Té sentit programar 'Madama Butterfly', actualment?
Barcelona“Qui no pot viure amb honor, mor amb honor”, exclama Cio-Cio-San, la protagonista de l’òpera Madama Butterfly (1904), de Puccini. Quina sentència més inesquivable per a algú que ha viscut en el somni i l’engany més cruel: el de l’amor idealment perfecte i realment no correspost. Quina submissió més esgarrifosa la de sotmetre’s a la il·lusió del retorn de l’estimat que ha fugit i s’ha oblidat de la muller, l’amant, la serventa, la geisha? Qui entén que el marit de Butterfly torni a la ciutat de Nagasaki, a l’illa de Kyūshū, amb la seva dona nord-americana i li arrabassi el seu fill, la qual cosa serà la gota que faci vessar el got i que provocarà el suïcidi de la papallona?
Butterfly és una papallona més d’una col·lecció de moltes papallones. Me la imagino dins d’una capsa de vidre travessada per una agulla mortal, i sí, amb aquesta sensació vaig marxar del Liceu, amb una agulla travessada al pit... pensant si a l’òpera no li calen nous continguts o si cal, abans de començar una òpera consolidada d’aquesta magnitud musical i dramàtica, fer que el públic reflexioni sobre la condició de la dona avui, actualment, i dels seus arguments. ¿Temes com el menyspreu a la dona, la violència de gènere i la manca de perspectiva feminista pot ser que s’hagin d’explicar abans de veure una representació d’aquesta òpera (i de moltes altres, és clar)? Amb això no estic dient que s’hagi d’aplicar una política de la cancel·lació, però cal una reflexió profunda respecte dels problemes que viuen les víctimes de la violència de gènere. Ja n’hi ha prou!
Clixés culturals caducs
Tornant a l’honor, Butterfly ja l’ha ben perdut quan Pinkerton es casa amb ella embadalit per la representació de l’estereotip de la dona japonesa. El personatge de Cio-Cio-San és representat segons un arquetip de la dona submisa, fidel i sacrificada, que es conforma amb un paper secundari en relació amb els homes. Aquest fet perpetua una visió orientalista i exòtica de les dones asiàtiques, que contribueix a reforçar uns clixés culturals que són caducs. A més, hi ha una dependència emocional de la figura masculina, car la trama gira al voltant de l'obsessió de Cio-Cio-San per Pinkerton, el mariner nord-americà a qui estima incondicionalment malgrat el seu tracte abusiu i l'abandonament a què es veu sotmesa. La conseqüència de tot això és una narrativa en què el valor i la felicitat de la protagonista depenen d'un home i en què vivim una idealització del sacrifici femení, ja que la mort de Cio-Cio-San al final de l'òpera pot interpretar-se com una glorificació del sacrifici extrem per amor i honor, una narrativa que sovint s'ha utilitzat per limitar la llibertat de les dones i justificar-ne la submissió.
Podem afegir-hi encara més coses, que hi ha una actitud totalment passiva per part de Cio-Cio-San davant Pinkerton, qui exemplifica una arrogància colonialista i patriarcal tractant-la com una propietat temporal. El fet que la protagonista no tingui mecanismes per defensar-se o imposar la seva veu en reforça la condició de víctima en un sistema desigual i injust. Tot i que Butterfly és la diva, la seva veu està condicionada per la narrativa masculina, no té una veu pròpia perquè l'òpera no explora en profunditat els seus desitjos ni les seves ambicions, més enllà de l'amor cap a Pinkerton, i perpetua la idea que la identitat femenina és subsidiària de la masculina.
Una escriptura musical sofisticada i innovadora
Malgrat totes aquestes objeccions sobre l’argument i sobre el paper de Cio-Cio-San i Pinkerton, he de reconèixer que Puccini utilitza una escriptura musical sofisticada i innovadora que combina elements del verisme italià amb influències orientals per crear una atmosfera única i immersiva. Les seves melodies són àmplies, líriques i expressives, dissenyades per capturar les emocions dels personatges. Àries com Un bel dì, vedremo (Un bon dia, veurem) reflecteixen l’esperança i la vulnerabilitat de Cio-Cio-San amb una melodia delicada i plena de sentiment.
Si bé el llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa és d’una alta qualitat poètica i la batuta de Puccini es fonamenta en una visió occidentalitzada de la cultura japonesa, incorpora elements musicals que pretenen evocar l’ambient oriental amb l’ús d’escales pentatòniques, harmonies simples i ornaments que imiten la música japonesa tradicional. També hi trobem la intertextualitat a la cançó popular Sakura, sakura, per evidenciar un aire més autèntic a l’ambientació i l’orquestra no només acompanya els cantants, sinó que també participa activament en la narració, amb comentaris musicals que afegeixen capes d’interpretació (aspecte rellevant en el romanticisme i el postromanticisme musicals).
Fidels al moviment verista, les línies vocals sovint s’integren amb el discurs natural, amb un ús dramàtic de la declamació i un recitatiu fluid que evita les divisions clares entre àries i recitatius tradicionals. En aquest sentit, la música està orientada a amplificar la veritat emocional dels personatges, sovint amb una tensió que alterna moments de gran lirisme amb passatges d'irresolució dramàtica per mantenir l’audiència emocionalment involucrada. Però aquesta audiència emocionalment involucrada, s’implica en el missatge subliminar? I quin és aquest missatge subliminar? Que ja no es pot permetre mai més aquesta visió de la dona, perquè aquesta manera de representar-la ja no encaixa en la societat actual.
Magda Polo Pujadas és catedràtica de música de la Universitat de Barcelona
