El dia que quasi vaig conèixer Sasha Grey

PalmaÉs el darrer dimarts d’octubre, primer dia del curs d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes. El bus doble de la línia 3 ens recull puntualment a l’aturada del carrer Caro i pas directament a la part de darrere, on sempre hi ha més espai. Em dirigesc a un d’aquests llocs on hi ha dos seients mirant cap enrere (els meus preferits) i dos cap endavant, ideal per fer la xerradeta si vas en grup o bé, com era el meu cas, estirar les cames si no hi ha gaire gent. Em queda per davant mitja horeta bona de ruta, així que trec Cujo, d’Stephen King, de la motxilla i m’hi submergesc ràpidament.

A Jaume III puja un bon grapat de turistes. Com sol passar, la majoria de gent queda embotellant la primera meitat del vehicle, però alguns s’endinsen més enllà. “Excuse me”, em diu una al·lota primona, d’enormes ulleres de sol, cabellera castanya i uns auriculars que li van de la butxaca a les orelles. Sense apartar gaire la vista del llibre, on Cujo encalça un conill salvatge, la deix passar i s’asseu vora meu. “És més de finestra que de passadís”, pens, mentre el bus arrenca de nou.

Aturam a la plaça de les Tortugues i torna a pujar més gent. Diversos grups comencen a desplaçar-se cap a la part posterior del bus, entre ells dos joves que s’asseuen davant nostre. Xerren animadament, no sé de què, però tan bon punt partim de nou veig que un d’ells, el de la gorra dels Celtics de Boston, calla i comença a pegar copets a l’altre, en pla “ei, no miris, però... has vist a qui tenim davant? No, no miris tant! Que no es noti, tio”. Volen ser discrets, però l’emoció sobtada resta a l’escena qualsevol subtilesa.

L’altre, el d’ulleres de pasta, no acaba d’entendre a què ve tot aquell rebombori. Em mira a mi, a l’al·lota i a la resta del bus sense saber ben bé què cercar.

- És Sasha Grey, tio -li xiuxiueja el de la gorra-. La d’aquí davant, la que escolta música. És ella!

- Vols dir? -respon l’altre, i es recol·loca les ulleres per mirar-la millor. Un altre intent de ser discret massa tosc com perquè surti bé.

Deduesc que parlen de l’al·lota que tenc al costat, que continua absorta de cara a la finestra.

- Sí, tio -hi insisteix l’amic-. Sasha Grey, collons. És ella! -les mirades furtives de tots dos són tan evidents, i els seus xiuxiuejos tan audibles, que em gir per aeure si es dóna per al·ludida, si reacciona d’alguna manera, però no s’immuta pas. Continua amb la música i observant, rere les ulleres de sol, els romans de la Rambla.

El pobre Cujo, a qui acaba de mossegar el morro un ratpenat infectat de ràbia, haurà d’esperar: tot allò ja m’ha distret massa de la lectura. Intrigat per aquesta celebritat de qui parlen, trec el mòbil i en cerc el nom discretament. Google no em fa esperar i en qüestió de segons tenc la pantalla plena d’informació: es veu que la tal Sasha (en realitat aquest és el seu nom artístic) és una actriu americana de cine per a adults, tota una icona de fetitxistes i fans de la indústria.

La torn a mirar, aquest cop de cua d’ull, mentre passam per davant els Oms. Aquella al·lota amb camiseta vaporosa de color cel i shorts texans, immersa en l’aire impersonal i absent que adoptam tots als llocs plens de desconeguts com busos o ascensors, no sembla la mateixa que em mostra internet, coberta només per un poc de llenceria i somrient amb picardia, o bé acompanyada per un grup d’homes musculats i depilats.

Davant meu, el de la gorra intenta convèncer-ne el de les ulleres, que encara s’hi mostra reticent.

- No ho sé... Què hi pintaria una tia com ella a Mallorca? A Palma?

- Què vols que hi faci, idiota! -xiuxiueja el de la gorra; cada vegada està més encès-. El mateix que els milers de guiris que vénen cada any! O et penses que les estrelles porno no tenen vacances?

