Lluny de James Bond, Daniel Craig s'entrega al desig gai i l'experiència lisèrgica

A partir de la novel·la homònima de William Burroughs, la nova proposta de Luca Guadagnino connecta i alhora es distancia del seu film més conegut, Call me by your name (2017). Aquí també tenim un protagonista, Lee (Daniel Craig) que es desplaça a un altre país per viure de ple la seva sexualitat no normativa. Però si en aquell film tot quedava embolcallat per una tradició cultural i una estètica lluminosa pròpiament mediterrànies, aquí el director italià subratlla l'essència marginal, obscura i fins i tot vergonyant de l'experiència queer abans que aquest concepte entrés a l'acadèmia i fos legitimat per les polítiques institucionals. En la primera part, el film avança impulsat pel desig sense excuses romàntiques de Lee i la seva obsessió pel jove Eugene (Drew Starkey), mentre evoca el cinema de Jean Cocteau i Wong Kar-wai, i la pintura d'Edward Hopper a l'hora de recrear l'estada del protagonista a Mèxic no des d'una vocació realista sinó des d'un artifici conscient que subratlla la perspectiva subjectiva i lligada al record d'un foraster que omple els espais amb la seva solitud anhelant.

Burroughs va escriure Queer com a continuació tardana de Junkie (1953), i la segona part del film entronca amb l'obsessió en aquest cas per l'experiència lisèrgica de les drogues, més enllà de la compulsió addictiva, que porta Lee a endinsar-se a la selva per tastar una substància en concret; un episodi carregat d'autoironia però que també permet al film canalitzar-se en una estructura més clàssica de procés d'autoconeixement i reconciliació amb un mateix. Aquí destaca la presència sempre impressionant de Lesley Manville, l'únic personatge femení significatiu en una pel·lícula que es recrea en atorgar a un grandiós Daniel Craig la llibertat per esplaiar-se en un paper als antípodes de l'arquetip de masculinitat hegemònica i rància per excel·lència que representa James Bond.