Tot d’una demanaren ajuda al vicecònsol espanyol. Ho feren en companyia dels inquers Sebastià Mateu i Rafel Marquès, i del solleric Josep Cabrer. El governador alemany manifestà que no tenia constància de la detenció dels mallorquins. La família i els amics, tanmateix, decidiren anar a visitar el tanatori. Entre els 160 cadàvers, hi trobaren els dels éssers estimats.

La premsa de l’illa i també l’espanyola es feren ressò d’aquell crim a Lieja. Seguint la línia del “J’accuse” de Zola, el campaneter Miquel dels Sants Oliver va ser un dels periodistes més crítics amb la manca d’actuació del govern espanyol d’Eduardo Dato. El cas va ser debatut a les Corts Generals. El multitudinari funeral per les víctimes que es va oficiar a Mallorca serví de protesta contra la passivitat de l’executiu central. Finalment, el 1915 l’Estat alemany va reconèixer els fets i va indemnitzar les famílies dels assassinats. Els pagà, però, en funció de la seva classe social. El 2014 l’escriptor Llorenç Capellà va fer un seguiment periodístic i històric d’aquella ignomínia al llibre Crònica d’una mort ignorada (Ed. Ensiola).