‘El Quixot’: de llibre còmic a mite romàntic

Professor de la UAB I fundador i expresident de l’associació internacional de cervantistesTreinta mil volúmenes se han impreso de mi historia, y lleva camino de imprimirse treinta mil veces de millares, si el cielo no lo remedia. (II, 16)

Els centenaris acostumen a ser beneficiosos per a la fama pòstuma dels que han assolit la categoria de ‘clàssics’ en arts i ciències. En el cas de Cervantes ho va ser, i molt, el recent centenari de la ‘Primera part del Quixot’ (1605-2005), bastant més que el polèmic centenari del 1905, com va estudiar amb exquisida saviesa Carme Riera. No va sortir-ne malparat el centenari més recent de la ‘Segona part’ (1615-2015) perquè van aparèixer un poti-poti d’ossos cervantins al convent de Las Trinitarias de Madrid. Un nen de pocs mesos (1614) i ell (enterrat el 23 d’abril del 1616) van ser els primers a residir, amb poques ganes suposo, en aquesta cripta mortuòria. Per això cal celebrar que el diari ARA dediqui un suplement literari a commemorar els 400 anys de la mort de l’escriptor, en companyia d’altres il·lustríssims com Shakespeare.

Ja el 1605 Pinheiro da Veiga, un divertidíssim portuguès, mencionava unes festes estudiantils en què apareixien el Quixot i Sancho. El Quixot va tenir un èxit editorial immediat: se’n van publicar 15 edicions abans del 1617. Es va traduir a l’anglès el 1612 i al francès el 1614. La novel·la curta El curioso impertinente apareixia ja en castellà en l’edició parisenca de La Silva curiosa de Julián de Medrano (1608), preparada per Oudin, i, aquell mateix any, també a París, va aparèixer separada en edició bilingüe per a l’ensenyament de l’espanyol. La història de Cardenio i l’episodi de Marcela van tenir certa difusió en francès i en anglès, fins al punt que Shakespeare va compondre una obra dramàtica cap al 1612 sobre la primera que sembla que no està totalment perduda.

Les millors referències a la recepció d’El Quixot apareixen en boca de Sansón Carrasco (II, 3-4):

-Es tan verdad, señor - dijo Sansón -, que tengo para mí que el día de hoy están impresos más de doce mil libros de la tal historia; si no, dígalo Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso; y aun hay fama que se está imprimiendo en Amberes, y a mí se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga.

L’èxit d’ El Quixot va ser gran. José María Casasayas -que l’ha traduït al mallorquí!- descriu que, només entre el 1605 i el 1915, se n’han comptabilitzat fins a 639 edicions.

L’origen del cervantisme

Al segle XVII i durant bona part del següent, El Quixot va ser considerat un llibre còmic. Els protagonistes i les seves muntures deambulen per les festes públiques a Espanya i a Europa, en composicions burlesques estudiantils -els anomenats gallos- i, fins i tot, en convents de monges carmelites. Els van portar al teatre plomes poc famoses, com Francisco de Ávila, i d’altres tan exímies com les de Vélez de Guevara. Els citen nombrosos autors, com Tirso, Quevedo -que va compondre un Testamento de don Quijote en romanç- o Calderón. I, evidentment, les edicions il·lustrades, a partir sobretot de la d’Ambers de 1662, van ser nombroses i van servir com a model per a tapissos, plafons, porcellanes i ceràmiques. La Vida de Miguel de Cervantes Saavedra de Gregorio Mayans (1737), que es va publicar com a introducció a la magnífica edició londinenca de Lord Carteret, de 1738, en dos volums, es pot considerar l’origen del cervantisme. Al llarg d’aquells anys, alguns crítics neoclàssics com Nasarre o Montiano, fidels seguidors de les regles, van arribar a la desviació crítica de considerar El Quixot apòcrif una obra molt superior.

En realitat, consideraven, com ja deia la crítica francesa al segle anterior, que Cervantes havia destruït els valors cavallerescos, aristocràtics i monàrquics. Per fortuna, narradors tan il·lustres com Scarron, Swift, Fielding o Sterne van saber apreciar el valor de l’obra, de la mateixa manera que ho van fer amb el Guzmán de Alfarache, la novel·la picaresca de Mateo Alemán.

Aquí, després de l’exemple de Mayans, alguns autors com Forner -que considerava Cervantes superior a Descartes com a filòsof (era una Oración apologética por la España y su mérito literario, 1787)- i, sobretot, Cadalso van saber apreciar els aspectes greus que alternaven amb els còmics. Amb la magnífica edició anotada de Bowle (1782) i els estudis de Pellicer, Fernández de Navarrete i, en especial, la Vida y obra que Vicente Gutiérrez de los Ríos va redactar per a l’edició de la Real Academia Española (1780), en extraordinària edició d’Ibarra (el projecte del qual era anotar-la exhaustivament, tot i que no es va dur a terme fins a esperar l’edició de Bowle), s’inicia un nou cervantisme més filològic i crític. El Quixot no és un llibre còmic, sinó que conté nombrosos materials greus i un enfrontament entre la realitat i el món ideal.

