Joan Miquel Oliver: “Quina diferència hi ha entre un robot i una persona, pel que fa a la dignitat?”

PalmaA Joan Miquel Oliver se’l veu molt content per com ha quedat la cançó Robot Mayordomo, que ara llança com a avançament del disc Electronic Devices, que Oigo Discos publicarà el 6 d’octubre. Està satisfet amb el vídeoclip del robot. Hi ha festa i això el diverteix. Està content que al nou LP, que serà el setè en solitari de qui és compositor, lletrista i guitarrista d’Antònia Font, hi canti Stefi Lusini amb el seu italià; també de tenir la veu i la història de Javier Dalmau amb el seu mallorquí de les Rondaies, molt de Manacor. Ho està de la seva propia veu en un disc de deu cançons fet amb “trastets electrònics”, com a ell li agrada, i que quedaran pintats a la portada en una de les arquitectures impossibles de Cinta Vidal. Tot li agrada, també moure’s entre robots i intel·ligències artificials. Això no li ve d’ara.

“Robot Mayordomo, ni duermo, ni como”, és una tornada aferradissa, la veu d’un robot al mig de la festa d’una alta societat degenerada i un cantant que treballa perquè tothom s’ho passi bé. D’on neix, aquesta història?

— Jo tenia aquests versos de Robot mayordomo escrits fa molts anys, de quan vaig veure Woody Allen a El dormilón, i els havia escrit en castellà. No els feia servir, perquè jo no vull cantar en castellà, no m’hi veig, però vaig trobar n’Stefi, amb el seu accent italià, així que jo cant tota la història en català i ella canta els versos aquells. La cançó explica que el robot majordom està putejat perquè els senyors –en Jaume Manresa, teclista d’Antònia Font, i en Xavi Oliver, el bateria que toca amb mi– han muntat una festa i jo som el músic contractat que han posat allà damunt perquè tothom balli.

Els robots us resulten fascinants. Què tenen per a vós que no tinguin els humans?

— Aquest robot mayordomo vol tenir sentiments, sí, se sent incomprès i putejat. De fet, aquesta cançó parla un poc de les excentricitats de la classe alta, dels abusos dels senyors cap als criats. I ara aquests senyors tenen carta blanca perquè els criats són robots, no són ni persones. Pensam que podem fer el que vulguem amb ells. Els podem matar, ens els podem follar, podem fer el que vulguem perquè són robots. Però el robot diu ‘no, no, alerta’. I això arribarà, perquè la intel·ligència artificial tindrà emocions.

Com les nostres? De tota mena?

— Les emocions humanes, al cap i a la fi, són reaccions químiques. I per què les nostres reaccions químiques estan més justificades o tenen més dret d’existir que les que venen d’impulsos elèctrics? Un pensament ho és, un impuls elèctric. Nosaltres ens donam molta importància, però som un sac d’àtoms, som matèria. Ens sentim especials, com a part de l’univers, però som un tros d’univers. Quina diferència hi ha entre un robot i una persona, pel que fa a la dignitat? Jo crec que cap ni una. Els robots acabaran per tenir els mateixos drets ètics que una persona, n’estic convençut, només és qüestió de temps.

Aquesta cançó sembla dir que, en temps de foscor, més ballar i més festa.

— Bé, quan la vaig escriure encara no hi havia hagut les eleccions. De tota manera, sempre pens que la música pop és entreteniment. Jo no vull ser un d’aquests artistes que es dediquen a donar la tabarra amb les seves històries i opinions personals, i s’enfaden perquè la gent no els escolta. Cadascú té els seus problemes, i els músics el que feim és entretenir el públic. Jo venc d’una família de músics d’hotel. I el meu pare, quan vaig començar a tocar la guiterra, em deia: “Tu per tot on vagis procura quedar bé”. Des dels 15 anys, sempre m’he pres la música com una professió. N’hi ha que posen copes, un altre que arregla sabates i llavors hi ha el músic que es posa allà damunt perquè la gent es diverteixi o s’entretengui. 

Diríeu que no hi ha ideologia a les vostres cançons?

— Sí que hi és. Entretenir no vol dir que no estiguis implicat en allò que escrius. Però no tenc una intenció didàctica, ni vull explicar a la gent el que crec que està bé o malament. Està clar que a Robot Mayordomo en veus uns que abusen i un que és abusat, però no ho faig com una reivindicació amb voluntat revolucionària, faig un retrat. 

Què serà el nou LP, Electronic Devices, respecte dels vostres treballs anteriors en solitari?

— Electronic Devices és un disc molt variat i alhora molt coherent. Jo quan faig un disc de música pop faig des de la cançó més senzilla i beneita a la més complicada i experimental, tot sense sortir-me d’allò que pens que és la música pop. En tot cas, ara que faré 50 anys ja començ a comptar enrere, així que hi ha que procurar sentir-se bé. Ara, quan tens un dia fotut, procures arreglar-lo, no sigui que passis un dia dels que et queden per viure sense gaudir-ne.

Ara que treballau alhora en solitari i amb Antònia Font, quina distinció feis de les identitats?

— Hi ha una diferència molt gran entre Antònia Font i els meus projectes: jo, a Antònia Font, no cant. Quan escrius, les cançons tenen qualque cosa de la teva vida. I, de fet, a vegades m’he atrevit més a explicar la meva vida amb Antònia Font que cantant en solitari, perquè allà canta un altre. Fins i tot en Pau Debon canta més tranquil, perquè les històries són meves.

I tant a Antònia Font com als vostres treballs personals, els textos.

— Sempre he procurat que tots els textos de les cançons paguin la pena. Per a mi, si no hi ha una necessitat o una vocació clara d’escrure un text, no hi ha cançó. Això és una cosa molt mediterrània. Nosaltres volem contar coses, som glosadors, rimadors, ens agrada xerrar, contar històries i estam ben dotats per fer-ho. De la música que es fa en català ara, de na Maria Jaume a en Miquel Serra o els Manel, tots tenen un textos boníssims. En cada cançó hi ha molta poesia. I tots els que surten nous també ho fan, perquè ja són conscients que no es poden permetre el luxe d’escriure qualsevol beneitura. Hi ha molt nivell d’escriptura de cançons en català. Hi ha influït moltíssim la poesia catalana contemporània, des de Laia Malo a Blanca Llum Vidal o, és clar, Casasses.