Puccini a la romana (i esbroncada a la catalana)

Rafael R. Villalobos està ocupant justificadament espai en el terreny de la posada en escena d’òpera. Jove i ben preparat, culte i seriós en les seves recerques, els seus muntatges no són lectures monolítiques sinó productes que, com una ceba, permeten anar extraient capes d’interpretacions amb diversos nivells de lectura.

Els clarobscurs d’una bellesa que pot esdevenir destructiva –com les pintures de Caravaggio o Salò, el testament cinematogràfic de Pasolini– i la condició de drama polític són algunes de les claus d’una Tosca que al Liceu s’ha presentat precedida per la polèmica, quan el teatre va maldar per mantenir el Cavaradossi i la Tosca inicialment previstos (Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak) i canviant un muntatge del qual és coproductor. Per sort, el sentit comú es va imposar i l’espectacle de Villalobos s’ha vist al teatre de la Rambla.

El muntatge suscita polèmica i no sempre n’explica bé les claus, però la tasca de Villalobos és incontestable pel que fa a la serietat, al treball i a la coherència. La plàstica és servida des d’una simetria i una harmonia que connecten amb la bellesa de l’arquitectura romana (l’acció de l’obra transcorre a la capital italiana), gràcies a l’espai escènic d’Emmanuele Sinisi i a les pintures de Santiago Ydáñez, evocant fotogrames de la citada pel·lícula de Pasolini i la Judit de Caravaggio.

Villalobos incideix en la sàdica i impol·luta violència del segon acte (amb breus pinzellades que evoquen Salò), però sense sang i fetge. Resultaria sobrer. Al capdavall, i sense ser rodó, el muntatge corprèn i subjuga, fidel a la funció social de l’obra d’art que sempre hem defensat i que també era un dels principis de Pasolini. Són ben lícites (tot i que no les compartim) les protestes al final de la funció. Però van estar fora de lloc a l’inici del segon acte, quan l’actor que interpreta Pasolini llegeix el fragment d’un text de l’artista italià, abans del seu encontre amb Pino Pelosi i mentre sona Love in Portofino. La reacció del públic va resultar, aquí, d’una mala educació provinciana… No es pot esperar al final per protestar?

Davant l’orquestra i el cor del teatre, Henrik Nánási no és precisament amic de les subtileses. Va prendre la partitura pucciniana pel broc gros, amb pocs matisos i sense atendre al detallisme de molts moments, com ara la primera part del segon acte. També va rebre esbroncada.

Va convèncer a mitges la Tosca de Maria Agresta, que té més aviat veu de Mimì i que no sempre juga amb tota la baralla per oferir el personatge lleoní que pinta Puccini. Al seu costat, Michael Fabiano és un Cavaradossi vigorós, entregat i amb veu ben timbrada i projectada, tot i que les mitges veus no siguin el seu fort.

La joia de la corona a Tosca (amb perdó del rol titular) és Scarpia, el sàdic cap de la policia vaticana. El baríton Željko Lučić serveix el personatge amb la vulgaritat a què ens té acostumats el cantant serbi. Molt bé l’Angelotti de Felipe Bou i l'Sciarrone de Manel Esteve, l’Spoletta de Moisés Marín, irregular el sagristà del neozelandès Jonathan Lemalu (¿no tenim sagristans a la parròquia catalana?) i correcte el pastor, en aquest cas en mans del contratenor Hugo Bolívar.