Quim Monzó reivindica la cultura davant "la injustícia, l'opressió i la tirania"

BarcelonaL’expectativa era elevada, després del discurs inaugural de la Fira de Frankfurt i aquella insuperable “polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica”. Però Quim Monzó va fer honor al seu enginy i la seva habilitat narrativa en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va atrapar els espectadors que omplien el Palau de la Música per portar-los fins al seu primer contacte amb la literatura i l’escriptura, quan era adolescent. Tot va començar en un bibliobús de la Diputació que feia parada a la plaça de Sants, recordava. “No soc un marginat, ni un ressentit, però no em vaig criar a les sales de l’Ateneu Barcelonès -deia-. A casa l’oferta de lectura que hi havia era mínima: quatre llibres, un diccionari i un manual d’instal·lacions elèctriques per no haver de pagar un electricista”. Així que gràcies als llibres que agafava prestats, els que aconseguia al Mercat de Sant Antoni i els que robava, com qui roba cremes al supermercat, va deixar anar, el Monzó adolescent va començar a escriure “perquè odiava el règim claustrofòbic” en què vivia. També detestava una mare “dèspota” que no va entendre fins molts anys després. “Posava per escrit la basca que em provocava el que m’envoltava -deia-. Escriure em reconfortava. I m’hi vaig acostumar: a la basca, al món i a escriure”.

I Monzó llavors va obrir magistralment un flash-back per explicar que va ser precisament en un bibliobús com van marxar alguns dels escriptors catalans que es van exiliar el 23 de gener del 1939: Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i Armand Obiols. “És la imatge més clara del que hem viscut i encara vivim. Em pregunto si algun dia no gaire llunyà haurem de tornar a fer servir un bibliobús perquè les persones, ja siguin escriptors o no, escapin de la injustícia, l’opressió i la tirania”, va sentenciar.

En un discurs que duia escrit i guardat per partida doble, a la butxaca exterior de l’americana i a l’interior, de la mateixa manera que duia unes ulleres de recanvi, Monzó fins i tot va recordar el seu primer conte, titulat El suïcidi, en què un jove fastiguejat es tirava pel forat de l’escala, quedava paralític i s’arrossegava de nou fins al seu pis, però en comptes de tornar-se a tirar ho deixava estar.

Una gala trencadora i divertida

Per sort, el Monzó adolescent també va deixar estar aquella temptació i va poder rebre ahir el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural i que abans han rebut autors com Mercè Rodoreda, Joan Coromines, Pere Calders, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló. Òscar Dalmau va presentar la vetllada, que va passar per totes les facetes creatives de l’escriptor, articulista, narrador i col·laborador als mitjans. Va ser un acte de discursos reivindicatius, i alhora amb un sentit de l’humor poc cerimoniós i molt adient per a un escriptor “divertit i innovador, un narrador de la comèdia i l’enginy que deixa un rerefons melancòlic”, recordava ahir el professor universitari Manel Ollé, que el titllava d’“implacable”, “una màquina de precisió”, un autor que “dispara la imaginació” i “deixa el lector clavat”, i que tria les històries “amb malícia, puteria i intenció” però “amb absència de trucs gratuïts”.

“Em dutxaré, m’arreglaré la barba, em posaré sexi”, va prometre el dia que Marcel Mauri li va anunciar el premi. “Uf, ups, glups”, va respondre, després d’acceptar-lo. Malgrat la seva urticària davant les multituds -en un vídeo confessava: “Les masses em fan pena i por, no m’agraden les festes, no m’agraden les reunions, ni de feina ni socials, ni els teatres plens de gent”-, ahir va complir el protocol, seguint l’exemple de les estrelles de Hollywood, va admetre l’autor. Òscar Dalmau era conscient que “era difícil que li agradés” sentir un reguitzell d’afalacs, així que es va tractar d’enlairar la seva literatura i el seu esperit juganer. Per exemple, amb una banda sonora elaborada a partir de tuits del mateix Monzó, que incloïen des de Las Supremas de Móstoles, batejades per ell com Las Supremacistes de Móstoles, fins a l’actuació en directe d’Albert Pla amb la salvatge i intoxicada Juerga catalana, que el públic va aplaudir enfundat amb un antifaç per evitar ser reconeguts pels fotògrafs de La Razón, advertia el presentador.

També es van fer desenes de xupitos per celebrar les seves obres ( Benzina, El millor dels mons, Guadalajara, Vuitanta-sis contes, Uf, va dir ell, Mil cretins, La magnitud de la tragèdia, etcètera) i es va escenificar l’univers monzonià. Per exemple, la trobada entre Superman i Superwoman, que comença amb la noia nua i acaba amb el noi nu mentre ella el saluda sacsejant-li el penis. Mònica Terribas i Jordi Basté van rememorar com amb el Monzó televisiu “s’abandona la correcció social i es diuen les coses pel seu nom”, i tant la seva obsessió pel guió com la genialitat en la improvisació. Fins i tot va sortir una ballarina anomenada Tourette, que ballava els tics facials de l’escriptor. Un xupito per Òmnium i la sana transgressió.