PalmaMestre, savi, potser mag, o, com a mínim, capaç de prodigis. I barbut. Aquests són els atributs del nostre Ramon Llull, que va viure a cavall dels segles XIII i XIV. Però també els comparteixen personatges llegendaris, literaris i cinematogràfics que se li assemblen, com el Merlí del cicle artúric -no el professor de la sèrie de televisió-; el Gandalf d’El senyor dels anells de Tolkien; l’Obi-Wan Kenobi de la saga Star Wars o el druida Panoràmix de les historietes d’Astèrix i Obèlix.
A l’escriptor i filòsof nascut, segons la tradició, a l’actual número 5 de la plaça Major de Palma, encara se l’estudia per aprendre’n coses noves. Del 5 al 7 de març es farà, al col·legi de Sant Francesc de Palma, al costat del seu sepulcre a la basílica annexa, el III Congrés Lul·lià. Durà el títol Ramon Llull i el lul·lisme: Fe i enteniment, i l’organitzen el tercer orde regular franciscà i l’Institut d’Estudis Hispànics en la Modernitat de la Universitat de les Illes Balears, amb la participació d’especialistes espanyols, portuguesos, alemanys, italians i dels Estats Units. A més, la càtedra Ramon Llull de la UIB, recuperada el 2019 després de sis anys d’inactivitat, ha organitzat el cicle de conferències Llull després de Llull: el llegat contemporani, que es du a terme fins al pròxim 2 d’abril, amb la participació de Jordi Gayà, Simone Sari, Lola Badia, Albert Soler, Anna Fernàndez-Clot, Letizia Staccioli i Joan Santanach. I el Patronat Ramon Llull continua la publicació de les obres completes del considerat pare de la literatura en català, amb els volums quinzè, Mil proverbis, i setzè, Medicina de pecat.
La imatge característica de Llull en la iconografia el retrata amb aspecte de frare, tot i que era seglar, i, per descomptat, amb la ‘barba florida’, un dels seus epítets característics. Com Merlí, Gandalf, Kenobi o Panoràmix, Llull se’ns presenta com un home gran: visqué més de vuitanta anys, una edat excepcional a la seva època, i això sense aturar-se de viatjar i d’escriure. Com la resta d’aquest club de barbuts, Llull és un savi. La seva producció colossal, en català, llatí i àrab, suma prop de 250 títols de filosofia i teologia, per descomptat, però també de narrativa, poesia, medicina, astronomia i lògica. Era capaç de veure aquelles coses a què no arribaven la resta dels mortals. La seva ars combinatoria, que ell volia posar al servei de la fe, és la proposta que segles més tard farien seva Leibniz i fins i tot la màquina Enigma, l’aparell amb què els nazis xifraren totes les seves comunicacions. El britànic Alan Turing, tal com explica el professor d’Història de la Informàtica Ton Sales, va rompre el xifratge d’Enigma amb una màquina, al seu torn, que és l’avantpassat dels ordinadors moderns. D’aquí que Llull sia, des del 2011, el patró dels informàtics.
Tarot i alquímia
Els seus companys de ficció són, també, savis. Gandalf sap llegir les escriptures rúniques que la resta de la Comunitat de l’Anell no entén. Merlí va encara més enllà: coneix el passat, el present i el futur. Curiosament, al pròleg d’ El castillo de los destinos cruzados, d’Italo Calvino, en una traducció d’Aurora Bernárdez, qui va viure a Deià, Jaime Rest comenta: “Es diu que els seus procediments ja es troben prefigurats a l’ Ars Magna de Ramon Llull”. Es refereix al tarot, tingut per eina endevinatòria i en el qual trobam cartes que, com el Mag i l’Ermità, presenten similituds amb els nostres personatges.
