L'horror de parir l'Anticrist

Nova entrega de la saga al voltant de Damien, La primera profecía es pren seriosament exercir de preqüela de la pel·lícula de Richard Donner de l'any 1976, perquè acaba just on s'iniciaria la història del matrimoni que encarnaven Gregory Peck i Lee Remick, quan el protagonista adoptava a Roma un nadó que resultava ser, literalment, l'Anticrist. Però fins a arribar a aquest fet, el primer llargmetratge d'Arkasha Stevenson es desenvolupa amb una personalitat pròpia dins les convencions del terror catòlic i satànic que va instaurar La profecia juntament amb altres films claus de l'època com La llavor del diable i L'exorcista.

Aquí seguim la Margaret, una novícia òrfena que viatja dels Estats Units a Itàlia per ordenar-se monja. En el convent que l'acull s'adona que hi passen coses inquietants, lligades a una estranya nena també sense pares. Poc hi ha d'original en el procés que viu la Margaret. Però en l'era d'un cinema de terror en què predominen els ensurts fàcils, el pastitx digital i la sobreabundància d'impactes, Stevenson es decanta per una exquisida posada en escena des de preceptes que semblen d'altres dècades per atorgar a La primera profecía aquesta aroma de terror dels setanta.

En el film s'amassa una atmosfera que primer transmet l'atractiu de la Itàlia del moment per anar virant cap a una progressiva inquietud que ho amara tot. La directora també dedica més temps de l'habitual a perfilar una protagonista que fuig del mer clixé. A això s'hi suma l'extraordinària interpretació de Nell Tiger Free (Servant), capaç d'emular una de les seqüències de feredat gestual més famoses de la història, la d'Isabelle Adjani a Possessió d'Andrzej Zulawski. A través de les seves escenes més terrorífiques, sobretot la d'un part, el film s'inscriu finalment en una concepció del body horror específicament femení.