Una proposta artística sobre l’Alzheimer a les Nits d’Estiu del Caixafòrum

PalmaQuan el promotor cultural i escriptor Pep Garcia (Vic, 1964) va començar a prendre nota de les escenes quotidianes que presenciava a causa de la malaltia que li havien diagnosticat a la seva mare, l’Alzheimer, no tenia cap intenció ni de publicar-les ni molt menys d’acabar-les convertint en part d’un espectacle. “Va ser un gest irreflexiu, això d’escriure, que em va sortir de dins perquè m’hi dedic”, explica, “però en cap moment vaig pensar si tindria valor artístic o poètic”. Tanmateix, d’aquelles notes, en va sorgir una publicació que ara arriba a Palma convertida en un espectacle. Postals presents per a una mare absent és una proposta que, a través del dibuix amb arena, la música i la veu del mateix Pep Garcia, aconsegueix recrear les emocions i les vivències d’aquells que, d’una manera o una altra, conviuen amb l’Alzheimer.

Perdre la por

“Són instantànies realistes i alhora boniques”, conta Garcia, “que no traeixen en cap moment la duresa de la realitat que és conviure amb aquesta malaltia, però que, alhora, ho fan des de la bellesa, des de l’emoció, des d’una tristor que serveix d’aixopluc per parlar d’una cosa que sense aquesta bellesa costaria molt més de ser tractada”. L’autor reconeix que hi ha molta gent que té reticències a veure un espectacle sobre l’Alzheimer i que ell mateix comprèn que generi respecte i fins i tot por entre aquells que o bé pateixen la malaltia o bé tenen cura de persones que la pateixen. “L’art serveix per introduir temes de conversa: a través de la poètica de les emocions es pot viure la duresa d’una altra manera”, afirma, “i la gent que ve a veure l’espectacle en surt emocionada, sí, però en surt bé. No podíem fer un espectacle que fos happy perquè seria trair aquells que la pateixen i aquells que són cuidadors, però l’objectiu és entrar en aquest món tan estrany on viuen les persones amb Alzheimer, un món que està alterat. Hem de perdre la por per poder fer una cosa que és tan important com fer-nos companyia els uns als altres”. 

Arena, veu i text

Per fer l’espectacle es conjuguen tres elements: l’arena, la veu i la música. “L'arena era un molt bon element per representar l’oblit”, explica Garcia, “perquè fa que les escenes puguin aparèixer i desaparèixer, i transformar-se, i puguin representar de manera molt visual i poètica l’oblit. L’artista plàstic Toni Ortiz treballava amb aquest material i de seguida ens vàrem posar a triar algunes postals del llibre per poder-les recrear”. De la trentena que conformen el llibre Postals presents per a una mare absent, a l’espectacle n’apareixen la meitat, combinades amb una sèrie de reflexions que el mateix Garcia hi va introduint. “De seguida vàrem saber que també necessitàvem una banda sonora, així que vàrem contactar la pianista Elisenda Duocastella, que no només interpreta els temes sinó que en va compondre un per a cada postal que posam en escena i, per tant, tenim una banda sonora original que és molt emotiva i que va lligada a allò que s’explica a través de l'arena i la veu”.

Prendre consciència des de l’art

Tant el llibre com l’espectacle compten amb la col·laboració de la Fundació Pasqual Maragall –“la societat mai no els podrà agrair el gest tan generós que han tingut, es parla molt més obertament de l’Alzheimer des que existeix aquesta fundació”, assegura l’autor–, i una part de la recaptació d’aquest espectacle es destina a la investigació. “D'aquí a uns anys hi haurà un fàrmac que permetrà gestionar l’Alzheimer d’una altra manera, ja hi som de camí”, diu Garcia, “però mentre això no passa l’únic antídot és saber com tractar-la, conèixer-la bé i prendre’n consciència. I és aquí on nosaltres intentam donar elements humans per apropar-nos sense por a una cosa que en fa molta, de por”. I si bé Garcia reconeix que la intenció és que no només les persones que tenen qualque vincle amb la malaltia puguin acosar-s’hi –“ho hem fet de tal manera que tothom s’ho pugui mirar i entendre, que funcioni sigui quin sigui el coneixement o la relació del públic amb la malaltia”–, tanca la conversa amb una anècdota recent que li il·lumina la veu. “Estàvem fent la representació i vaig sentir algú a la platea que deia alguna cosa”, explica, “i un parell de minuts després va tornar a parlar, i una altra vegada… I jo m’estava desconcentrant, però vaig identificar que era una persona amb Alzheimer, que entre el públic hi havia una persona que patia la malaltia i que per això parlava en veu alta. Quan vaig saber això, em vaig relaxar. Una vegada va haver acabat la funció, se’m va acostar una parella i, efectivament, ella patia Alzheimer i el seu home l’havia volguda acompanyar. Ell es va disculpar, s’havia sentit malament pel que deia la dona, però ella havia estat inquieta i ho havia manifestat. Tanmateix, però, em va dir que l’espectacle els havia agradat molt i, de fet, fixa’t que van quedar fins al final. És molt important que passin aquestes coses”, conclou.