Panoràmix cuina la poció màgica, que proporciona una força sobrehumana a qui la beu -llevat d’Obèlix, ja que va caure de petit a la marmita i en té efectes permanents. Només el druida coneix la recepta. Provoca una transformació. Merlí pot canviar d’aspecte, i pot fer canviar a altres: a Artur Pendragon per fer l’amor amb Igraine i concebre Artur; a aquest mateix, de nin, en peix o en esquirol -vegeu la versió Disney en dibuixos animats-, per aprendre lliçons de la natura. Llull, per la seva banda, ha estat objecte d’una poc favorable fama d’alquimista, de transformador de la matèria. Al seu estudi Ramon Llull i l’alquímia, Rosa Planas recupera la llegenda segons la qual hauria estat cridat pel rei Eduard d’Anglaterra, s’hauria instal·lat a una torre a Londres, al país d’Artur i Merlí, i allí hauria fabricat durant nou mesos or en quantitats tan importants com per front a les majúscules despeses bèl·liques del monarca. El cert és que, efectivament, Eduard I incorporà als seus dominis Gal·les i Escòcia; vegeu la pel·lícula Braveheart.
Planas explica, però, que l’alquimista no és Llull, sinó, segons sembla, el seu homònim Ramon de Tàrrega, jueu convers. Als segles XIII-XIV, ni estaven clares les diferències entre alquímia i química, que són la mateixa paraula en àrab, ni entre astronomia i astrologia, ni, per descomptat, era senzill establir el copyright : fer passar els textos propis per obra d’un autor de prestigi era un sistema de fer-los circular.
Però Llull sí que posseeix poders excepcionals, segons l’Església. Si no fos així, no podria aspirar a ser canonitzat. En declaracions a aquest diari, el postulador de la causa, Gabriel Ramis, recorda que “la fama de miracles ha acompanyat sempre Ramon Llull”. “A la processó d’enterrament que s’organitzà des de Portopí fins a la ciutat de Mallorca, a l’església de Sant Francesc, posaren els malalts al carrer i molts foren guarits”, explica. “I amb motiu dels processos [de beatificació i canonització, als segles XVII, XVIII I XIX], hi ha constància de miracles”. A més, “la mandíbula de Ramon Llull, que avui és dins d’un reliquiari de plata, era portada per frares a casa dels malalts per guarir-los. Molts eren guarits, com consta en els processos”.
Com Merlí, com Obi-Wan Kenobi, Llull va ser, també, mestre. Jaume II de Mallorca el va ajudar a crear l’escola de llengües de Miramar, per preparar els missioners que havien de partir a terres d’infidels per predicar la paraula de Déu. Ell mateix viatjà pel món conegut i s’entrevistà amb monarques i papes, els quals va intentar convèncer de la convocatòria d’una nova croada, ja que Jerusalem havia caigut en mans dels musulmans el 1187. A Xipre es va trobar amb Jacques de Molay, gran mestre dels templers, que no es va prendre seriosament la seva dèria. El 1314, perseguit i dissolt l’orde, De Molay fou cremat viu davant Notre Dame de París, convocant el rei de França i el pontífex davant del tribunal de Déu; efectivament, tot dos moriren abans d’acabar l’any.
El conte dels tres anells
Panoràmix orienta i aconsella el guerrer gal Astèrix. Obi-Wan Kenobi ensinistra Luke Skywalker per fer renéixer els cavallers Jedi, monjos-guerrers, bastant semblants als templers. Merlí ensenya Artur perquè vol fer d’ell l’unificador de Bretanya, amb el lema ‘una terra, un rei’. Gandalf posa les seves esperances en Aragorn; per cert, un nom que recorda massa al d’Aragó, el regne, com per ser una casualitat. Llull va concebre un rex bellator, un rei guerrer que havia d’unificar tots els ordes de cavalleria i encapçalar la nova croada; segons J. N. Hillgarth i Anna Alberni, a Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, el seu candidat seria Jaume II d’Aragó el Just, nebot del Jaume II mallorquí i avi de Constança, esposa de Jaume III de Mallorca.
