El Proust més pop oneja en el 150è aniversari del seu naixement

Illiers-combray“Combray, de lluny, a deu llegües a la rodona, vista des del tren quan hi arribàvem la darrera setmana abans de Pasqua, no era sinó una església que resumia la vila...” Així arrenca un dels passatges més rodons d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust (1871-1922), una evocació poètica de la infància del protagonista inspirada en Illiers, al departament francès d’Eure i Loir. Una vila que aquest cap de setmana s’ha vestit de gala per celebrar un doble aniversari: d’una banda, el 150è aniversari del naixement de Marcel Proust, que, tanmateix, va néixer a Auteuil (París), i, de l’altra, el 50è del patrònim Illiers-Combray, que va convertir Illiers la Medieval en la Proustiana.

Avui dia és un dels punts de pelegrinatge obligatori per als proustians d’arreu del món: cada any rep més de 15.000 visitants que busquen ensumar l’olor de la magdalena sucada en el te o contemplar les anades i vingudes dels nenúfars al riu Vivonne. A Illiers-Combray es conserva la casa de la tieta de Proust, avui Museu de la Tante Léonie en referència a un dels personatges de la novel·la, la tia hipocondríaca del narrador. En aquest poblet on les campanes de l’església de Sant Jaume encara marquen les hores del dia, el jove protagonista descobreix el plaer de la lectura i el somieig. La casa de la tia Léonie és l’escenari, a més, de la famosa escena del petó de bona nit.

Magdalenes en totes les salses

Tot i que en la infància de Proust no es menjaven encara magdalenes, sinó biscotes, aquest pastisset en forma de petxina de Sant Jaume s’ha convertit en un dels símbols d’Illiers-Combray, i se’n troben en totes les salses: bombons, caramels, etc. Gairebé tots els aparadors mostren marxandatge proustià que es combina explosivament amb la moda dels anys setanta, ja que també es tracta de commemorar el 50è aniversari del brillant patrònim. Per això, el cartell de la festa reprodueix un Proust pop a l’Andy Warhol, una imatge de l’autor jove, acolorida i fresca.

Dels tres dies d’activitats programades (que incloïen focs d’artifici, una desfilada de cotxes antics i un ball de disfresses dels anys 70) sobresortia la conferència d’un dels biògrafs de capçalera, Jean-Yves Tadié. L’especialista proustià va reivindicar la branca menys glamurosa de la família de l’escriptor, aquests avantpassats que tenien una adrogueria al poble i que es van enriquir en el comerç. “Proust no va sortir del no-res. Hi havia molta gent al seu voltant, polítics, comerciants, metges... que van contribuir a fer d’ell un ésser privilegiat”, va dir.

Respecte a la curiositat gairebé malaltissa que desperta el seu recorregut vital més que l’obra, va deixar anar: “És normal perquè és més fàcil passejar-se per Cabourg que rellegir A l’ombra de les noies en flor ”. En el Saló del Llibre celebrat ahir, qui aplegava més gent a la cua per obtenir un autògraf era el dibuixant Stéphane Heuet, que ha fet la versió còmic de la novel·la i acaba de treure A l’ombra de les noies en flor (Sexto Piso en castellà). També hi havia els escriptors François Bon, Isabelle Bloch-Dano o Michel Erman.

La ficció en socors

“Illiers sense Combray no seria avui tan coneguda, però Combray tampoc hauria trobat el seu lloc sense Illiers”. L’alcalde del municipi, Bernard Puyenchet, deia aquestes paraules alhora que destapava dissabte dues plaques dedicades als artífexs d’aquest patrònim: René Compère i Philibert-Louis Larcher, que van batallar durant deu anys per aconseguir reanomenar la vila.

Si al principi va ser tota una lluita, avui dia aquest nom literari sembla la salvació d’un municipi de tres mil habitants que veu com es multipliquen els cartells d’’à vendre” i els aparadors de les botigues buides s’omplen de pols.

Fins i tot, l’alcalde no descarta afaiçonar la vila perquè s’assembli encara més al Combray imaginat per Proust i revitalitzar l’economia. En aquest sentit, va participar encantat en la inauguració d’un nou museu, el Château Swann, engegat per un empresari xinès que ha adquirit un castell on recrea amb gust dubtós la casa d’aquest personatge central d’A la recerca del temps perdut. Segurament, Marcel Proust s’hauria ennuegat amb la magdalena.