De nena a dona enclaustrada en la gàbia d’or d’Elvis Presley

Sofia Coppola s’enfronta al mite de Priscilla Presley i Graceland, el món d’Elvis Presley, com si s’estigués observant a si mateixa en un mirall simbòlic. Ho diem d’entrada: Priscilla, el biopic de la dona del Rei del Rock, és un nou capítol d’una filmografia que insisteix en retratar les gàbies d’or de noies privilegiades, siguin reals o ficcionals, però noies, al cap i a la fi, captives del seu desig i d’una innocència embriagada que encara no ha pres consciència del preu de les coses. Les nenes de Les verges suïcides, la Maria Antonieta o la Priscilla són Coppola i a la inversa, perquè totes són avatars i víctimes d’una fatalitat estranyament femenina que les condemna a la soledat i, en alguns casos, a la mort.

El destí de Priscilla Ann Beaulieu Presley no és tan tràgic, malgrat tot. Supervivent d’un matrimoni que en realitat era una presó, el film de Coppola imagina el trànsit de nena a dona de la protagonista. Quan va conèixer Elvis Presley, ella tenia 14 anys i ell, amb 24, ja era una estrella del rock. Ens trobem en el terreny de les històries d’iniciació, aquí amb l’amor com a marc narratiu i la qüestió de la identitat com a reflexió última. Priscilla, doncs, comença com un conte de fades, amb una princesa embadalida i enamorada d’un home gegant i sexual, i s'acaba transformant en un relat obscur sobre una jove amagada com un fantasma al castell d’un príncep absent.

Per acabar, un interrogant gens fútil: és Priscilla una refutació de l’Elvis de Baz Luhrmann? Si aquell biopic presumia d’extravagància i velocitat, el de Coppola es modula en sottovoce, resultat, d’altra banda, de les restriccions econòmiques de la producció. És la cara B perfecta del relat sobre la parella: oculta darrere la lluentor, el maquillatge i la fama, potser hi trobarem la veritat de la seva història.