Pere Antoni Pons: "El PSM tenia més influència que poder i MÉS pareix que té tanta influència com poder"

PalmaAl periodista i escriptor Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) li va arribar un encàrrec que, en realitat, ja havia duit a terme abans de rebre’l. Des de 3 i 4 Edicions li proposaren escriure un assaig sobre la realitat de Mallorca des de diferents vessants, des del socioeconòmic al polític i cultural. I això és el que ha fet en els articles que ha escrit durant els darrers deu anys i que apareixen recollits al volum Quan t’acorralen les flames. Mirades sobre les Mallorques d’avui, on ha volgut incorporar un bon grapat d’entrevistes amb experts en les diferents matèries que permeten aprofundir en els diferents eixos temàtics que explora l’autor. El presenta aquest dijous, 5 d’octubre, a Can Alcover. 

A més d’articles i entrevistes ja publicades, heu inclòs al llibre una conversa inèdita amb Mateu Morro, Damià Pons, Pere Sampol i Sebastià Serra Busquets, dirigents històrics del PSM, on fan repàs i balanç a cop d’experiències, anècdotes i records. N’hi va haver algun que us sorprengués especialment?

— Em va sorprendre tot i no em va sorprendre res. Jo tenia clar que estaria bé reunir aquests quatre protagonistes de la història del mallorquinisme polític. Han tingut responsabilitats, hi han estat des del principi i han vist les giragonses de tot plegat. Hi eren quan no hi havia cap possibilitat de tenir poder i dedicar-se al mallorquinisme d’esquerres no era apostar a un cavall perdedor, era apostar a un del qual podies acabar davall les potes. Tot va sorgir en un dinar en què curiosament no hi era mon pare (Damià Pons), un d’aquells que regues amb vi i tothom xerra distesament, i vaig dir que no podia ser que tot això no ho explicassin i no quedàs fixat. Hi vaig afegir mon pare, que trobava que complementava els altres tres, i van ser set o vuit hores de conversa a la caseta d’en Mateu Morro de Santa Maria, una experiència apassionant i instructiva. 

On hi ha la complicitat d’unes persones que es coneixen des de sempre però que repassen, amb tots els detalls, la història recent amb noms i llinatges. 

— Sí, jo tenia clar que estava molt bé fer-ho, però només si xerraven sense manies. Si havíem de començar amb sobreentesos i equilibris, no podia sortir bé. I n’ha sortit una conversa que és molt frontal, però poc rancorosa, constructiva i sense manies, com et dic. No deixa de ser una mescla de moltes coses, amb la seva part de batalletes i de reflexions teòriques. Hi ha tot un pensament estructural darrere, però també la reivindicació d’úna feina feta i un repàs de mancances: evidentment, si et dediques 50 anys a la política acabes amb un bon sac de frustracions. 

Que ells expliquen en primera persona, amb tot el que això significa. 

— És clar, com a escriptor i periodista tenc molt clar que això és la versió d’ells quatre. Si qualcú no hi està d’acord que surti i ho rebati, o que ho complementi donant noms i detalls concrets com fan ells. La història es construeix amb històries, i això és la història del mallorquinisme polític d’aquests 50 anys filtrada per aquestes quatre figures tan importants, cadascuna a la seva manera, del mallorquinisme modern. 

No només parlen del passat del PSM, sinó que també analitzen el present de MÉS i hi apareixen qüestions com el tema nacional: Sebastià Serra diu que ha esdevingut secundari, mentre que Mateu Morro ho qualifica d’emergència absoluta. La trobau pessimista o realista, la lectura que en fan?

— Crec que la conversa serveix per reivindicar el PSM i la feina d’aquesta gent. Jo tenc una visió pessimista i fatalista de Mallorca i de les coses, i una sensació de derrota que he descrit bastant a diferents llocs. Però convé recordar que ara podem estar malament que sense la feina de tota aquesta gent i dels centenars d’ecologistes i de tots els que s’han romput la cara per lluitar pels drets i la justícia social estaríem infinitament pitjor. En aquest sentit, tots quatre poden mirar amb perspectiva i, és cert, no han arribat a guanyar cap elecció ni a presidir el país, de fet han tingut sempre funció de segon o tercer partit dins l’espectre progressista. I així i tot el país estaria molt pitjor sense ells perquè a pesar de les seves limitacions han fet que altres partits pensassin i impulsassin qüestions que sense ells no haurien impulsat. El PSM ha tingut més influència que poder, i això és molt important. De fet, un dels problemes de MÉS és que pareix que té tanta influència com poder, perquè discursivament hi ha hagut una rendició i s’han volgut acomodar a determinats discursos que desactiven certa reivindicació nacional, i això no perjudica MÉS, perjudica el mallorquinisme. Parlen molt de fer feina per les classes populars i jo conec molta gent que en forma part, i volen ser representats i defensats com a membres de les classes populars, però també com a mallorquins. No pots defensar la lluita social i l’ecologisme i renunciar a la lluita nacional, perquè t’acabes fent subaltern de coses exteriors que et converteixen en secundari o prescindible. 

Tanmateix, aquesta conversa inèdita és un dels nombrosos capítols que conformen el llibre. I a més de recollir els vostres articles, heu volgut afegir-hi tota una sèrie d’entrevistes que heu anat fent i que complementen aquests textos. Per què?

— Hi ha molts temes que no domín del tot i he recorregut a altres veus. És important aquesta combinació d’articles amb entrevistes amb gent que en sap molt de determinats temes. Poder comptar amb Ivan Murray per a temes mediambientals, amb Isidor Marí per a temes sociolingüístics o les entrevistes amb Antònia Vicens o Maria Antònia Oliver, que donen una visió de Mallorca dels darrers 60 anys, ha estat molt enriquidor i m’ha permès abordar polièdricament una realitat molt complexa com és la mallorquina, enriquida per moltes altres veus. Per exemple, l’entrevista que acaba el llibre, amb Cristina Ros (directora de l’ARA Balears), és un diagnòstic sensacional i afinadíssim de les indústries culturals, especialment museístiques i artístiques, fins al punt que qualcú que ho volgués arreglar podria agafar-la i començar a aplicar mesures: hi llegiria que estam malalts d’això i que, per tant, hem de prendre aquest remei. 

I això d'arreplegar articles escrits durant els darrers deu anys, us ha servit per veure’ls de manera diferent amb el pas del temps?

— Em veig a mi mateix i la meva feina com una cosa orgànica i hi veig un contínuum, amb mi i amb la realitat mallorquina, que fa 50 anys que va cap allà mateix. Que Vox irrompi a les institucions suposa una anomalia? Jo crec que suposa una radicalització o exageració de coses que ja hi han estat moltes vegades, en temps de Matas i Bauzá. Vox ho fa més barroer i més frontal, però l’espanyolisme de Vox d’ara és conseqüència del Govern de Bauzá, com aquell Govern era una conseqüència radicalitzada de l’espanyolisme de la segona legislatura de Matas. Aquesta idea que ara vivim un moment diferent o especial… Sí, s’ha exagerat i l’extrema dreta s’ha desacomplexat, però fa molts anys que hi convivim. I és un drama, perquè vol dir que ho hem naturalitzat i que fins que no ens han tingut amb el peu al coll no ens hem espantat. I no deixa de ser un error enorme, això. Bastant imperdonable, en realitat.