Però Llull tenia una altra vessant, molt més grata als valors de la nostra època: “Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor”, va escriure. Defensava la tolerància i el diàleg entre les tres religions del Llibre, o monoteistes: jueus, musulmans i cristians. Molt curiosament, en una de les seves obres més conegudes, el Llibre del gentil i dels tres savis, els dits tres savis, un de cristià, un de musulmà i un de jueu, exposen els arguments de les seves religions a un gentil, és a dir, pagà, que vol saber quina és la fe vertadera. Però, una vegada finalitzats els seus discursos, se’n van, sense esperar el veredicte del gentil.
Aquesta història recorda bastant El conte dels tres anells ; i no, no són els tres anells dels reis elfs de Tolkien, sinó uns altres. És al Decameró de Boccaccio -qui, per cert, fou protegit de Joana de Nàpols, esposa del rei titular Jaume IV de Mallorca, i amant d’una parenta seva. Segons el conte el soldà Saladí, justament el conqueridor de Jerusalem, vol aconseguir un préstec del jueu Melquisedec. Però, en lloc d’entrar-li directament, en posa a prova la saviesa i li demana, també, quina de les tres creences és la correcta.
Melquisedec li respon amb aquesta narració: un home molt ric posseïa un anell, transmès de generació en generació, que servia per designar l’hereu de la família. Però aquest home tenia tres fills, tot tres igualment dignes. Així que encarregà dues còpies idèntiques, que no podien distingir-se de l’original, i lliurà un anell a cadascun d’ells. Així, conclou el savi jueu, els passa als tres grups de creients: Déu ha donat un anell a cada religió i no sabem quin és el bo. Però Llull “es considera en possessió de l’anell autèntic”, diu Eusebi Colomer al seu article L’encontre de les religions en Ramon Llull.
El rei lleó, els dracs de Merlí i el llop de Sant Francesc
Merlí apareix per primera vegada a la Història dels reis de Britània, de Geoffrey de Monmouth, al segle XII. És fill d’una princesa i d’un dimoni, així que és un bastard, amb poders sobrehumans. Encara és un al·lot quan el rei de torn vol construir una torre que mai s’arriba a finalitzar, perquè sempre cau. Els seus mags li fan saber que ha de trobar un home que no hagi tingut pare, matar-lo i abocar-ne la sang als fonaments. Per suposat, el tal home sense pare és Merlí, que no té cap pare humà. I ell mateix resol el problema: davall la torre hi ha una llacuna, i en aquesta, dos dracs; com els de Daenerys Targaryen, devien ser de grossos, i per això no s’aguantava la torre.
Robert de Boron és el primer que li dedica un llibre sencer. Merlí sempre camina acompanyat per un llop, com el Jon Snow de Joc de trons, i té un ajudant, Blai, que li fa de cronista. Com Llull, que disposava de copistes per als seus textos. El llop també és el company de Sant Francesc i conseller reial al Llibre de les bèsties lul·lià. Però, per descomptat, el rei és el lleó, a qui traeix Renard, la guineu, en aquesta faula integrada al Fèlix o llibre de les meravelles.
El rei lleó de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis -amic de Tolkien- accepta el sacrifici pel bé de la seva causa i després ressuscita. Com Jon Snow, també. Gandalf entrega la seva vida per salvar la Comunitat de l’Anell i cau a l’abisme: però no mor, només que passa a ser el Blanc, no el Gris. Obi-Wan Kenobi accepta estoicament ser travessat per l’espassa làser de Darth Vader i l’avisa: “Si em mates, em tornaré molt més poderós del que puguis imaginar”. I, efectivament, el vell Jedi adquireix una nova dimensió que li permet continuar amb els consells als seus deixebles.
Sense situar-se a l’àmbit sobrenatural, Llull va sobreviure a la seva lapidació a Bugia, Algèria, quan ja tenia setanta-cinc anys, i va tornar a Mallorca per morir a la seva terra natal. La personalitat colossal de Llull ha vençut els menyspreus i les falsificacions dels seus textos per l’inquisidor dominic Nicolau Eimeric (1320-1399), i el seu llinatge serveix de bandera a la cultura catalana per tot el món. També ell ha estat personatge de ficció: entre d’altres, Blai Bonet li dedicà una novel·la, inacabada i inèdita.