- Cony, és vera, tens raó, tio! -bota el de les ulleres. L’al·lota ha canviat de posició per mirar un moment el mòbil i el nou angle sembla haver-li donat una nova perspectiva de la seva cara - I ara què feim?

- No ho sé... és molt estrany veure-la així, tan a prop, en carn i os. Però per altra banda... no ho sé, li hauríem de demanar un autògraf, un selfie o alguna cosa així, no?

- I si s’ofèn? -el de les ulleres es remou inquiet al seient-. Pensarà que som uns pajilleros, tio.

- I què, no és d’això del que viu? Li ho deuen demanar a tothora.

- I si no és ella? Imagines l’emprenyada que agafarà?

- Que sí, que és ella, qui ha de ser, si no? En els darrers anys l’he vista des de tots els angles possibles, la conec prou com per reconèixer-la. Mira, per ventura li fa gràcia tot plegat i ens convida al seu hotel, a una sessió privada de...

- Au tira, animal -respon l’altre rient-. Passes massa temps a internet i això et fa perdre de vista el món real -però veig que pel seu cap hi estava passant una fantasia semblant.

Els xiuxiuejos cada vegada són més una conversa en veu alta. El llibre, obert davant meu, em fa dissimular mentre els escolt, però poc m’interessen ara mateix la família Trenton i el pobre Santbernat. Em sent dins la conversa, no ho puc evitar, amb una sensació mescla d’incomoditat i expectació per veure com acabarà la història. Li he anat llançant unes quantes mirades més, a ella i al seu reflex al vidre. No s’hi assembla gaire, a la d’internet, però també és cert que porta una roba molt més discreta. Tampoc duu les tones de maquillatge que li posen a les fotos i està molt més quieta i callada, ignorant el que passa al seu voltant. Fins i tot em fa dubtar: realment es troba tan abstreta en les vistes? (hi ha algunes càmeres de televisió i grups de curiosos als jutjats de l’avinguda Alemanya) O és que el costum i els fans molestos l’han ensenyada a mantenir aquesta façana?

Mentrestant, davant meu, continuen encalentint-se:

- Tio, l’he vista tantes vegades, en tantes situacions, i ara davant meu... Li demanaré un autògraf -decideix de cop el de la gorra, traient pit-. Tens un boli? Va, tio, treu-lo! I un paper, o el que sigui.

- ‘ xcuse me... -la seva veu, aquesta simple paraula, talla la conversa. Hem arribat a la plaça d’Espanya i es disposa a baixar, com la meitat de la gent que omple el bus.

Retir les cames perquè pugui passar i mir de reüll els dos joves: la màgia del moment ha desaparegut, tota la valentia acumulada, tota la decisió, esvaïda, mentre contemplen, petrificats, com la camiseta cel i els shorts texans es fonen entre la multitud i desapareixen.

Amb un xiuxiueig les portes es tanquen de nou, i amb l’arrencar del motor també ells dos semblen recuperar-se. Els laments donen lloc als retrets, no poden creure que hagin deixat passar l’oportunitat de conèixer la musa dels seus somnis més humits, o potser no volen reconèixer la seva falta de coratge a l’hora d’escometre una situació com aquesta.

Davallen a les Avingudes i els perd de vista aviat. Fic Cujo a la motxilla i qued pensant si devien tenir raó o no, si podia ser la tal Sasha Grey de la qual parlaven. És vera que no s’hi assemblava, però no és això el que cercaria algú famós si no vol atreure mirades? Si la gent veu la persona i no el personatge, tot és més fàcil. I si els dos joves l’haguessin escomesa, com hauria reaccionat en cas de no ser-ho? Se sentiria ofesa? Potser fins i tot desconeixia aquest personatge, com jo mateix fa una estona. I si ho era?

S’hauria fet la sueca? Amb els famosos, mai no se sap. “M’ha picat la curiositat”, pens, “potser hauria de cercar més sobre ella...”.

El bus s’atura de nou, ja som a l’Escola Oficial d’Idiomes. Agaf la motxilla i baix, intentant recordar el número de l’aula i el nom del grup en el qual estic.