Què en queda, de la Segona República?

Amb l’auge de l’extrema dreta no han deixat de sorgir plantejaments revisionistes que parlen de la Segona República com un cúmul de decisions errònies adoptades per polítics inexperts. Els discursos franquistes i neofranquistes han atribuït sempre un caràcter sectari i radical a la legislació republicana i afirmen que va voler modernitzar la societat espanyola de manera massa precipitada. "En realitat, però, la Segona República va voler donar resposta a una societat que feia temps que reclamava una modernització –defensa el professor d'història del dret de la UPF, Alfons Aragoneses–. I no va ser cap excepció radical sinó que estava dins els corrents modernitzadors d'Àustria, França o Txecoslovàquia". La llei del divorci, per exemple, va ajudar a normalitzar situacions de separació que ja existien i les dones van guanyar uns drets que reivindicaven des de feia almenys dues dècades.

La reforma de l’Estat no es va limitar a un canvi de forma de govern, sinó que va anar molt més enllà de convertir-se en una república: va crear unes institucions i va iniciar un procés que perseguia la democratització de la política i la societat. De fet, es va definir com la república democràtica de treballadors de totes les classes i es va voler empoderar dones i treballadors. La seva vida, però, va ser efímera i aquella democràcia també va tenir les seves imperfeccions. Ara que es compleixen 90 anys de la proclamació de la Segona República, què en queda, de tots aquells valors?

Ni mares ni fills discriminats

Llei del divorci, matrimoni civil i igualtat de drets

Amb la Constitució del 1931 es van prohibir els privilegis jurídics per motius de filiació, sexe, classe social, riquesa, idees polítiques o creences religioses. La Segona República considerava que, en el matrimoni, homes i dones tenien els mateixos drets, reconeixia el divorci, establia la igualtat de drets per a fills nascuts fora o dins del matrimoni i preveia la investigació de la paternitat. A més, prohibia qualsevol declaració sobre la legitimitat o il·legitimitat dels naixements ni sobre l’estat civil dels pares en el Registre Civil. "El Codi Civil anterior [de 1889] sotmetia la dona a l’autoritat del marit, que, alhora, era el seu representant en els negocis jurídics. A més, es considerava l’assassinat d’una dona per motius d’honor com un atenuant", diu Aragoneses.

Els canvis a l’entorn de la legislació que tenia a veure amb la família van ser molt importants: "Ho van ser perquè es va incidir molt en les polítiques d’igualtat. Es perseguia l’emancipació de la dona, ja que fins a aquell moment l’esfera domèstica estava dominada per l’Església", diu Rubén Pérez, historiador i investigador de l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat NOVA de Lisboa.

Amb la Segona República ser fill de mare soltera va deixar de ser un estigma i, fins i tot, hi va haver l’intent de Matilde Huici, l'única dona de la Comissió Jurídica Assessora i una de les tres diputades de les Corts Republicanes, de regular la investigació de la paternitat també en casos d’avortament o infanticidi, perquè només es castigava la mare i el pare eludia qualsevol responsabilitat. Tot plegat agradava tan poc als franquistes que van canviar-ho fins i tot abans de guanyar la Guerra Civil.

A la dècada dels trenta ja hi havia un important moviment feminista i també diferents iniciatives per proporcionar una educació a les dones: "Els canvis que van intentar modernitzar els arquetips de gènere van ser molt ràpids –explica Carlota Sánchez, investigadora i professora de la UB especialitzada en temes de gènere–. Amb la Transició tot va ser més lent i es va haver de lluitar durant més temps pel dret a l’avortament, per exemple, perquè arrossegàvem un rol del franquisme del qual encara costava desfer-se". Tanmateix, afegeix Sánchez, a la Segona República era rar dir que eres feminista: "Les idees feministes només arribaven a una minoria, però amb la democràcia estan més socialitzades".

