Quim Gutiérrez parla francès en la seva millor interpretació dels últims anys

En el cinema de Robin Campillo, el que és personal és sempre polític. Tant La isla roja com 120 pulsacions per minut (2017) són films autobiogràfics en què les vivències íntimes són travessades per les lluites col·lectives. La diferència entre les dues radica en l'edat del protagonista o alter ego del cineasta en la ficció, i Campillo sembla entendre que una pel·lícula sobre la infància (o sobre el seu final) no pot ser filmada de la mateixa manera que una sobre la joventut. Els qui es van enamorar de l'energia juvenil, inesgotable, de 120 pulsacions per minut –un emotiu testimoniatge de l'epidèmia de la sida a França i de l’activisme del moviment Act Up– és possible que se sentin desconcertats davant aquesta pel·lícula contemplativa, narrada des del punt de vista del Thomas, un nen de 8 anys que viu amb la seva família en una base militar francesa en una Madagascar només aparentment independent. El film adopta la mirada voyeurística i passiva d’aquest nen que està descobrint el món mentre abandona la infància, i la seva narrativa difusa es basa en la combinació entre els records dispersos, les sensacions tàctils i les fantasies pròpies de l’edat. El talent de Campillo per combinar el que és íntim amb el que és col·lectiu es mostra a les escenes finals: la fugida nocturna de Thomas, el seu acte d'independència cap a una figura paterna autoritària (un extraordinari Quim Gutiérrez, en el seu millor paper dels últims anys), sembla precedir l'eufòria d'aquests joves malgaixos que celebren, cantant, l'alliberament definitiu del seu país del domini colonial.