Quatre dècades d'història vistes pels ninotaires

BarcelonaEn una societat en contínua mutació i evolució, una de les poques constants és el testimoni que deixen els humoristes gràfics. La mirada crítica dels dibuixants és l’atalaia des d’on el Palau Robert contempla a partir d’avui i fins a l’11 de juny els últims 40 anys de la societat catalana i espanyola a La política retratada, que aplega 200 acudits de 48 autors seleccionats pel dibuixant i opinador gràfic de l’ARA Jordi Duró i el politòleg Jordi Torrents, comissaris de la mostra. Un recorregut àcid i sorneguer per la nostra història recent que arrenca poc abans de l’atemptat d’ El Papus i acaba poc després del de Charlie Hebdo perquè, com apunta Duró, “els ninotaires sempre estan en la primera línia de defensa de la llibertat d’expressió”.

La mostra reuneix el bo i millor del panorama català i espanyol: tòtems com el Perich, Cesc i Chumy Chúmez, llegendes encara en actiu com El Roto i Forges, autors de mitjans online. Noms representatius d’una tradició que en les últimes dècades ha influït de manera decisiva en l’opinió pública amb el seu retrat crític de la societat. “S’havien fet exposicions individuals com la de Cesc del 2007 al Palau Robert, però no col·lectives”, explica Torrents. “També volíem convidar la gent a revisitar la nostra història d’una manera diferent, crítica i personal”, afegeix Duró. Els acudits que s’exposen són tot reproduccions, això sí. Excepte casos puntuals com el de Cesc, ni els autors ni els mitjans conservaven els originals. “Molts autors dibuixaven en papers tan dolents que amb els anys s’han esgrogueït. En el fons, nosaltres donem més importància que ells al seu treball”, apunta Duró. “A més, no volíem posar el focus en el fetitxe del dibuix, sinó als temes de les obres. Fer un salt d’escala, veure el conjunt de tot plegat”, afegeix Torrents.

Acudits d’ahir, d’ara i de sempre

Per ajudar el públic a construir una visió pròpia de la història, els comissaris han organitzat els acudits en diferents eixos: drets i llibertats, frau i corrupció, política, nacionalismes, etc. “La idea és que el visitant es formi una opinió pròpia de si l’evolució en cada àmbit ha sigut en clau de progrés o retrocés”, comenta Duró. Així, en l’àmbit de llibertats s’observa com els drets es van conquerint, tot i veure’s amenaçats últimament. Però en àmbits com el de la corrupció i el nacionalisme, la sensació és més aviat d’estancament. “Molts acudits es podrien publicar avui dia perfectament, són d’una vigència total -comenta Duró-. Els temes es repeteixen constantment”.

La mostra ho subratlla d’una manera lúdica a través d’un joc interactiu que selecciona un acudit i ofereix al visitant tres possibles notícies relacionades d’anys molt diferents, convidant a endevinar la que inspira la vinyeta. Un acudit de Cesc dels inicis dels 80 sobre la normalització lingüística serviria perfectament per il·lustrar la polèmica de la llei Wert. “Temes que estaven superats tornen a ressorgir i d’altres es mantenen en el temps amb petites variacions”, apunta Duró. La cultura de la corrupció destaca com a mal endèmic. En un acudit de Chumy Chúmez del 1995, una manifestació exigeix honradesa als polítics mentre una veu anònima de la multitud exclama: “ Coño, me han robado la cartera! ” Clarivident, Cesc il·lustrava el 1982 la connivència d’interessos entre els bancs i els partits dibuixant el consell d’un banquer als electors: “Voteu qui vulgueu”. I Toni Batllori ja parlava al Diari de Barcelona el 1982 de Catalunya com “una finca particular on el president i els seus amics fan el que volen”.

Falten humoristes gràfiques

La política retratada posa en relleu que el món de l’humor gràfic és aclaparadorament masculí. “És preocupant la falta d’humoristes gràfiques, tot i que cada vegada n’hi ha més”, comenta Duró. La mostra només inclou acudits de quatre dones: la pionera Núria Pompeia, Mery Cuesta, Raquel Garcia i Flavita Banana. Aquesta última autora, una de les més joves de la selecció, tanca un cercle amb la seva presència a la mostra: Banana va decidir dedicar-se a l’humor gràfic just després de visitar l’exposició La força d’un traç que el Palau Robert va dedicar a Cesc fa 10 anys.

La política retratada també posa en valor la independència i personalitat de molts autors La política retratada. “Quan llegeixes el peu de foto i veus el mitjà i l’any de l’acudit moltes vegades t’emportes una sorpresa -diu Duró-. Alguns dels acudits més durs que hem trobat sobre Aznar són d’ El Mundo. I sovint els ninotaires representen la veu dissonant i crítica dins del mitjà en el qual publiquen”. Aquesta veu del ninotaire se sent en la peça audiovisual que completa l’exposició, un vídeo que interroga cinc autors (José Luis Martín, Óscar Nebreda, Manel Fontdevila, Kap i Flavita Banana) sobre qüestions com la censura i la funció de l’humorista.