Jurats populars i mixtes

Intents de depuració del cos judicial i dones als tribunals

"Amb la Segona República es va iniciar una tímida depuració de la justícia, perquè hi havia molts jutges reaccionaris que no respectaven els principis constitucionals del 1931, cosa que no es va fer als anys 70 amb la Transició, ni tampoc després", diu Aragoneses. La majoria de reformes judicials es van trobar amb l’escull d’uns jutges que entenien el dret de forma conservadora i reaccionària, i tot plegat plantejava problemes. "La ruptura amb el passat va topar amb uns tribunals que buidaven de contingut i frenaven qualsevol iniciativa", detalla Pérez.

Pocs mesos després de la Segona República ja es va iniciar una tímida depuració de l’òrgan judicial i es va enviar una circular convidant els jutges que estiguessin descontents amb la Segona República a jubilar-se a canvi d’una bona pensió, però la iniciativa no va tenir gaire èxit. Després de l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo l’agost del 1932, es va aprovar una llei de depuració judicial, però va tenir un impacte mínim: "Era molt difícil demostrar que els jutges havien tingut alguna relació amb els colpistes", precisa Pérez. Es van iniciar importants reformes en les relacions laborals i es van establir noves seccions i sales de temàtica laboral als tribunals. "Es va restaurar la figura del tribunal popular i, en segons quins casos, aquests tribunals havien de tenir també una presència de dones", afirma Pérez.

La revolució dels mestres

Classes en català i desaparició de la religió del currículum

Un dels aspectes en què més es va intentar innovar va ser amb l’educació. Amb el decret sobre la llengua del 29 d’abril del 1931, es defensava el dret a ser instruït en la llengua materna. A l'acabar el batxillerat, l’alumnat havia de dominar les llengües catalana i castellana. Es va aprovar també un nou pla d’estudis de formació dels futurs mestres, es va establir la coeducació i la religió deixava de formar part del currículum formatiu. Pedagògicament i culturalment la formació dels professors va esdevenir molt més sòlida. La Constitució republicana també deixava clar que l’ensenyament havia de ser laic i s’havia d’inspirar en ideals de solidaritat humana. La circular de la direcció general sobre l’aplicació de l’article 48 de la Constitució republicana era força clara: "L’escola, sobretot, ha de respectar la consciència de l’infant. No pot ser ni dogmàtica ni sectària". Es van prohibir les escoles religioses. Sobretot, però, es va fer un gran esforç per construir escoles i renovar la pedagogia a través d’iniciatives com l’Escola Normal de la Generalitat o l’Institut-Escola.

Som hereus de la Segona República?

Amb la Transició les depuracions no van ser tan radicals

"El franquisme és un forat negre que ho va engolir tot i que va aniquilar les reformes, la cultura política i jurídica i el moviment obrer i republicà –reflexiona Pérez–. Amb la Transició es van intentar recuperar alguns elements, com la descentralització territorial, els drets de les dones o les relacions laborals, però la separació de l’Església i l'estat es va fer de manera molt més timorata".

La Segona República va tenir una vida efímera i va tenir en contra aquells que tradicionalment sempre havien tingut el poder: "Es va introduir per primera vegada la democràcia lliberal. Ja no van manar els de sempre, sinó que van entrar sectors que sempre havien estat exclosos del poder, i trencar amb el sentit patrimonial del poder va generar un gran impacte", explica l’historiador Manel Risques. La vida de la Segona República, però, va ser molt curta i la democràcia que va intentar instaurar també va tenir moltes imperfeccions.

Amb la Transició es va prioritzar recuperar la democràcia, els drets i les llibertats, i avançar cap a l’estat del benestar, i no pas restablir les institucions republicanes. "La monarquia del 1978 no té res a veure amb la d’abans de la Segona República", matisa Risques. Ara bé, la radicalitat de la Segona República a l’hora de depurar cossos no va ser la mateixa que la del 1978. "No hi ha depuració ni dels cossos judicials ni de la policia. Però això ja no és cosa de la Transició, sinó dels governs que han vingut després", conclou Risques.