La pudor de podrit de la Dinamarca de postguerra

Després de fer-se un lloc al cinema d’autor europeu amb la colorista i elèctrica Sweat, que destapava les misèries del món dels influencers digitals, el suec Magnus von Horn mira ara al passat amb morositat en la llòbrega La noia de l'agulla, nominada a l’Oscar a millor pel·lícula internacional pel seu retrat de la foscor moral que es va estendre per Dinamarca després de la Primera Guerra Mundial. Marcada per un preciosisme escènic, la pel·lícula troba la seva raó de ser en la cruesa del retrat històric, que encapsula les ferides anímiques de tot un continent en els rostres desfigurats dels veterans de guerra i en l’estudi del sorgiment d’una xarxa d’adopcions clandestines.

Per desgràcia, La noia de l'agulla acaba desestimant la possibilitat d’estudiar amb rigor i mesura el rerefons històric i prefereix perfilar una grotesca faula de terror protagonitzada per una jove embarassada (una histriònica Vic Carmen Sonne) que lluita per sobreviure envoltada de barbàrie. L’ambiciós Von Horn ha reconegut la influència de dos títols emblemàtics amb els quals la seva pel·lícula comparteix una contrastada fotografia en blanc i negre: L’home elefant i La llista de Schindler. Tanmateix, la seva calculada confecció d’una estètica de la crueltat, propensa a les imatges de gran impacte, distancia La noia de l'agulla de la disposició compassiva de David Lynch i del cant humanista de Steven Spielberg.

[Podeu consultar les projeccions en català en aquest enllaç]