Un heroi tràgic

En iniciar-se el segle XIX, la crítica romàntica converteix El Quixot en el paradigma de l’enfrontament entre la visió realista del món de Sancho i de la idealista del protagonista. Com a amant ideal, Dulcinea va atraure tot l’interès dels romàntics. El Quixot, el personatge còmic fins aleshores, es transforma en un heroi tràgic, derrotat pel món material, burgès i vulgar de la seva època (i de totes). Van ser els crítics alemanys -Herder, Schelling, els germans Schlegel, el 1802- els que van transmetre a Europa i, més tard, a Espanya aquesta nova visió de l’obra, que arriba fins al present.

Al segle XX, les interpretacions han estat molt variades, com també els corrents crítics. Potser el perspectivisme de les Meditaciones del Quijote d’Ortega y Gasset i El pensamiento de Cervantes d’Américo Castro (1925) -que presenta el seu autor com un intel·lectual renaixentista, amb tocs erasmistes-, l’estilística de Spitzer i Hatzfeld i l’estructuralisme de Casalduero van ser els més importants.

Després del raquític centenari del naixement de 1947, la bibliografia cervantina ha anat creixent fins a tal punt que només els cervantistes cervantistes poden emmagatzemar el fitxer bibliogràfic. Dic emmagatzemar i no llegir perquè, com diu, per desgràcia, el primer aforisme hipocràtic, Ars longa, vita brevis, etc. Per això és summament recomanable acudir a les recents edicions d’El Quixot perquè els càndids lectors tinguin notícia de per quins camins i calçades reials avancen els abnegats cervantistes per arribar, alguns pocs, a bon port.

El cervantisme català

A més bon port per al cervantisme català va arribar el Quixot, ja que va ser derrotat a la platja de Barcelona pel batxiller Sansón Carrasco. També allà havia estat vençut el seu imitat Orlando, el furioso [el boig]. La Barceloneta no era el lloc que Cervantes tenia previst per a aquest desenllaç duelístic. El seu pla inicial era el Coso de Saragossa, on anava per assistir a les justes de la festivitat de Sant Jordi. Van tenir molta sort els cervantistes catalans que, poc abans d’arribar a la ciutat de l’Ebre, el Quixot tingués a les seves mans l’acabada d’imprimir part apòcrifa de l’ignot Fernández de Avellaneda (1614). Per desmentir les malaurades aventures saragossanes d’aquest personatge que es fa passar pel veritable Quixot, l’autèntic decideix canviar la ruta i dirigir-se a Barcelona. I, a partir d’allà (II, 59), comença la ruta catalana, que Cervantes coneix bé, i en una cèlebre laus civitatis se succeeixen els elogis a aquesta ciutat:

“archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”.

Què més podien demanar uns romàntics catalans impregnats de l’esperit nacional després d’aquests elogis en boca d’un autor que competia en fama universal amb Shakespeare i amb Dante gràcies a la reverenciada crítica alemanya! I no vull tancar aquest article sense deixar de recordar la immensa tasca que ha dut a terme el cervantisme català, que, sens dubte, és el més apassionat i sincer de tots.

Pel que fa als cervantistes, recordaré, després dels neoclàssics Mayans (valencià) i Campany, un famós poeta -d’obra més aviat brevíssima-, Bonaventura Carles Aribau, a qui la literatura espanyola hauria de reconèixer, ja que és, ni més ni menys, qui va organitzar l’extraordinària Biblioteca d’Autors Espanyols (la BAE, amb 70 volums i uns índexs fantàstics), que es va obrir el 1846 amb les obres de Cervantes -menys el teatre- i que va prologar i editar el mateix Aribau. I va ser un altre català, Manuel Rivadeneyra, qui la va sufragar pràcticament sencera.

A finals del segle XIX i fins a mitjans del XX van abundar els empresaris que, a part de construir-se unes magnífiques mansions modernistes, estimaven els llibres i s’envoltaven d’experts assessors: les col·leccions cervantines, teatrals i de llibres de cavalleries de Juan Sedó-Peris Mencheta i Isidre Bonsoms són les millors del món (i es poden consultar a la Biblioteca de Catalunya i a l’Institut del Teatre). Si dos catalans, Sorita i Matevad, van tenir la feliç ocurrència de publicar les dues parts conjuntes el 1617, només a partir de la de Madrid de 1637 es va generalitzar l’edició de totes dues juntes. I van ser, sobretot, els editors catalans del segle XIX -Bergnes, Gorchs, Tasso, Sopena- els que van inundar les llibreries amb Quixots de tots els tipus: des de magnífiques edicions de luxe fins a publicacions microscòpiques o impreses en suro.

Finalment, entre els editors crítics d’ El Quixot i d’estudis cervantins -i de molts altres temes- del segle passat i present, vull recordar el meu mestre Martí de Riquer, que va fer tant per Cervantes i per nosaltres, ignars estudiants de romàniques, perquè, a poc a poc, ens anéssim polint i acabéssim llegint, no tota, per descomptat, la biblioteca del Quixot.