Quines són les obres robades pel franquisme que hi ha al Prado?

BarcelonaAl llarg de la Guerra Civil i sobretot els anys posteriors, durant el franquisme, molt patrimoni va canviar de mans. Terres, pisos, finques, documents, patrimoni cultural, cotxes, mobles... van patir l'espoli i van passar a mans del bàndol guanyador. Ha costat dècades, i continua sent molt difícil reconèixer aquest espoli. Després de més de quaranta anys de democràcia, finalment el Museu Nacional del Prado ha fet una revisió provisional i d'urgència dels seus fons per localitzar les obres confiscades durant la Guerra Civil i el franquisme que no es van tornar als seus legítims propietaris.

El Museu del Prado ha reconegut, gràcies a un estudi d'Arturo Colorado, que conserva 17 pintures entregades per la Comisaría General de Patrimonio Artístico Nacional i que van ser entregades entre 1940 i 1942. N'hi ha cinc que van ser entregades entre 1968 i 1971 i que procedeixen del desaparegut Museo Español de Arte Contemporáneo. Un fruiter i un rellotge són també relativament recents: els va lliurar el 1972 la Comisaría General del Patrimonio Artístico Nacional. En total, doncs, són 64 obres que mai van ser tornades als seus propietaris. Segons el Prado, en acabar la guerra van ser dipositades per la Comisaría General del Patrimonio Artístico Nacional creada en zona insurrecta el 1938, procedents segurament de les confiscacions fetes per la Junta de Incautación y Protección del Patrimonio Artístico republicana. Durant la Guerra Civil, el govern republicà es va fer càrrec de molt patrimoni artístic per salvaguardar-lo dels bombardejos i de la violència, però quan els franquistes van guanyar i es va imposar la dictadura, el destí d'aquest patrimoni va ser dispar. Després de tants anys, en molts casos no se sap qui era el propietari original. La llista podria ser molt més llarga i l'equip de Colorado continua investigant.

Despatxos de jerarques franquistes

Colorado és autor de Arte, botín de guerra. Expolio y diáspora en la posguerra franquista (Cátedra, 2021) i va dirigir el congrés Museo, guerra y posguerra. Calcula, segons va publicar en un article a Eldiario.es, que 17.000 obres d'art van canviar de mans. D'aquestes, 8.710 van ser entregades en dipòsit. Els principals beneficiaris van ser els museus (més de 3.700 obres), els organismes públics (més de 2.040) i fins i tot els particulars (més de 570). Unes 600 obres estan desaparegudes o, si més no, no hi ha cap constància documental d'on van anar a parar. Els jerarques franquistes, però, i això està documentat, van decorar els seus despatxos i cases amb moltes obres espoliades.

Un gruix important d'aquestes obres procedeix de les col·leccions de republicans que van haver d'emprendre el camí de l'exili o van morir. La repressió feixista, a més, va condemnar amb importants multes, a vegades fins i tot persones que ja havien estat afusellades, els qui havien defensat la II República. Ho va fer a través de diferents lleis com la de responsabilitats polítiques o la de repressió de la maçoneria i del comunisme.

Al Prado, per exemple, hi ha algunes obres que s'adscriuen, amb un interrogant, a Pedro Rico, que va ser alcalde de Madrid i que va haver de marxar a l'exili. Hi ha també peces de la col·lecció Adanero. Moltes obres de la col·lecció que van anar acumulant Gonzalo de Ulloa, IX comte d'Adanero, i el seu germà, José María, VIII marquès de Castroserna, les van confiscar als seus hereus durant la Guerra Civil i s'han retornat de manera força desigual. Hi ha alguna obra que procedeix del col·leccionista i editor José Lázaro Galdiano, que va arribar a reunir 12.600 peces. En la majoria de casos, però, no se sap a qui pertanyien abans de passar a mans franquistes.

Hi pot haver moltes més obres, i Colorado intentarà aclarir-ne la procedència. Calcula que l'estudi estarà a punt al novembre. Entre les confiscades, destaquen Cap de dona amb mantellina blanca, de Joaquim Sorolla; Sant Agustí meditant sobre el Misteri de la Trinitat, del taller de Rubens; Dama amb vano, de José Gutiérrez de la Vega i Bocanegra (còpia); La nativitat i Adoració dels Reis d'Orient de Francesc d'Osona; La fugida d'Egipte, de Manuel de Castro, i Encadenada, de Lucas Velázquez.

Fins ara el museu no ha fet cap recerca activa per esbrinar i tornar les obres als seus legítims propietaris, al contrari del que han fet altres institucions europees, per exemple, amb l'espoli que van fer els nazis. Però el Prado assegura que ha fet un gran esforç, els darrers anys, per descriure, digitalitzar i donar a conèixer tota la documentació que conserva a l'arxiu sobre les obres d'art dipositades durant la Guerra Civil. I que qui ho vulgui pot consultar els 268 expedients sobre les confiscacions.

Colorado recordava en el seu article que el 2 de setembre passat es va celebrar al Museu de Belles Arts de Bilbao la devolució de dues pintures als hereus de Ramón de la Sota, navilier i nacionalista basc amb una important col·lecció que li havien confiscat durant la Guerra Civil. Moltes de les seves obres, segons Colorado, van passar a decorar els despatxos dels jerarques nazis. Per exemple, Ramón Serrano Suñer tenia obres de Carreño de Miranda, del Greco o de Luis de Morales que havien format part de la col·lecció del navilier Sota. Els seus hereus porten anys als tribunals i han aconseguit que els tornessin una bona part de les peces, però encara litiguen.

Fa molts anys que els historiadors demanen, sense gaire èxit, que s'investigui a fons el patrimoni espoliat. Per exemple, a Barcelona, els franquistes van crear el 1939 una comissió per establir quins pisos podien ser "ocupats".

La Comissió de la Dignitat fa dues dècades que lluita per la devolució dels papers de Salamanca. Ho va intentar políticament, sense gaire èxit, als anys 80. El 15 de març del 1995 el consell de ministres del govern espanyol va aprovar tornar els documents, però la decisió va generar protestes i alguns alts funcionaris s'hi van oposar. Tot va quedar aturat fins que el 21 de gener de fa 20 anys hi va haver una reunió a l’Ateneu Barcelonès i es va començar a mobilitzar la societat civil.

Una de les altres víctimes de la requisa va ser el moviment associatiu i obrer. Van ser espoliades centenars d'entitats arreu del país, i la majoria mai van poder recuperar allò que havien pagat els seus associats de les seves butxaques. Neus Moran i Gimeno a L'espoli franquista dels ateneus catalans (L'Avenç) posa xifres a aquest espoli: 298 immobles pertanyents a 232 entitats van ser espoliats.