Que bonic que és viure!

PalmaHola! El meu nom és Carla, tenc 32 anys i som politoxicòmana.

Aquesta és la meva història. No és bonica, ni és amable, però és la meva. L’única que tenc, la que he recuperat i la que vull viure. Ara em sent amb forces per fer-ho.

La meva vida va començar fa ara gairebé quatre anys. Per a mi hi ha un abans i un després. Un tornar a néixer que no vull, que no puc, oblidar, perquè és per a mi com un sistema d’alarma al qual hauré d’atendre sempre. No em puc despistar. La malaltia, perquè això és el que és, m’ha fet conscient, i ara sé que si decidesc no mirar, que si escull l’evasió, tard o d’hora m’escridassarà amb ràbia i tornarà a posseir-me, a guanyar-me la partida. A mi, que ja la vaig perdre una vegada, que vaig deixar la vida a un costat i em vaig deixar destruir: sense menjar, alcohol i drogues. Amb molta resistència, això sí, perquè vaig aguantar molt per tenir un cos tan petit. Supòs que era la ràbia que duia dins la que em feia viure. Però no solucionava res només estant viva. Només em drogava, i la percepció dels problemes diaris es feien més grans. Distorsionava la realitat, és clar, i carregava els altres amb les meves culpes. I això no és viure. La vida no ha de ser això.

Vaig patir molt. I em sentia perduda. Em torturava la frustració d’haver tudat tota la meva joventut. Ho vaig descobrir en començar amb el tractament: el mal més gran era el que m’havia fet a mi mateixa, i el dolor era insuportable. De petita havia tingut motivacions. Ho puc recordar. Era ambiciosa, somiadora i creativa. Una mena de volcà, que tot ho feia compulsivament. Consumir drogues també. I no em sent satisfeta de moltes de les coses que vaig fer. Algunes encara em fan mal, en copegen dins el cap. Però també hi havia coses bones. Algunes. Ho sé. Les puc recordar.

Un cop dins el procés de desintoxicació m’angoixava la sensació de no haver fet res en la meva vida, amb la meva vida. Tornava a començar. Ho havia de fer tot, perquè no havia fet res. O tot ho havia fet malament. Tot. I hi va haver moments molt difícils, inabastables..., ho he de reconèixer. He de confessar que els reptes em semblaven impossibles d’assolir. Em molestava, em feia mal admetre que era una alcohòlica, una malalta, i que era una condemna per a tota la vida.

Ara, des de la distància, encara que propera, record els matisos, els detalls d’aquell camí de retorn cap a la vida, i els escric. No els vull oblidar. El tractament foren dos anys. Difícils. Durs, però necessaris. És el preu de tornar a néixer. I es fa per fases. La primera, l’acceptació. Després, la satisfacció de sentir-me lleugera, amb ganes de moure’m, de posar ordre, de sintonitzar-me amb el meu voltant. I a la fi comença la descongelació. O alguna cosa semblant. Perquè l’alcohol havia anestesiat el meu cap i el meu cor. Quan beus com un malalt, poc t’importa res ni ningú. Vius tot sol, submergit a la beguda, amagat a les drogues.

Pot semblar irreal, difícil d’entendre des de fora, però estava com a congelada. Deambulava pel món sense assabentar-me de res. Sense atendre ningú. Sense sentir. I aquestes són les coses que ara més mal em fan, quan ho record, quan en prenc consciència, perquè són aquelles que afectaven unes altres persones, que ferien unes altres persones. Però no vull demanar disculpes. En som responsable, l’única responsable, però estava malalta. El que no vull és que mai més es repeteixi allò que vaig viure, allò que vaig fer.

Aquesta és l’actitud que vull mantenir ara. Tant de cap a mi com davant els altres. Sense dramatitzar, i tirant cap endavant. Sempre cap endavant.

M’ha costat entendre-ho. Estava envaïda per la culpa, cansada per haver de carregar amb tot allò que jo mateixa vaig provocar, per la necessitat de sortir d’allà on jo m’havia ficat. Però ara ho puc fer, tenc forces, i em puc mirar fins i tot amb tendresa, sense jutjar-me. He entès que no val la pena torturar-se pel que ha estat, pel que has fet; i en canvi sí continuar lluitant pel que hi ha davant, pel que hi ha per fer. No té sentit continuar immersa en una història que no té final, i sí que ho té escriure’n una de nova.

Estic contenta de poder recordar sense patir dolor. Però no vull oblidar, perquè som viva.