El Professor de 'La casa de papel' debuta al West End amb l'obra 'Barcelona'

LondresJa fa temps que s'ha convertit en un fet usual veure al West End de Londres que bona part de les produccions que s'hi presenten obren amb un repartiment encapçalat per figures del cinema o de les sèries, ben conegudes internacionalment. Vol ser un més dels esquers per atraure nous espectadors al teatre, més enllà dels aficionats fidels, que hi assisteixen habitualment, tant és que un Shakespeare com La tempesta el faci Sigourney Weaver –al Theatre Royal Drury Lane, des del 7 de desembre fins a l'1 de febrer– o un altre nom igualment prestigiós de l'escena britànica, però no famosos fora del districte teatral.

Amb aquesta fórmula de protagonistes cridaners s'ha estrenat aquesta setmana, al Duke of York's Theatre, l'obra Barcelona, de Bess Wohl, un drama només per a dos personatges, en aquest cas els debutants al West End Lily Collins –l'estrella de la sèrie Emily in París– i Álvaro Morte –el Professor de La casa de papel–. A l'esmentada fórmula de noms coneguts mundialment, amb la nord-americana i l'espanyol, s'afegeix en aquesta ocasió un altre element: el títol. Perquè Barcelona constitueix, per si mateix, un altre reclam per al públic anglès.

El motiu pel qual l'hora i mitja de funció té lloc en un apartament de l'edifici número 81 del carrer de Sant Antoni Maria Claret, a punt de ser enderrocat, és més aviat un caprici de l'autora. Potser per vendre millor l'espectacle, potser també per poder apuntar que des de la seva balconada es veu la Sagrada Família. En tot cas, el conflicte pel qual travessen la Irene (Collins) i el Manuel (Morte) pot tenir lloc en qualsevol altra ciutat.

A última hora de la nit, una nord-americana de 35 anys, borratxa per l'efecte de la celebració de la festa de comiat de soltera, se'n va a casa d'un desconegut: un madrileny que, per raons que l'espectador desconeix inicialment, es troba a Barcelona. Manuel no pot evitar fer alguna referència a la llengua que s'hi parla, i el país diferent que és Catalunya, en relació amb Espanya, una falca políticament correcta de l'autora, però que no necessàriament faria el personatge.

En tot cas, el que comença com una mena d'aventura potencialment sexual entre dos adults que es troben per casualitat en un bar, i que s'hi emboliquen en una cerimònia de petonejos i flirteig, acaba esdevenint un progressiu descobriment de les seves vides, que no són ben bé el que semblen.

L'evolució dels personatges és molt desigual, un desequilibri atribuïble a Bess Wohl, que posa molt més l'accent en els monòlegs arrauxats i atropellats de la Irene, i el seu conflicte emocional, que no pas en el Manuel, que en viu un d'arrel política i que troba en la nord-americana que s'ha endut a casa amb la intenció de passar una nit de gresca una figura a qui, en definitiva, fer responsable de la seva desgràcia. El problema és que l'argumentari de l'home, el seu diàleg, és sovint més aviat maldestre i –salvant les distàncies sobre els motius de fons– recorda la poca traça amb què Almodóvar parlava a Madres parelelas de Mariano Rajoy i la manca d'atenció sobre els enterrats en fosses comunes de la Guerra Civil. A l'obra, les malediccions del Manuel s'adrecen al president José María Aznar i la segona guerra de l'Iraq.

Les expressions en castellà d'un Morte que domina l'anglès quasi com si fos nadiu –i que amb la seva llengua materna expressa la desesperació i l'afartament d'un europeu progre, amant de Puccini i opositor de l'imperialisme dels ianquis–, contribueixen al riure d'uns espectadors més aviat despistats: com si parlar una altra llengua que no fos la lingua franca hagués de provocar riallades per defecte. La bona feina dels dos actors té uns darrers minuts especialment encertats, quan Barcelona pren el sentit emocional que vol destacar la dramaturga, però no pas perquè l'escenari sigui la reproducció d'un pis de l'Eixample com el que pot evocar qualsevol text de Montserrat Roig.