Les primeres víctimes de la sida que partiren en silenci

Tomeu és el pseudònim que ha triat un veí del Raiguer per relatar unes vivències que encara li provoquen molt de dolor recordar. “La sida marcà la meva generació. Tenc quatre amics que als anys 80 i 90 moriren per culpa d’aquesta malaltia. Va ser terrorífic”. El pànic es desfermà el 5 de juny de 1981. Fou quan a Los Angeles (EUA) es registraren cinc casos d’una estranya pneumònia en homes homosexuals. L’octubre ja se’n consignava el primer a Espanya, a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

El 1982 aparegué el terme anglès AIDS, que nosaltres anomenaríem ‘sida’ com a acrònim de l’expressió ‘síndrome d’immunodeficiència adquirida’. El 1983 l’hospital Son Dureta de Palma informava d’un pacient amb la misteriosa patologia. Aquell any l’Institut Pasteur de París aconseguia aïllar i identificar l’agent infecciós: el Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH). Tot i que ja s’havien registrat casos de dones contagiades i de nacionalitats diverses, alguns mitjans ultraconservadors es referien al grup de risc com el ‘Club de les quatre H’: homosexuals, heroïnòmans, hemofílics i haitians. Obviaven parlar de pràctiques de risc, com podia ser el sexe sense preservatiu.

“Les Balears –recorda Tomeu– foren una de les comunitats de l’Estat amb l’índex més alt de mortalitat per sida. Molta de gent de l’Espanya profunda, sobretot gais, se n’anaven a les grans ciutats o a llocs turístics com el nostre arxipèlag per poder ser més lliures”. Durant la dictadura, però, en ple boom turístic, els homosexuals havien d’estimar en la clandestinitat. Si eren enxampats, se’ls aplicava la Ley de vagos y maleantes, que implicava penes a camps de treball.

Tractats com a leprosos

La mort del dictador el novembre de 1975 fou l’inici de l’alliberament sexual d’un col·lectiu que el 26 de juny de 1977 celebraria a Barcelona la primera manifestació. El 1978 l’homosexualitat ja deixà de ser un delicte a l’estat espanyol. A Mallorca, ben aviat el barri de Gomila de Palma es convertiria en l’epicentre dels bars ‘d’ambient’. “Després de tanta repressió durant el franquisme –assegura Tomeu– tinguérem poc temps per gaudir de la nostra sexualitat. L’aparició de la sida a principi dels 80 fou un fre important. Passàrem de la por de ser detinguts a la por d’emmalaltir. En tot cas, aquella psicosi feu que hi hagués més parelles gais estables”.

El 1985 la banda de pop mallorquí Peor impossible, icona de la movida madrileña, ja treia la cançó S.I.D.A., que parlava de la histèria col·lectiva provocada per la temuda malaltia. L’octubre d’aquell mateix any moria a causa del virus l’actor nord-americà Rock Hudson, a 59 anys. Tres mesos abans havia estat el primer personatge conegut a reconèixer públicament que era portador del VIH. “El seu cas –apunta Tomeu– tingué un gran impacte. De cop tothom va descobrir que el gran galant de Hollywood havia estat un frau. L’homosexualitat encara estava mal vista”.

Tomeu recorda amb molta de pena els primers casos de sida al seu entorn: “Era gent molt preparada que segurament avui ocuparia un paper important dins la societat”. El virus fou implacable. “Va ser dramàtic. De sobte et trobaves amb coneguts amb taques per tot el cos. Era una malaltia terrible que en poc temps et deixava sense defenses, totalment demacrat. Les vetles dels difunts solien ser amb el fèretre tancat per respecte”. Els infectats s’hagueren d’afrontar a un doble estigma: ser assenyalats encara com a homosexuals i patir el ‘càncer gai’ o la ‘pesta rosa’, segons l’argot popular. “Els tractaven com a leprosos. Com que la paraula ‘sida’ era un tabú, se la vestia d’una altra manera. Es parlava de morts per pneumònia o de càncer”.

La pandèmia de la por

Llavors els homosexuals no eren l’únic col·lectiu marcat pel silenci i el rebuig social. “Hi hagué hemofílics que s’infectaren del VIH perquè rebien transfusions de sang de gent que no sabia que el tenia. També hi hagué heroïnòmans que l’agafaren en compartir una xeringa”. Mentrestant, les administracions feien campanyes a la desesperada per conscienciar-ne la ciutadania. El 1988, el Ministeri de Sanitat i Consum impulsà l’anunci televisiu titulat SiDa, NoDa. Hi apareixien uns ninots de dibuixos animats realitzant accions diverses (sexe anal, compartir begudes, injectar-se, besar-se...) per explicar d’una manera del tot pueril les vies de contagi. El 1990 fou l’any de la recordada campanya del condó amb el lema ‘Póntelo, pónselo’.

