Els professors del desig

PalmaEls docents no podem ser funcionaris obedients. Fa massa estona que l’educació és un camp de batalla. Les imposicions, poques vegades grosseres, són embellides amb mentides i ens tenen dividits, cansats, desil·lusionats. La maniobra de digitalització dels centres ha segrestat l’atenció, la sensibilitat i la vida dels nostres alumnes. La burocràcia tediosa i els criteris inintel·ligibles són processos que ens allunyen de les nostres passions i dels aprenentatges valuosos. Hem contemplat el desert incrèduls, impotents, sense la força que necessitàvem per trobar-nos, per rompre el silenci.

Hem estat acusats d’adoctrinar, d’imposar una llengua, la nostra, el català, que qualsevol persona que hagi habitat una estona els centres públics haurà vist empetitida, murmurant, demanant permís per fer-se lloc devora la llengua de l’imperi. Hem estat difamats, perquè intentam que les diferents maneres de ser i d’estimar tinguin espai i puguin ser. L’extrema dreta ha redefinit el feminisme, l’única manera de caminar cap a la llibertat i la igualtat, una actitud, un moviment, una mirada que ens mostra els segles de barbàrie i ens encoratja a tenir cura de les altres, perquè saben que redefinir les paraules que articulen el consens d’una època és una passa imprescindible cap al feixisme. Ells són els encarregats de diferenciar el bon feminisme del dolent, el que fem des de les comissions de coeducació i hauran de vetar amb la censura parental.

La nova Conselleria ha combregat, ha claudicat, ha cedit davant unes peticions intolerables, que fomentaran la segregació de l’alumnat; deixaran el català, la nostra llengua, a la intempèrie, i provocaran un malestar creixent entre famílies i centres. Massimo Recalcati, al llibre La hora de clase, ens diu que l’escola no respira, només alena fluixet, amb pesar. Està marginada, els seus edificis cauen a trossos, els seus professors i mestres són humiliats. L’escola, segueix Recalcati, està en decadència, és violada pels nostres governants, que han retallat els recursos i l’han feta aparèixer com una paròdia tràgica.

Teixir les resistències

Nietzsche ens avisa que quan el desert creix, l’educació esdevé encara més essencial. Així doncs, enmig del desert del present, que s’ha fet immens els darrers mesos, és evident la necessitat d’enfortir i d’estimar l’escola, la necessitat de prendre la paraula i desobeir si cal. És moment de teixir les resistències i les amistats que faran possibles els aprenentatges. I hem de tenir molt de respecte per la docència, perquè les escoles són baluards des d’on imaginar futurs que no facin vergonya. No podem callar, mentre un exèrcit de mentides hipòcrites va esborrant tot allò que hem defensat, tot allò que ens fa tremolar les mans i ens omple els ulls de la llum que salva, encara.

Philip Roth, a les pàgines d’El professor del desig, diu: “M’encanta ensenyar. Poques vegades em sent tan feliç i content com quan soc aquí amb els meus llibres plens de marques i davant de persones com vosaltres”. Diu que a la vida res pot comparar-se a les aules. A vegades una frase senzilla, una mirada atenta, a vegades un silenci mantingut en comú, que és un regal perquè jo pugui seguir explicant Aristòtil, encara que sigui divendres a darrera hora, em fa estremir. Els diria, com fa el protagonista del llibre de Roth: estimades, estimats, guardau aquest moment per sempre al fons de la vostra memòria, perquè en sortir d’aquí, serà estrany que algú us escolti o us parli de la manera que ho fem ara, en aquesta aula lluminosa i plena d’una camaraderia secreta.

No els ho vull dir de paraula, perquè potser no m’entendrien. Els ho diré amb el cos, amb l’actitud. Per ventura els ho dirà la nostra resistència en comú. Perquè no callarem, sortirem al carrer i veuran que no som funcionaris obedients, som els professors del desig.