A què juguen els adolescents?

CamposQuan només era una criatura, a Campos (en aquella època encara hi havia gent que continuava nomenant-ho Campos del Puerto) hi havia tres cinemes que emetien programes dobles o sessió contínua. És a dir, dues pel·lícules per cinquanta pessetes. Ja d’adolescent, dels tres cinemes un es va transformar en un concessionari de cotxes; l’altre, en un supermercat, i el tercer, per a alegria de la meva més tardana inquietud cinèfila, va continuar sent un cinema de barri fins a ben entrada la meva adolescència. Assegut en una d’aquestes butaques enormes d’Es Modern, vermelles i negres, el mateix color que el meu adorat Mallorca, i acompanyat dels que encara ara són els meus millors amics, descobrírem amb admiració les primeres puntades d’un jovenet Jean Claude van Damme, que els ninges podien vestir quimonos de colors tan cridaners com les fitxes del parxís i que Charles Bronson impartia justícia d’una manera una miqueta peculiar. Tot això per obra i gràcia de la Cannon Films. També hi havia les pel·lis de kung-fu i els tirotejos interminables a càmera lenta vinguts de Hong Kong. Veure John McClane suar de valent al Nakatomi Plaza o Jack Burton al·lucinar tant com jo al Cop a la petita Xina va ser tot un luxe. I no hi podia faltar la prolongació d’aquells còmics porno en blanc i negre que usurpaves de l’habitació del teu germà major convertits en cel·luloide de la mà de Pajares i Esteso, i un tal Mariano Ozores, que casualment sempre passava per allà. Podria continuar, però el llistat de pel·lícules que vaig veure assegut en una d’aquelles butaques seria enorme. Imaginau-vos-ho: dues pel·lícules tots els caps de setmana durant, posem, uns sis anys... Això fa un total de 288 setmanes, unes 576 pel·lícules de naturalesa i qualitat ben dispar.

També he d’agrair a Es Modern que una noia em besàs per primera vegada, i quan dic primera vegada em referesc amb veritable intenció de fer-ho. No va ser al cinema pròpiament dit, sinó a la sortida, en un carreró amb llum escassa, a l’hivern i amb una mica de fred. Record el petó fugaç, i la tímida mirada que ens dedicàrem després. No tan fugaç va ser el silenci que ens va acompanyar tot el trajecte fins a la porta de la seva casa.

Així, a grans trets, venia a ser un diumenge en la meva adolescència. El dissabte, en canvi, era ben diferent.

Als matins solíem fer un volt per plaça per comprar algunes llepolies. Els més afortunats aconseguien adquirir algun còmic de Marvel abans que els superherois tornassin a ser de nou anglosaxons, és a dir: X-Men era la Patrulla X; Hulk era la Masa; Iron Man, el Hombre de Hierro; Spiderman, el sorprendente Hombre Araña. Això sí, Superman continuava sent Superman i Batman, Batman, però ells eren de D.C. Còmics, i desconec si aquesta condició va tenir alguna cosa a veure per no traduir-ne els noms.

L’horabaixa, en canvi, ens n’anàvem al camp de futbol, i si estava obert, lliuràvem a l’encarregat les claus de casa o les de la Derby Variant, qui havia tingut la sort d’heretar-la del seu germà major, igual que la roba, a canvi d’una pilota, ja fos de bàsquet, de futbol o de futbet, com dèiem abans al futbol sala. Si retornàvem la pilota, ens retornava les claus.

Si no teníem la sort que estigués obert, ens n’anàvem al camp de futbol vell, que era l’antic camp municipal ja en desús, amb una pilota tan vella com el camp, un camp allà on es feien bassiots per poc que plogués, i amb pedres que semblaven tenir vida pròpia i que protegien la terra com si fos El Álamo i nosaltres, els indis. Alguna vegada havíem saltat el mur del camp de futbol, però de tres vegades, dues acabàvem amb una severa reprimenda del municipal de guàrdia.

Després d’un partit sense cronòmetre, decidíem el resultat final amb un “qui marca guanya”. Els més valents ens quedàvem a jugar a “segades”, un joc que consistia a córrer d’una porteria a una altra amb la pilota als peus mentre la resta s’havia de dedicar a fer-li la traveta de la manera més aparatosa possible. L’única regla consistia a no copejar a l’altura del genoll, encara que amb l’emoció del moment, més d’un s’oblidava d’aquesta regla. Quan ja estàvem farts de rebre o pegar puntades, acudíem a refrescar-nos la gargamella. En aquella època les úniques begudes que ens donaven ales eren els refrescs de Can Adrover. Quan quedàvem sense llum natural, tornàvem a casa i ens sorpreníem per l’exagerada reacció de les nostres mares en veure els pantalons del xandall estripats o els mitjons comprats al mercat en paquets de tres i amb una goma elàstica tan frèvola que a les dues setmanes ja els tenies pels turmells, blancs com l’ivori en sortir de casa, i retornats d’un marró sorrenc.

La meva mare em cridava com si hagués matat a algú i em pessigava en el braç, igual que la vegada que vaig agafar la grip i em vaig enganxar a Falcon Crest. Després de veure’n tres episodis seguits i descobrir per la revista TP que divendres era l’últim episodi de la temporada, vaig fingir estar un dia més malalt per així poder veure què passava amb els vinyers i si veuria Ángela Channig claudicar per una vegada.

Després de l’episodi, sense dir res, em vaig anar a l’entrenament de fulbito, confiant que la meva mare no se n’assabentaria... però les mares ho saben tot o, per descomptat, molt més que un adolescent que va de llest. En tornar a casa, la meva mare no va entendre la meva miraculosa recuperació ni les meves excuses basades en un feble argument sobre un metabolisme regeneratiu inspirat, sens dubte, en el mutant Lobezno.

Aquest va ser un dels pocs caps de setmana que em vaig quedar sense la meva sessió doble de cinema, reclòs a l’habitació que compartia amb els meus dos germans.

Per això ara no puc evitar preguntar-me a què juguen els adolescents, quan amb prou feines veig xavals al carrer copejant la pilota contra una paret o pujats a lloms d’una bicicleta folrada amb adhesius hologràfics de Bola de Drac. És veritat que l’esport s’ha professionalitzat en excés, fins i tot a una edat massa primerenca, en què més que jugar per divertir-se sembla que ho facin a la recerca d’una professió remunerada amb el suport d’uns pares amb excés de bilis. Tampoc no sé el que llegeixen si és que llegeixen alguna cosa a part dels whatsapps del mòbil. Qui sap, pot ser que l’adolescent d’ara d’aquí a trenta anys es faci la mateixa pregunta amb la mateixa enyorança amb què m’ho deman jo ara.