'Quina humanitat?': El MNAC empatitza amb el dolor de les víctimes de totes les guerres

Barcelona“Sempre hi ha guerra, encara que ens n’oblidem. Els europeus només pensem en termes europeus”, adverteix Àlex Mitrani, el conservador d’art contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i comissari de la nova exposició temporal del museu, Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966). Es tracta d’un repàs ambiciós i al mateix temps refinat a l’art català, espanyol i internacional de postguerra, amb unes noranta obres d’uns vuitanta artistes, com Henry Moore, Francis Bacon, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Antonio Saura, Manolo Millares, Josep Maria Subirachs, Jorge Oteiza, Alberto Giacometti, Maria Helena Vieira da Silva, Anoni Clavé, Zoran Music, Renatto Gutuso i Germaine Richier.

“La guerra és una constant, i la ressaca de la Segona Guerra Mundial encara és present en els nostres dies”, subratlla Mitrani. De fet, la invasió d’Ucraïna es va produir quan començaven a treballar en aquesta exposició, i obre les portes en plena guerra entre Israel i Palestina tres setmanes després de l’atac de Hamàs a Israel. 

Malgrat tot, Mitrani insisteix que Quina humanitat? no és una exposició sobre la guerra sinó sobre qüestions com “la condició humana, el dolor, com expressar el dolor i la indignació que provoca, i com superar-lo, com parlar del trauma i com transmetre’l a les següents generacions”. “L’art d’aquella època ens permet fer-nos preguntes, i les possibles respostes les desenvoluparà l’espectador en comunicar-se amb les obres”, subratlla. Mitrani apunta que el plantejament de la mostra avança el “nou museu” en què el MNAC es convertirà amb l’ampliació. “Ja fa molts anys que el MNAC no és un museu enciclopèdic, fa molt temps que està immers en un procés radical de transformació. Fa molt temps que el museu no treballa segons els estils, ni les categories convencionals ni els cànons establerts”, afirma el director del museu, Pepe Serra. “Aquesta exposició n'és una gran mostra, és un gran relat visual obert que posa l'espectador al centre i l'interpel·la directament”. Un altre dels aspectes dels quals parla Serra és la internacionalització dels artistes catalans. “Hi ha diàleg real, no forçat, d'aquests artistes amb qui vulgueu”, subratlla. Pel que fa al cost de l’exposició, és de prop de 700.000 euros, i compta amb el patrocini d’Agrolimen.

“Vivim en un bucle temporal”, afirma al catàleg una de les grans especialistes en art i existencialisme, Sarah Wilson. “Han tornat les acusacions de nazi –afegeix–, els tancs antics, els edificis destruïts, el fang, el dolor i l’obscenitat de la propaganda, amb generacions que fugen, famílies trencades i cossos ferits i destrossats. Els butlletins informatius atorguen a aquesta exposició una nova urgència: tot sembla indicar que el passat el tenim massa a prop”.

El poder terapèutic de l'art

En aquesta mostra, que estarà oberta fins a l’11 de gener, Mitrani fa la proposta innovadora de fer dialogar els artistes catalans, espanyols i internacionals sense jerarquies. No hi ha quotes, sinó que brillen tots. Pel que fa a la cronologia, el recorregut comença el 1940 per recollir els estralls de la Guerra Civil. De fet, l’exposició és una mostra d’empatia cap a les víctimes de totes les guerres. “L’horror transformat en obra d’art o en comprensió canvia la manera com experimentem els esdeveniments”, afirma en un altre dels articles del catàleg el prestigiós neuròleg i psiquiatre Boris Cyrulnik. “La marrada per l’obra d’art dona al ferit un vincle fet de paraules en què pot compartir la seva història. [...] El pintor, l’escriptor i l’actor s’adrecen a l’amic perfecte, al lector invisible o l’oient que els sabrà entendre a la perfecció. El ferit ja no està sol!”, explica Cyrulnik.

El recorregut, que té un caràcter progressiu, està dividit en set àmbits: El desastre, El lloc de la víctima, El monstre i el sant, De la dissolució al ressorgiment, L’exili interior –una de les parts on hi ha més artistes catalans–, De la nostàlgia primitiva a l’esperança –més alegre, perquè mostra “possibilitat de reconstrucció de la humanitat a través del somni, el món primitiu i la maternitat”– i Els nous debats. En tots hi ha descobertes: El desastre representa una de les primeres ocasions en què els dibuixos de Mercè Rodoreda es poden veure en diàleg amb altres artistes, i molt a prop hi ha un dels dibuixos esfereïdors que el pintor eslovè Zoran Music (1909-2005) va fer durant l’alliberament del camp de concentració de Dachau en el qual ell mateix estava reclòs. “Aquesta exposició busca commoure en el sentit literal. És a dir, emocionar per moure’t, per generar empatia”, diu el comissari.

Les víctimes del segon àmbit són els morts durant els bombardejos, els jueus perseguits, els presos republicans maltractats als camps de concentració francesos, les dones franceses represaliades a França per haver tingut relacions amb alemanys i les víctimes de les bombes atòmiques. Aquí destaca Els ostatges, una pintura del francès Francis Gruber amb dos cadàvers i la ironia macabra de La dansa de l’afusellament, una peça recuperada del pioner de la performance a Catalunya Gonçal Sobrer (1932). Els monstres i els sants que hi ha tot seguit fan referència al contrast entre personatges grotescos com els dictadors i imatges religioses com la de la Crucifixió, una obra de Francis Bacon de la primera època.

A De la dissolució al ressorgiment es poden veure dues escultores deganes com Louise Bourgeois i Germaine Richier. Són mostres d’una humanitat que comença a alçar-se malgrat les ferides, la precarietat i l’opressió de l’exili interior, com Silenci, de Juana Francés. El tram final de l’exposició és més lluminós, sense perdre l’esperit crític: s’hi pot veure un Home (1945) poc conegut d’Antoni Tàpies i una matèrica La maternitat de Roser Bru, també poc vista. I el final és impactant: després d’un vídeo on es veu Niki de Saint Phalle disparant contra la tela, l’escultura de Lluís Güell (1945-2005) Negre ferit de bala (1965) és d’una actualitat brutal.