La primera Norma catalana després de Montserrat Caballé

BarcelonaLa soprano Marta Mathéu (Tarragona, 1980) té una llarga trajectòria en el camp del lied, l’oratori i l’òpera, però no sempre ha tingut prou visibilitat. Després de participar en òperes de músics com Mozart i Wagner, els dies 19 i 26 de juliol farà el seu primer paper protagonista al Liceu, una Norma que és la segona que fa una soprano catalana en aquest teatre després de Montserrat Caballé. I la pròxima temporada tornarà al teatre amb l’obra de Marina Abramovic Les set morts de Maria Callas. “Podria haver tingut oportunitats abans, però no amb les persones adequades al capdavant”, afirma Marta Mathéu. “He fet moltes audicions –explica–, i una cosa és que no encaixis en el personatge i una altra és que es puguin posar amb altres aspectes com el físic. A vegades prima més l’aspecte estètic que el vocal i també pot ser que no agradis vocalment”. Per això ara està molt agraïda al Liceu i a l’expectativa de la repercussió que tindrà la seva feina.

Precisament, Montserrat Caballé és una de les cantants amb qui Mathéu es va formar, així que aquesta Norma és al mateix temps “un repte” i un “petit homenatge” que li fa per retornar-li tot el que va aprendre d'ella. “Quan ella ensenyava era molt generosa, perquè ens ensenyava el seu secret, que era la bona tècnica que tenia, tant a nivell vocal com en el treball enfocat als personatges”, explica. Per preparar la seva Norma Mathéu n’ha escoltat moltes versions. Recorda per què grans sopranos com Maria Callas i la mateixa Montserrat Caballé van ser excepcionals: “A la Callas la feia única el fet que només sentir la seva veu notaves la intenció i el drama que hi havia, i com deia el text. I t’imagines com ho faria damunt un escenari, era un animal escènic”. De Montserrat Caballé, en destaca el magnetisme. “Quan la Caballé es posava damunt l’escenari ningú la despentinava, creava una atmosfera amb què tot el que hi havia damunt l’escenari flotava. Atreia el públic i quan tens tot el públic pendent i atent, és meravellós, i això ho aconseguia quan feia els pianos i els filats”. Però al mateix temps Mathéu defensa que cal seguir el seu propi camí. “Soc molt visceral, i busco l’equilibri entre l’emoció, la veu i la psique, és com un triangle”. I això li serveix per arribar al públic. “Per mi ha d’haver-hi aquest equilibri, un cantant que sigui molt fred i que no transmeti, per impecable que sigui, no em fa el pes. Si només penses el personatge musicalment i no li donés dimensió, pot ser molt avorrit”.

Un paper molt exigent

El de Norma no és un paper gens fàcil. “És un paper difícil sobretot pel que fa a resistència. L’òpera dura gairebé tres hores, de les quals Norma en canta gairebé una i mitja en diferents moments. La resistència ha de ser psicològica, física i vocal”. També ho és per la implicació que requereix. “Bellini, a diferència del Barroc, ho va deixar tot escrit, i has de donar un èmfasi i un color diferent en les repeticions perquè hi hagi sempre aquella novetat cada vegada que ho cantes”.

Un altre dels aspectes destacats d’aquesta Norma és el director d’escena, un creador de l’envergadura d’Àlex Ollé. “Em vaig prendre la feina amb ell com un intercanvi d’impressions, perquè quan prepares un personatge prepares una proposta de com el veus en cada moment, i amb l’Àlex hem fet una feina molt al detall, d’anar a buscar els matisos paraula per paraula, perquè els petits gestos i les emocions no passin desapercebuts fora de l’escenari sinó que engrandeixin el tot”. També ho ha sigut la feina amb el director musical, Domingo Hindoyan, per transmetre “més veritat al públic”. “Ara els cantants anem a buscar molt més les intencions dels personatges que abans”, conclou Mathéu.