“Jo –ressalta Tomeu– estava traumatitzat. Al principi era com passà amb el covid fa quatre anys. No sabies com et podies contagiar, si fent una besada, bevent del mateix tassó o estant a la mateixa habitació que l’infectat”. Mentrestant hi havia gent que s’ho prenia a la lleugera. “Record una coneguda vedet de Palma del tot irresponsable. En els seus espectacles deia: ‘Más vale tener el sida que tenerla pansida’. Idò, un dels meus amics que no es cansà de repetir aquesta frase hi quedà”.

Qui també té molts d’amics que moriren de sida és l’escriptor Biel Mesquida. “Al llarg dels meus 77 anys he patit molts de dols, però record especialment aquelles pèrdues. Són persones avui oblidades que tenien un món creatiu molt potent en l’àmbit del cinema i de la literatura”. A l’autor de L’adolescent de sal (1973) se li regira l’estómac en rememorar aquell drama: “Llavors hi havia bastanta d’homofòbia. Als seropositius se’ls feia sentir culpables. A l’estigma social, s’hi afegia la pandèmia de la por”.

Felip March

La sida tocà de prop el geògraf Miquel Àngel March Cerdà, exportaveu del GOB i exbatle de Pollença (2015-2019). El maig de 1991 s’endugué la vida del seu germà Felip, de 34 anys. Malgrat haver passat més de tres dècades, Miquel Àngel no pot evitar emocionar-se en recordar-lo: “Nosaltres som quatre germans i ell era el segon i jo, el tercer. Era una persona molt vitalista que lluità fins al darrer moment contra la malaltia. La hi varen diagnosticar tres anys abans, el 1988. Creia ingènuament que se’n sortiria. No s’aturà de fer feina. Era molt complidor amb les visites al metge i no es cansà d’ajudar companys seus també infectats. Els renyava si veia que tiraven la tovallola”.

Felip March treballava als jutjats de Palma. Destacà, però, per ser un gran dinamitzador de la cultura popular a Pollença. “El 1981 –diu el germà– s’implicà en la recuperació del ball dels Cossiers, amb Mateu Coll i Jaume Payeras. Era molt bon ballador. Jotes, boleros, mateixes, tot li anava bé. Viatjava bastant amb la intenció d’incorporar tendències noves a les danses d’aquí”. El pollencí s’escapà de l’infern social que patiren la majoria dels portadors del VIH. “En tot moment ens sentírem ben acompanyats. Segurament hi tingué molt a veure que fos una persona molt compromesa amb el poble. Arran de la seva pèrdua, el nostre germà petit, Joan Carles, que és metge especialista en salut pública, es bolcà en la lluita contra la sida”.

El 24 de novembre de 1991, al cap de sis mesos del traspàs de Felip March, també moria del temut virus Freddie Mercury, el carismàtic cantant de la banda britànica Queen. Tenia 44 anys. La seva pèrdua ajudà a visibilitzar encara més una malaltia contra la qual la medicina intentava lluitar a contrarellotge. El 1996 arribaren les primeres bones notícies des del Congrés internacional de la sida a Vancouver (Canadà). Es parlà d’un tractament d’antiretrovirals molt potent, que, tot i que permetria disminuir significativament la mortalitat, causaria moltes molèsties als pacients.

Continua l’estigma

Avui encara no s’ha trobat una vacuna per a la sida, però sí que s’ha aconseguit controlar, de manera que els infectats poden gaudir d’una bona qualitat de vida. Els avenços mèdics també han fet que les conegudes pastilles PrEP (profilaxi preexposició) permetin tenir relacions sexuals sense preservatiu sense passar pena per una possible infecció de VIH. Això, però, ha provocat un augment d’altres infeccions com gonorrea, clamídia o sífilis. D’ençà que fa 43 anys es va detectar el virus, han mort al món més de 42 milions de persones, tant homosexuals com heterosexuals, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En l’actualitat, hi ha uns 39 milions de seropositius –a Espanya, la xifra és de 150.000. Molts viuen a l’Àfrica subsahariana i un 53% són dones i nines.

Durant massa temps, el devastador virus no només ha estat utilitzat, sobretot pels sectors més conservadors, per condemnar la promiscuïtat i el desig no normatiu, sinó també per legitimar l’odi contra els homosexuals. “La sida –assegura Miquel Àngel March– encara continua sent un estigma. És bo que cada 1 de desembre es recordi una malaltia que ara, per sort, és crònica, però que truncà les vides de moltes persones com la del meu germà”. Fins al 12 de gener es pot visitar al museu d’Es Baluard de Palma una exposició sobre el que significà el VIH a ca nostra. Comissariada per Jesús Alcaide, es titula Sida. Una història silenciada en el context balear.