'La quimera', el primer film amb 5 estrelles de l'any

Tothom ho sap de sobres, perquè ens ho han explicat des de la nit dels temps: creuar el límit que separa els vius dels morts està prohibit, i només un boig s’atreviria a fer-ho. La quimera, la nova pel·lícula de la italiana Alice Rohrwacher, parla d’un d’aquests bojos, l’Arthur (Josh O’Connor), un arqueòleg anglès que en la Itàlia dels anys 80 saqueja tombes etrusques juntament amb els tombaroli, un grup de petits delinqüents. Com el protagonista, aquesta colla també es mou pel món sota el signe de la mort, però l’interès de l’Arthur en les relíquies respon a altres motius: d’una banda, té una sensibilitat especial i sembla comunicar-se amb el més enllà; de l’altra, fa temps va perdre la seva estimada i, com un Orfeu contemporani, somnia en rescatar-la de l’avern i retrobar-se amb ella, il·luminada de sol i vida.

Entre la relectura del mite grecollatí i l’aventura existencial d’un Indiana Jones turmentat, es mouen les plaques tectòniques d’una pel·lícula repleta d’idees narratives i capes formals, ja siguin experiments visuals amb diferents formats analògics o subtrames afectives (la relació de l’Arthur amb la Flora, una Isabella Rossellini com a matriarca felliniana) i romàntiques (l’afer del protagonista amb una noia portuguesa anomenada Itàlia que interpreta Carol Duarte). En alguns moments el film sembla un miracle joiós, imbuït d’una bellesa anacrònica. Però aquesta pel·lícula, en què sembla que les parets i les pedres ens parlin, també ens interroga de manera més profunda: a La quimera, les runes i els deus ens interpel·len directament i ens pregunten quin és el seu espai en un món dessacralitzat a causa de la voracitat capitalista. Amagats en els estrats del temps, sota les xemeneies del ciment que solidifica la nostra destrucció, ens observen impertèrrits.