Jorge Ignacio Rivas Cabello: “Al punk, ningú no espera treure-li rendibilitat econòmica”

PalmaVa néixer a Toledo. Toledo? Sí, Toledo. Com és Toledo? Toledo és “més Espanya que Madrid”, segons Iñaki Rivas. “Un lloc tancat com les seves murades”, diu, “ple de militars i d’esglésies”. Ell, fill d’una treballadora social i un bibliotecari, havia sortit amb inquietuds. Però seria a Astúries quan, d’adolescent, començaria a cantar en grups de punk i a implicar-s’hi més enllà. ‘Implicació’ és, de fet, un dels termes que més surt a la conversa. A Mallorca, on va arribar el 1999, la implicació es traduiria en compromís amb l’underground, fent part de tota mena de col·lectius, tant polítics com culturals, però sempre horitzontals. En el terreny musical fa més d’una dècada que està al capdavant dels imbatibles Usura i punxant bass music, cúmbia i el que li vingui de gust sota l’àlies Amoniako o, al costat de Wateq, amb Combo Bulla.

La cita amb Iñaki Rivas és en els locals d’assaig de l’hipòdrom de Son Pardo, un lloc que coneix bé. Aquests locals són un bocí de la història de l’escena. Ell també. Conversam.

Com és que vàreu decidir venir a viure a l’illa?

— Vaig començar la meva vida laboral aquí. A Astúries jo era estudiant, encara no havia fet feina mai. I allà eren els anys d’‘Asturias o trabajas’ i aquí els del boom immobiliari. Hi havia feina fins i tot per a un inútil com jo. Vaig estar treballant un parell d’anys a l’obra i després em vaig dedicar a no treballar tant, a cercar-me la vida i viure.

Ja estàveu ficat en la música aleshores?

— A Astúries ja em vaig començar a involucrar en grups punk i hardcore, però sempre m’han agradat tota mena d’estils musicals. El meu pare és un melòman: una persona superapassionada, amb una col·lecció de vinils increïble. I la meva mare també tenia les seves inquietuds. He escoltat música tota la vida. Quan vaig arribar a l’illa, els contactes ja els vaig treure de flyers i fanzins de l’època. Per exemple, sabia que havia existit el Kasal Llibertari, tot i que ja no hi era quan vaig arribar, i de les primeres persones amb qui em vaig posar en contacte varen ser Toni Maltraste i Víctor Campanas, que duien la distribuïdora Sedición. Em vaig sentir bastant ben acollit des del principi. Després també he anat coneixent gent a partir de les meves implicacions polítiques.

En el vostre cas, punk i activisme polític sempre han anat de bracet.

— En el meu cas, moltes d’aquestes implicacions han estat lligades, però la meva opinió és que el punk i hardcore no són, necessàriament, ni assemblearis ni anarquistes. Hi ha gent ultranihilista amb uns missatges de merda, que jo no compartesc gens, i són també part de l’escena. Una gran part del punk i del seu esperit es basa en el ‘fes-ho tu mateix’, però aquest fes-ho tu mateix pot ser per fer garrafes de calimotxoi no fanzins o per a la lluita política. Ni tota la gent a les assemblees són punks ni tots els punks són a les assemblees. M’agrada separar-ho. A més, la implicació també va i ve depenent d’etapes vitals. A Usura hi ha hagut gent que durant certes èpoques ha estat més implicada, però després han estat pares. Són pares i obrers. S’han de cercar la vida. Jo, per sort, no he tingut càrregues familiars.

Usura ha estat un projecta bastant longeu, tenint en compte el que solen durar les bandes que es dediquen a aquest gènere.

— Punks sèniors! De fet, Usura som Último Preso però fent ritmes més fàcils de dur, donada la nostra edat [riu]. Però som quasi els mateixos que a Último Preso. Amb ells vaig estar del 2000 al 2004, o alguna cosa així, i després hi va haver una pausa d’anys. Usura va començar el 2012. Pel grup ha passat gent a qui estimam molt i que malauradament ja no està entre nosaltres, però la idea continua sent la mateixa: fer la música que ens agrada, fer les nostres edicions i continuar publicant discos. De fet, per mi aquest és un element molt important del punk: aquí ningú no espera treure’n rendibilitat econòmica. Això fa que l’esperit sigui un poc més volàtil: les coses no tenen per què durar segles si no hi ha ganes i, de la mateixa manera, poden durar molt si les ganes hi són.

L’escena és molt volàtil però també molt promíscua: contínuament es formen nous grups amb membres d’altres bandes.

— Cert. Però, tot i que ara hi ha certa renovació, durant anys només veies les mateixes cares. Després de la generació de Cop de Fona i Orden Mundial hi va haver quasi deu anys en què no apareixien cares noves aportant nova energia. Continuaven apareixent nous grups, però tot era un poc endogàmic i faltava nova sang que li donàs un nou impuls. Ara sí que ha aparegut una nova generació. De fet, fins i tot és graciós veure com xoca el seu esperit, amb la seva ràbia i la seva entrega total, i el dels veterans, entre els quals alguns hem perdut fa temps aquest ímpetu.

De la mateixa manera que hi ha renovació a l’escena punk, hi ha renovació als espais horitzontals?

— Sí que n’hi ha. Potser jo no sigui la persona més adequada per parlar-ne, però crec que, de la mateixa manera que en els temps del 15-M va aparèixer una nova generació de gent que ens va sorprendre a molts que ja estàvem ficats allà d’abans, hi ha nova gent i noves lluites. Jo veig cares noves als espais horitzontals i també veig nous col·lectius. Potser no tants com en altres temps. En tot cas, jo som un vellard. Els xavals d’avui viuen una realitat completament diferent de la nostra.

Com es reflecteix el seu pensament polític a les lletres de les seves cançons?

— En una banda com Usura importen menys les lletres que les coses que produïm, com les feim i la intenció que li posam. Les lletres tal vegada són pessimistes i amb molt poca gràcia, però és que tampoc em dona per fer lletres d’amor amb una música tan obscura de fons. Tanmateix a mi no se m’entén quan cant i en tots aquests anys poca gent o quasi ningú m’ha dit res de les lletres, i ho entenc, perquè jo surt allà a pegar bels i es veu un esperit i una manera de fer, que és el que queda al final.

Què us ha aportat repartir el Youthing? Deu ser com ser el carter de l’escena musical...

— M’ha fet visible: m’ha permès conèixer molta gent i tenir molts de contactes, poder desenvolupar implicacions diverses en molts de fronts. La gent que digui que a Mallorca no es mouen coses, ho puc entendre perquè potser no hi ha tanta moguda com en altres llocs, però jo he tingut la sort de poder estar implicat en un munt d’històries i mogudes que m’interessen i donar suport a un munt de causes que m’han semblat nobles. No he aturat. Ara faig molta feina i em costa més gestionar l’agenda. Per sort, em criden molt per punxar. M’agrada, però t’has de menjar molta nit i a mi la nit no és el que més m’interessa. En tot cas, ara que punx música no tan bèstia, em venen a cercar per posar música en altres ambients. A mi, en el fons, el que m’agrada punxar són les meves cúmbies i els meus vinils, l’estil eclèctic.