Quina cosa extraordinària, La Ludwig Band
El grup format a Espolla triomfa al Mercat de Música Viva de Vic
VicLa vida és anar fent, però sense abandonar mai la possibilitat de viure alguna cosa extraordinària, com ara un concert de La Ludwig Band. El grup format a Espolla (Alt Empordà) ja fa uns quants mesos que regala grans moments interpretant en directe les cançons dels discos Al límit de la tonalitat (2020) i, sobretot, La mateixa sort (2021). Són les baules inesperades que lliguen el pop d'avui amb l'univers mític de Sisa i Pau Riba, el cabal dylanià i la màgia de The Incredible String Band (però amb saxo). "La millor banda dels 70 ever!", com diu Gerard Segura, del grup Vàlius. Sí, però aquí i ara i amb la joiosa facultat de convertir un concert en una experiència on tot el que passa és interessant i engrescador: el que diuen, com ho diuen i com ho viu el públic.
Al concert de dijous al Mercat de Música Viva de Vic van aconseguir que els espectadors que omplien la plaça dels Màrtirs cantessin "s'ha mort, s'ha mort" ben bé durant dos minuts. Era la celebració, pura catarsi, del final de S'ha mort l'home més vell d'Espolla, la cançó-himne de la Catalunya buidada rematada a cop de rock'n'roll que fa una crida a engendrar, perquè "un poble sense nens és un poble que ha claudicat". Va ser només un dels moments extraordinaris d'un concert extraordinari que va començar amb Ara què la passa? (Monsieur Important), d'aire dylanià però tocada com si Dylan tingués sentit de l'humor i mirés el públic.
L'entusiasme a la plaça dels Màrtirs
Després van venir la meravellosa Marta ("com odio estimar-te"), la torrencial Les calderes d'en Pere Buteru, 30 monedes ("compreu-nos discos, que anem fatal d'efectiu", va ser el comentari introductori)... i a l'altura d'El fill del rei, que és Sisa liderant els Dexys Midnight Runners, la plaça primer va callar quan la cançó exclama "Silenci tots! Que arriba el rei" i després va ballar seguint la mateixa coreografia marcada pel grup, hipnotitzada de bon grat per aquesta banda de trobadors que van vestits més enllà de la informalitat, com qui baixa a comprar el pa encara amb lleganyes als ulls. Llàstima que el format festivaler els obligués a retallar repertori i a deixar-ne fora algunes balades de l'últim disc que són obres mestres del cançoner més recent. Les cantaran als concerts que encara falten d'una gira que s'acabarà l'1 de desembre a la Sala Apolo de Barcelona.
A primera vista, tot plegat té una aparença desmanegada, sobretot el cantant i guitarrista Quim Carandell i el saxofonista Lluc Valverde, i fa pensar que en qualsevol moment arribarà la catàstrofe. Però no passa mai perquè és música dispersa que no perd el compàs, i perquè darrere una posada en escena d'envelat ressacós hi ha unes interpretacions molt sòlides. Cada generació té grups que amb els anys formen part d'un paisatge mític, i La Ludwig Band en serà un. Quina cosa extraordinària.